Albert Sancristòfol Parés

Aquest llibre titulat Prometeo: mito y tragedia explica el mite de Prometeu, aquell déu de la mitologia clàssica que va donar el foc als humans. El germà de Prometeu, de nom Epimeteu havia de repartir qualitats entre totes els espècies del planeta, però es va oblidr dels humans. Aleshores, Prometeu, que havia de revisar la feina que havia fet anteriorment el seu germà, es va adonar que se n’havia oblidat, i els va donar el domini del foc en compensació.

La intervenció duta a terme en aquest llibre ha consistit en cremar-ne algunes pàgines amb foc, fent així referència al mite que s’hi explica. En el mite, Prometeu dóna el foc als humans, i això és el que he volgut simbolitzar en la meva intervenció: aquesta utilitat del foc, a vegades tan maldestre, malintencionada i cruel que li donem els humans. Amb el foc els humans som capaços de realitzar un gran nombre d’atrocitats, com ara cremar pobles i ciutats, boscos, i, fins i tot, altres persones.
Ara bé, és clar, el foc no només té connotacions dolentes. Hi ha pàgines del llibre que estan menys cremades o gairebé gens. Aquestes no han rebut l’efecte devastador del foc, sinó potser les seves connotacions bones: protecció, escalfor, llum…
El foc sempre ha estat perillós per a les persones. Totes les mares diuen als seus fills quan són petits: “Nen, no t’acostis al foc que et cremaràs!”. Això queda gravat a la nostra ment, i quan som petits pensem que el foc és una cosa dolenta, que només causa mal. A mesura que anem creixent, però, veiem totes les connotacions que té i tot el que pot arribar a simbolitzar, i ens adonem de l’extraordinària meravella que és, en realitat, el

foc, i potser encara ho és més la capacitat que tenim per a dominar-lo.