Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917). Poeta, narrador, assagista i dramaturg. És considerat un dels màxims experts internacionals sobre l’obra i la personalitat de Picasso, de les quals ha fet estudis que han estat traduïts a una desena de llengües. Juga un paper important en la represa de la literatura catalana de postguerra com a creador i editor de la revista Poesia i organitzador de recitals. Ha traduït obres de Rimbaud i de Balzac, entre d’altres. Ha recollit l’obra poètica a Poemes de l’alquimista, i les proses sobre art i literatura a Quaderns de l’alquimista. Ha estat guardonat, entre altres premis, amb la Creu de Sant Jordi (1989), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1999) i el Premi de la Crítica Serra d’Or d’obres completes (2006).
Poemes i biografia de Josep Palau i Fabre
Capítol en blanc
El blanc es fa desitjar. La violació comença. Deixar o no deixar el blanc? Però deixar-lo és sempre deixar-lo per a un altre. Tots els espais en blanc són per a mi, són per a vós, són per a qui primer hi arribi. Una tela en blanc, una quartilla en blanc, una carta en blanc. Tot és possible. Tot s’amaga darrere el blanc. El blanc és sempre metàl·lic, acerat, i punxa els ulls. Un vers sobre la quartilla, una taca sobre la carta, un color sobre la tela, són funcions elementals, essencials, necessàries. Però un vers en requereix un altre, una frase en demana una altra, un color sol amb el blanc resulta incestuós, provocatiu, ofensiu, immoral. És una copulació massa ostensible. A qui es dirigeix principalment el blanc? A la nostra ploma, al nostre enteniment, al nostre pinzell? A cap d’ells: el blanc es dirigeix sempre al nostre sexe. Cal violar el blanc. Allí la taca roja diu la seva sang, el blau diu el seu mar o el verd la seva entranya. Cal combatre la inhumanitat del blanc fins a fer-lo plorar, fer-lo gemegar, fer-li confessar tots els secrets, obligant-lo a despullar-se. Llavors potser ens dirà amb accent desesperat les nits passades vora el foc, esperant, amb la tristesa entre els grisos de la mà. O sabrem una passió nodrida entre les dents sense ni un tros de pa per mastegar. O ens revelarà, a cau d’orella, aquell matí puríssim que duia amagat sota l’arc de la cella.
No hi ha cap marbre de Grècia darrere el blanc.
Resta de l’article publicat a “El Periódico”
El poeta, assagista i dramaturg Josep Palau i Fabre, figura clau en el desenvolupament de la literatura catalana de postguerra i un dels màxims especialistes en Pablo Picasso -el que millor va saber indagar en les seves entranyes creatives-, va morir ahir, als 90 anys, a l’Hospital de la Vall d’Hebron, on va estar ingressat des de l’11 de febrer a l’agreujar-se la malaltia crònica que patia. El Palau de la Generalitat acollirà demà, a les onze, un acte de comiat que encapçalarà el president José Montilla. Després, es traslladarà el fèretre a Caldes d’Estrac (seu de la Fundació Palau i Fabre), per ser enterrat.
Precisament el dia de la seva hospitalització, es va presentar en aquesta fundació i museu el muntatge Don Juan, príncipe de las tinieblas, dirigit per Hermann Bonnín, a partir de la traducció de cinc textos breus escrits per l’autor barceloní durant l’exili a París, als anys 40. I ahir, al Teatro Español de Madrid, on encara es representa l’obra, un ram de flors a l’escenari va tancar en el seu honor la representació.
Bonnín es va referir a Palau i Fabre com “un autor incòmode per la seva capacitat de provocar i el seu vol poètic extraordinari; la seva figura s’entendrà i engrandirà amb el temps”. I el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, va destacar la “immensa figura del qui va ser tot un referent”.
“DESMESURADA ADMIRACIÓ”
Palau i Fabre, que va conèixer Picasso el 1947, va admetre que sentia per ell “una desmesurada admiració”. Va escriure 20 títols sobre l’artista –entre ells Estimat Picasso, en què documenta la seva relació amb ell–, i tres volums —Picasso vivent, Picasso cubisme i Dels ballets al drama— que suposen el més detallat estudi sobre un pintor que sempre va considerar superior. “El que diferencia Picasso dels altres artistes és que aquests ens mostren les seves obres, que podem admirar (…), mentre Picasso ens introdueix en el misteri mateix de la creació”, va escriure a Quaderns de l’alquimista.
Fill d’un notable pintor postimpressionista que compartia taller amb el músic Frederic Mompou, Palau va patir la incomprensió dels seus coetanis quan el 1943 la lectura del seu poema eròtic La sabata a un grup de col.legues va acabar en es- càndol. Només un any després, es va erigir en dinamitzador del catalanisme cultural amb la publicació clandestina de Poesia, la primera revista de postguerra en català. El 1945 se’n va anar a París, amb una beca del Govern francès, des d’on va activar la resistència d’intel.lectuals contra Franco i va escriure la primera edició clandestina de Poemes de l’alquimista (1952).
Al país veí hi va residir 15 anys i a la tornada va prosseguir amb els seus textos i investigacions sobre Picasso, a la vegada que prenia força la seva veu com a narrador (Les metamorfosis d’Ovidia), dramaturg (L’Alfa Romeo i Julieta) i assagista.
El polifacètic creador també va ser traductor al català de Rimbaud, Artaud i Balzac, i al francès de Ramon Llull i Ausiàs Marc. Va presidir el PEN Català (1976-1979) i va ser el representant d’una literatura exigent, radical. Durant molt de temps va estar considerat un poeta maleït, ignorat per les institucions i mandataris de la cultura oficial. “Quan era jove havia esperat algun premi que no va arribar mai. Ara que ja no els esperava, em sorprèn a la vegada que em rejoveneix”, va declarar Palau i Fabre al rebre, l’any 2006, el premi de la crítica Serra d’Or. Entre altres reconeixements i homenatges, l’escriptor va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (1989) i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1999). El maig del 2005 va ser objecte d’un homenatge al Palau de la Música i l’any passat va ser nomenat fill adoptiu de Caldes d’Estrac, on va voler instal·lar la seva fundació, testimoni de la seva apassionada trajectòria vital i artística.