Dictat 1 

El faraó Keops, 2500 anys abans de Crist, va ordenar que tots els seus súbdits treballessin en la construcció de la seva tomba. Havia de ser un edifici tan gran com una muntanya. I ho va ser. Encara hi és. És la famosa piràmide de Keops. Potser n’has vist alguna fotografia. Però no et pots imaginar com és de gran. Hi cabria una església sencera. Pots enfilar-t’hi grimpant pels blocs de pedra com si pugessis una muntanya. I van ser homes els qui van amuntegar aquells immensos blocs de pedra. En aquella època no hi havia màquines, a tot estirar, politges i palanques. S’havia de fer tot a força de braços. Imagina-t’ho, i amb la calor que fa a l’Àfrica! Així que cent mil homes va treballar durant trenta anys per al faraó en els mesos que no es dedicaven a treballs del camp. I quan estaven cansats, el vigilant del rei els feia aixecar a cop de fuet de pell d’hipopòtam. I vinga carregar i aixecar blocs de pedra per a la tomba del rei!Ernst H. GombrichBreu història del món 

Dictat 2 

El gat mesquerPel seu aspecte, el gat mesquer –també conegut amb el nom de geneta- recorda un gat domèstic, però té les potes més curtes, el morro més punxegut i la cua més llarga. El seu pelatge tacat i els seus ulls grans i negres indiquen que és un animal totalment adaptat a l’activitat nocturna. És com una ombra que surt a caçar al crepuscle i s’amaga a la matinada.La base de la seva alimentació són els petits mamífers, especialment els ratolins de bosc. De tota manera, també consumeix ocells, amfibis, rèptils, insectes i fruits salvatges. Abans que el gat domèstic fos introduït des d’Egipte, en el segle IX, sembla que el gat mesquer va ser el millor aliat dels humans en la lluita contra les plagues de rates i ratolins.Li agrada fer el cau als forats o escletxes de les roques i a les soques buides dels arbres vells. Als dos anys, ja és capaç de criar, i ho fa sobretot d’abril a maig i d’agost a setembre. El període de gestació és de setanta dies, i pot arribar a tenir d’una a quatre cries per part.

Josep Porres

Dictat 3. Contraban, Josep Pla 

La construcció d’un vaixell de ferro fa un soroll infernal. És millor veure-ho del cinema estant. Ara, les petites drassanes són adorables. La fusta hi fa una olor deliciosa. La serra funciona amb una sonsònia monòtona i pausada. Els efluvis del quitrà al foc us obren la gana, i, si esteu refredat, us destapen. A l’hivern, la serradina i els flocs del taller us donen una escalfor als peus confortable. La maça de calafat no us ensordeix. És un cop sec i tallant, alegre, gairebé rítmic, que no us atabala. Veure construir un bastiment de dimensions humanes és apassionant. Requereix coneixements d’especialització moderada –vull dir homes d’ofici. És bonic veure fer un home del seu ofici; és més bonic veure fer un home del seu ofici que un regiment de treballadors movent el pic o la pala. Els oficis han creat les coses més belles, més gràcils, més elegants del món. El que fan les màquines és trist, hòrrid, depriment, d’una fúnebre vulgaritat. 

Dictat 4. Contraban, Josep Pla 

Aquell vespre, però, vaig poder constatar que la il·lusió se n’anava aigua avall ràpidament. Les grans il·lusions són el somni d’una ombra, i per això duren tant. Les petites, en canvi, se us moren una darrera l’altra… Produeix una vaga tristesa constatar que certes coses delicades, que la vostra memòria unia amb el record d’una o diverses estades a determinats indrets, s’han esvaït per sempre. A portvendres, la memòria de la vila, del seu cel i de les seves aigües anava lligada amb una certa bullabessa clàssica i adorable. Hi veníeu amb l’esperança de menjar-ne un parell de plats. Ara això s’ha acabat. El senyor que la feia s’ha retirat de l’art culinari. Ha arrendat el seu establiment a unes persones que cuinen com uns bàrbars. És elegíac. 

Dictat 5. Contraban, Josep Pla 

Més enllà de la cinta de sorra de la barra es veia el mar cobert d’escuma blanca, amb les ondulacions queixalejades de les onades llargues.Així, a mesura que l’atmosfera superficial s’anà fent opaca, la progressió del crepuscle semblà posar en el cel les primeres estrelles incomparablement brillants. El cel llis, esmolat, metàl·lic, donà a les estrelles una fulguració fascinadora, arestes de llum radiant.Mentrestant el vent passava amb l’encegament de les forces obscures, tens, incomprensible i natural, desprenent el bruel obscur i sord, sobre el qual volaven, intermitentment, els xiulets, com agudes espirals.Era la prehistòria pura, la naturalesa en cru, l’atzar absolut, la transmutació de la terra i del mar. No hi havia res a fer ni res a dir: només una ànsia de recordar coses estàtiques i confortables.