Author Archives: esanz8

La Fada de l’Alba (Paula, Ioana)

Leave a reply

Hi havia una vegada, fa molt i molt de temps,un emperador molt valent, just i honrat que governava amb molta saviesa. Aquest empererador tenia tres fills que l’ajudaven a tenir una vellesa més agradable. I també tenia una cosa molt estranya: un ull li plorava i l’altre li reia, i ningú no sabia per què.

Un dia, els fills es van atrevir a preguntar-li i van enviar el més petit, el Petru, perquè demanés per què els seus ulls eren tan diferents. El pare li va dir:

  • Un ull em riu quan veig quins fills més bons que tinc i l’altre plora quan penso en el dia que em moriré i ja no hi seré. Vosaltres lluitareu per veure quin serà el proper emperador. Per això, si voleu que els dos ulls riguin heu de portar-me aigua del pou de la Fada de l’Alba i llavors sabré qui és més digne de regnar quan jo ja no hi sigui.

Dit i fet, primer hi va anar el més gran dels fills,que es deia Florea; després el mitjà, el Costan, i tots dos van tornar avergonyits sense haver aconseguit l’aigua del pou. L’única esperança va quedar en el petit. El Petru va cavalcar molt fins arribar al cor d’un bosc molt espès. Allà hi havia un guarda de la Fada de l’Alba; es tractava d’un drac que treia foc per la boca. Va lluitar durant tres dies i tres nits fins que el príncep va guanyar i va poder continuar el seu camí. Va seguir per valls i muntanyes fins que va arribar en un lloc molt sec on va trobar un altre guarda; era una bruixa tan lletja i dolenta que feia gelar la sang. El Petru va lluitar durant tres dies i tres nits fins que la va matar i ell va poder continuar el seu camí.

Després de molt cavalcar, va arribar a la casa de la Vella; aquesta dona vella tenia la cara tan arrugada que no se li veien els ulls. El Petru va baixar del cavall i ella li va preguntar què feia tan lluny de casa seva. Ell li va explicar tota la història i li va dir que volia arribar a casa de la Fada de l’Alba. Quan va sentir això, la vella li va dir que l’ajudaria i li va donar un xiulet petit que tenia poders màgics. Li va explicar que quan arribés a casa de la Fada havia de bufar el xiulet tota l’estona i tot ésser vivent quedaria adormit.

D’aquesta manera el Petru podria emportar-se aigua del pou per al seu pare i la vella podria recuperar la seva joventut.

Dit i fet, el Petru va arribar al palau de la Fada de l’Alba, va treure el xiulet i va començar a bufar; d’aquesta manera va poder entrar tranquil·lament. Al costat del pou hi havia una cadira d’or amb la Fada adormida. Era tan bonica que el Petru en va quedar ben enamorat només veure-la, però havia d’anar ràpid perquè la Fada no es despertés. El Petru va omplir dues gerres d’aigua encantada del pou sense deixar de bufar el xiulet. Va sortir ràpid com el vent cap a casa de la Vella. Quan la Fada de l’Alba es va despertar i va veure que li havien robat aigua del pou, es va enfadar tant que va cobrir el sol i va escampar pels quatre racons del món que no es faria mai més de dia fins que no trobés el lladre.

Quan els altres dos germans van saber que el petit havia aconseguit l’aigua, plens d’enveja van decidir fer-lo desaparèixer perquè ells es poguessin quedar amb l’imperi. Van sortir a rebre el germà petit fent veure que estaven contents i el van apallissar fins que va quedar més mort que viu. Li van robar l’aigua i van tornar al palau dient que ells eren els qui l’havien aconseguida i es mereixien regnar.

La Vella sabia qui havia agafat l’aigua realment i va sortir a buscar el Petru. El va trobar al cor del bosc mig mort i el va curar amb olis i ungüents casolans. La Vella es va assabentar de tot el que li havia passat al Petru. Quan el noi es va recuperar, van anar tots dos a veure l’emperador per explicar-li el que havien fet els dos germans grans. Sentint això l’emperador ple de ràbia va fer fora els dos fills dolents i els va dir que no tornessin mai més. Després amb els dos ulls rient va abraçar el seu fill petit i el va nomenar el seu successor.

Molt content, el Petru va anar al palau de la Fada de l’Alba. Li va confessar que havia robat l’aigua i va explicar-li els seus motius. El Petru va demanar perdó. La Fada, veient un noi tan ben plantat i tan honrat, no només el va perdonar sinó que es va enamorar d’ell.

La Fada va deixar que el sol tornés a brillar i es fes de dia. Van fer un casament que va durar tres dies i tres nits. Van viure feliços i van regnar amb molta saviesa els dos regnes junts.

RONDALLA DE SANT LLORENÇ DE MORUNYS ELS TRES SAVIS PRUDENTS DELS PITEUS (Lleïr, Joel)

Leave a reply

Un dia tres savis piteus, van marxar cap a la fira de Manresa, per allà comprar una euga.

De camí i ja fent-se fosc van allotjar-se en un hostal.

L’hostaler i l’hostalera en veure aquells curiosos personatges, i no creient-se que eren savis, els van fer una prova.

Quan els tres savis piteus estaven dormint còmodament en els seus llits, l’hostalera va entrar a la habitació sense fer soroll i va moure l’armari fins a la finestra.

Un d’ells, el Llorenç es va aixecar i va obrir l’armari pensant-se que era la finestra i en veure-ho tot negre va exclamar:

– El món és fosc com la gola del llop-

I va pensar que encara era de nit.

Més tard, el Serni es va aixecar del llit i va tornar a mirar dins l’armari i va olorar una olor de formatge i va exclamar:

– Quina pudor de formatge que fa el món!-

I el tercer, el Lleïr també va obrir l’armari i en veure-ho tot fosc se’n va tornar a dormir.

Al final, cansats de tan dormir i els feien mal els ossos, van decidir baixar a esmorzar. En acabar d’esmorzar van marxar cap a la fira, però quan van treure el cap van veure molts mercaders que ja en tornaven.

Els tres savis piteus, confosos, preguntaren a l’hostaler quin dia era.

L’hostaler els va respondre que havien passat 3 dies des que havien arribat.

Els tres savis piteus, tristos per no poder comprar l’euga, preguntaren a l’hostaler si en tenia.

Ell va dir que no, però que tenia ous d’euga.

L’hostaler, en lloc de vendre’ls l’ou d’euga els va vendre una carbassa, i com que els tres savis piteus no n’havien vist mai de carbasses s’ho van creure.

Van tornar ben feliços cap a Sant Llorenç de Morunys, però pel camí, el Lleïr va relliscar, i li va caure la carbassa marges avall. Al final del marge, una llebre descansava sota un arbust i, en caure la carbassa sobre l’arbust, la llebre es va espantar i es va posar a córrer. Els tres savis piteus, en veure córrer la llebre es pensaren que l’euga ja havia sortit de l’ou i espantada va córrer cap a l’horitzó. Els tres savis piteus van continuar tristos cap a Sant Llorenç sense l’euga i quan van arribar ells digueren:

-L’any que ve ja hi tornarem.

FI!!

Llegenda marroquina (Pau, Sergio, Soufiane)

Leave a reply

Vet aquí una vegada que en un indret del Marroc hi havia una família que vivia molt feliçment tot i els seus escassos recursos. Aquesta família era formada pel pare, que tenia l’ofici de pescador, la mare i tres fills mascles.

Tot va començar en una tarda asolellada i se’ns dubte molt calorosa. De retorn a casa, el pescador i la seva muller, desil·lusionats a causa de la mala sort d’aquell dia, anaven tot pensant com alimentarien els seus fills ja que no havien aconseguit cap peix. De sobte, la dona va notar com la cistella buida que duia al cap li començava a pesar més del normal, de fet la cistella era buida i no havia de pesar pas. La dona va insistir molt amb el que deia tot fent creure al seu marit que la cistella pesava més del normal, i així l’home li va fer cas i li va treure la cistella del cap, per tal de revisar-la i fer-li entendre a la seva dona que estava equivocada i que eren il·lusions seves ja que la cistella era completament buida. I dit i fet, el marit va ajudar la dona a baixar la cistella del cap per tal d’afirmar el que deia, però sorpresa!! La cistella era plena de dalt a baix, era plena de peixos, tots dos van quedar sorpresos amb aquest regal i no ho creien el seus ulls. I després d’haver rumiat durant molta estona van decidir seguir el seu camí tot acceptant el regal que consideraven caigut del cel.

Havent arribat a casa, després d’haver caigut la nit, i el cel era completament fosc, el marit i la dona discutien sobre el que els havia passat. Entre el silenci de la nit i la confusió de la situació es va sentir un soroll estrany i es va veure una llum, i va ser qüestió de segons quan des d’ aquesta llum va aparèixer un geni. El matrimoni amb la boca mig oberta van dubtar què fer i no van saber com interpretar la situació, però el geni no va esperar que parlessin i va prendre la iniciativa. Després d’haver recuperat una mica l’alè van poder escoltar-lo amb atenció, el geni els va dir que ells eren gent amb sort i que els concediria un desig. Després d’haver rumiat mot, tant l’home com la dona, en les coses que els feia falta i les coses que volien tenir, van tenir un seguit d’idees i els va parèixer una pluja d’idees impressionant: van pensar en diners, en casa gran i bonica, en poder… Però el geni els va avisar que no es quedaria tota la nit esperant i que abans de veure’s el primer raig de sol ells ja haurien d’haver demanat el seu desig perquè ell s’esfumaria entre la foscor. Llavors es van adonar de la situació en la qual estaven i van pensar amb més rapidesa, tot pensant i rumiant… Van trobar que el millor desig que podien dir era assegurar un bon futur als seus fills i com ho podien fer tenint tres fills? Doncs van decidir demanar al geni que quan els seus fills es fessin grans els concedís un desig a cadascú d’ells. I va ser així com el geni va desaparèixer i mai més va sorgir a la vida d’aquesta família.

Passats els dies i els anys, la dona va morir i sense gaire diferència de temps l’home va emmalaltir i també la va seguir, però abans d’ acomiadar-se del món, en una nit on les estrelles enlluernaven el bell cel, va explicar el secret que tenien ell i la seva dona, la nit de l’aparició del geni i tots els fets que els havien succeït. Els fills van quedar bocabadats, i no es van creure el que les seves orelles percebien, però tot i així després que el pare va morir, no van dubtar gaire i es van posar en camí per tal de buscar el geni que havia promès al seus pares que els compliria a cada un dels seus fills el desig que volia. Van seguir un camí ple de dificultats i de complicacions, i en cada un d’ells curiosament el germà petit ensenyava certa saviesa i intel·ligència de la qual mancaven el germà gran i el mitjà. Amb tot, van aconseguir tots junts el seu objectiu i van arribar al món del geni. Després que el geni els exposés la qüestió, els fills van tenir la mateixa confusió que tota persona podria tenir davant de qualsevol situació semblant, però els germans ja havien rumiat força el que demanarien i no van tenir molta dificultat a l’hora de dir el desig. L’únic consell que el geni els va donar va ser que pensessin molt i amb calma perquè res és permanent, tot pot canviar. Sense fer gaire cas al consell, el germà gran va demanar riqueses, cases i diners; El segon germà va demanar el poder, que evidentment està lligat a la riquesa, demanava ser un jutge, ja que pensava que tenia bona traça en aquest tema, però el tercer, entre les rialles del seus germans i les seves burles, va demanar tan sols una bona família i una vida feliç. I, dit i fet, a cadascú dels germans se li va complir el seu somni i cadascú d’ells vivia en un indret separat al del seu germà, es van marcar diferències entre ells i es van separar tot despistant-se en les coses mundanals.

Va passar el temps i en un dels dies el geni va anar a visitar els germans en forma de pidolaire per tal de veure com reaccionaria cadascú dels germans i quina seria la seva resposta. Va anar primer a la casa del més gran d’ells i va demanar que se li donés alguna cosa per alimentar-se, però el germà gran sense reconèixer el geni es va negar i el va fer fora, el mateix va passar amb el segon germà, però el tercer, el més petit, va ser diferent; tot i els seus escassos recursos i la seva situació deplorable no va dubtar ni un sol minut a donar-los la benvinguda i alimentar-los amb el que tenia. Al final el geni es va descobrir entre els tres germans, tot deixant-los amb la cara de sorpresa i va decidir treure tot el que tenien al germà gran i al mitjà i fer que el més petit d’ells sigui el més ric, però després d’haver après una lliçó cada un dels germans avars, el germà més petit va insistir molt que els perdonés i que els deixés el que tenien i així va ser com tots tres van tornar a ser feliços i a no encegar-se pels béns terrenals, perquè res és permanent, tot té un final.

Leave a reply

Hola a tothom!

Aquest  bloc l’hem creat els nois i les noies de 3r d’ESO de l’Institut Francesc Ribalta de Solsona per penjar les nostres creacions literàries.