Hi havia una vegada, fa molt i molt de temps,un emperador molt valent, just i honrat que governava amb molta saviesa. Aquest empererador tenia tres fills que l’ajudaven a tenir una vellesa més agradable. I també tenia una cosa molt estranya: un ull li plorava i l’altre li reia, i ningú no sabia per què.

Un dia, els fills es van atrevir a preguntar-li i van enviar el més petit, el Petru, perquè demanés per què els seus ulls eren tan diferents. El pare li va dir:

• Un ull em riu quan veig quins fills més bons que tinc i l’altre plora quan penso en el dia que em moriré i ja no hi seré. Vosaltres lluitareu per veure quin serà el proper emperador. Per això, si voleu que els dos ulls riguin heu de portar-me aigua del pou de la Fada de l’Alba i llavors sabré qui és més digne de regnar quan jo ja no hi sigui.

Dit i fet, primer hi va anar el més gran dels fills,que es deia Florea; després el mitjà, el Costan, i tots dos van tornar avergonyits sense haver aconseguit l’aigua del pou. L’única esperança va quedar en el petit. El Petru va cavalcar molt fins arribar al cor d’un bosc molt espès. Allà hi havia un guarda de la Fada de l’Alba; es tractava d’un drac que treia foc per la boca. Va lluitar durant tres dies i tres nits fins que el príncep va guanyar i va poder continuar el seu camí. Va seguir per valls i muntanyes fins que va arribar en un lloc molt sec on va trobar un altre guarda; era una bruixa tan lletja i dolenta que feia gelar la sang. El Petru va lluitar durant tres dies i tres nits fins que la va matar i ell va poder continuar el seu camí.

Després de molt cavalcar, va arribar a la casa de la Vella; aquesta dona vella tenia la cara tan arrugada que no se li veien els ulls. El Petru va baixar del cavall i ella li va preguntar què feia tan lluny de casa seva. Ell li va explicar tota la història i li va dir que volia arribar a casa de la Fada de l’Alba. Quan va sentir això, la vella li va dir que l’ajudaria i li va donar un xiulet petit que tenia poders màgics. Li va explicar que quan arribés a casa de la Fada havia de bufar el xiulet tota l’estona i tot ésser vivent quedaria adormit.

D’aquesta manera el Petru podria emportar-se aigua del pou per al seu pare i la vella podria recuperar la seva joventut.

Dit i fet, el Petru va arribar al palau de la Fada de l’Alba, va treure el xiulet i va començar a bufar; d’aquesta manera va poder entrar tranquil·lament. Al costat del pou hi havia una cadira d’or amb la Fada adormida. Era tan bonica que el Petru en va quedar ben enamorat només veure-la, però havia d’anar ràpid perquè la Fada no es despertés. El Petru va omplir dues gerres d’aigua encantada del pou sense deixar de bufar el xiulet. Va sortir ràpid com el vent cap a casa de la Vella. Quan la Fada de l’Alba es va despertar i va veure que li havien robat aigua del pou, es va enfadar tant que va cobrir el sol i va escampar pels quatre racons del món que no es faria mai més de dia fins que no trobés el lladre.

Quan els altres dos germans van saber que el petit havia aconseguit l’aigua, plens d’enveja van decidir fer-lo desaparèixer perquè ells es poguessin quedar amb l’imperi. Van sortir a rebre el germà petit fent veure que estaven contents i el van apallissar fins que va quedar més mort que viu. Li van robar l’aigua i van tornar al palau dient que ells eren els qui l’havien aconseguida i es mereixien regnar.

La Vella sabia qui havia agafat l’aigua realment i va sortir a buscar el Petru. El va trobar al cor del bosc mig mort i el va curar amb olis i ungüents casolans. La Vella es va assabentar de tot el que li havia passat al Petru. Quan el noi es va recuperar, van anar tots dos a veure l’emperador per explicar-li el que havien fet els dos germans grans. Sentint això l’emperador ple de ràbia va fer fora els dos fills dolents i els va dir que no tornessin mai més. Després amb els dos ulls rient va abraçar el seu fill petit i el va nomenar el seu successor.

Molt content, el Petru va anar al palau de la Fada de l’Alba. Li va confessar que havia robat l’aigua i va explicar-li els seus motius. El Petru va demanar perdó. La Fada, veient un noi tan ben plantat i tan honrat, no només el va perdonar sinó que es va enamorar d’ell.

La Fada va deixar que el sol tornés a brillar i es fes de dia. Van fer un casament que va durar tres dies i tres nits. Van viure feliços i van regnar amb molta saviesa els dos regnes junts.