“Què vol dir ser mestre avui?”. Aquest és el títol de la meua última lectura; aquella que m’acompanya a les nits, la que tinc a la tauleta i la que prenc cada dia minuts abans d’adormir-me. “Quan soc a l’escola treballant, a dins la classe, soc feliç” diu Joan Triadú a la dedicatòria; hi coincideixo plenament. I encara diria més: quan entro a l’aula em transformo, prenc consciència del meu paper. Una professió, la de docent, compromesa, enriquidora, i a la vegada frustrant quan no aconseguim assolir els objectius marcats.

I aquest és precisament el pal de paller de la qüestió: quins són i quins han de ser aquests OBJECTIUS? La responsabilitat dels docents sempre ha estat tema d’actualitat. El debat ensenyament-educació és clau en les converses de pares i mares, sobretot en les de professionals del món de l’educació. En aquest binomi ‘ensenyar’ versus ‘educar’, em pregunto quina és la funció real que el mestre/professor ha de complir amb els seus alumnes. És clar que dins de les aules hi ha ensenyament; com a professora pretenc un aprenentatge funcional d’aquells continguts que considero que poden servir els meus estudiants a desenvolupar-se a curt-mitjà termini; i alhora, més a llarg termini, també hi ha educació, ja que aquesta implica ajudar els alumnes a desenvolupar facultats tant físiques, morals com intel·lectuals.

Però què passa amb el que esperen els nostres estudiants de nosaltres, de les nostres classes, del curs que tenen per endavant? Això em porta a preguntar-me si com a professional escolto els meus estudiants, els entenc, empatitzo amb ells, i en definitiva, si també aprenc o només ensenyo.

Les mirades mantenen invisible el que no volem veure. Aquesta reflexió resumeix prou bé el que crec que vivim a les aules, especialment a les de secundària. Considero que en el món de l’educació l’exercici de l’autoreflexió i l’autocrítica son determinants per dur a terme la nostra tasca de manera efectiva i exitosa. Independentment de la tendència que cada docent professi, i de com l’apliqui en la seva pràctica diària a classe, penso que s’han de tenir molt presents els efectes que aquesta pot produir, i de fet produeix, en els nostres estudiants. Si en comptes de donar tantes lliçons, els fem preguntes, si els escoltem pacientment i no els bombardegem amb tantes teories i conceptes… les coses no serien diferents?

Diàriament em plantejo si com a experts, no podem aprofitar d’alguna manera les mil inquietuds que tenen els nostres alumnes. Em qüestiono per què tendim a imposar la nostra raó, encara que sense autoritarismes, a la seva? Potser no som prou conscients que, mai com en l’adolescència, les coses es viuen de manera apassionada, descontrolada i energèticament. Potser ha arribat l’hora de posar-nos seriosos i creure’ns que d’alguna manera tot allò que fem i diem a l’aula arriba a algun lloc, serveix per alguna cosa. Personalment confesso, com deia Triadú, que tot el que passa dins de classe m’emociona, m’ompla i em fa feliç, tot i les petites disputes que sorgeixen alguns dies… perquè, poc o molt, SEMPRE aprenc alguna cosa dels meus alumnes, i perquè són ells els que SEMPRE m’acaben ‘ensenyant’ a mi.

Ressenyo un interessant article sobre aquesta mateixa qüestió extret del Diari Ara: https://criatures.ara.cat/opinio/Aprendre-dels-alumnes_0_2185581427.html

Aquí teniu un vídeo sobre l’experiència d’un mestre aprenent dels seus alumnes: https://aprendemosjuntos.elpais.com/especial/todo-lo-que-me-ensenaron-los-ninos-jose-antonio-fernandez-bravo/

 

Estic segura que tots i totes ens hem sentit ofesos, criticats, humiliats, i fins i tot rebutjats algun cop a la vida… sentiments negatius a priori, si és que no els sabem aprofitar a posteriori; m’explicaré: quan aquestes emocions ens envaeixen, el nostre ego interior se sent danyat, ofès, es malmet emocionalment parlant i queda en un estat de crispació, és a dir, està alerta per reaccionar ràpidament davant un proper atac: una pura reacció d’alarma afectiva. “La traïció, com el riure, forma part del teixit bàsic de l’existència humana”, diu Avishai Margalit, i “no està relacionada amb l’ètica, sinó amb la moral”. Parlem de traïció quan ens violen la fidelitat que dipositem o devem a algú o a alguna cosa, i és precisament aquesta greu ofensa la que pot danyar més profundament el nostre ànim, el nostre benestar emocional. Aviat ens venen al cap les traïcions més famoses portades a l’extrem, com els brutals assassinats de Brutus a Cèsar, Caïm a Abel, Judes a Jesús, Teseu a Ariadna, i així moltes d’altres. No cal anar pas tant lluny ni que la fúria se’ns escapi de les mans; a vegades, la traïció més simple és també la més punyent.

El novel·lista nord-americà autor d’Un tramvia anomenat Desig i La gata sobre la teulada de zinc, Tennessee Williams, tenia clar quina és l’única defensa possible contra la traïció: desconfiar sempre els uns dels altres, per altra banda, una actitud pròpia de la naturalesa humana. En aquest sentit, direm que no ens pot trair algú en qui no hem confiat mai, algú de qui no n’esperem res, i és aquí quan podem qüestionar-nos si volem exposar-nos a confiar, i per tant a ser traïts, o ans al contrari, passar per la vida de puntetes sense lleialtats que valguin i així no ser ferits.

En teoria, estem preparats per afrontar aquest tipus de situacions tant punyents i feridores, però què passa quan la TRAÏCIÓ, en majúscules ve de qui menys t’ho esperes? Es tracta d’una doble traïció? Aquest feriment emocional ha de comportar una resposta per part del ferit/da? i si és així…? Quina ha de ser? Suposo que la reacció més comuna és el distanciament i la indiferència. Curar-se implica replegar-se cap a un mateix per analitzar-se, entendre’s, calmar-se, i en definitiva, estimar-se un mateix. És el que fa falta per recuperar l’auconfiança i l’autoestima, davant situacions de trencament com aquesta. A partir d’aquest moment tot canvia: és com una nova pel·lícula que comencem a veure per primera vegada, i que, davant del desconeixement i la desconfiança, ens la mirem des de la distància, prudencial, però efectiva. Ens sentim protegits, ens reservem.

Els atacs no sempre són contraproduents, ens diem, perquè el que no ens mata ens fa més forts. Però, què passa amb la decepció? On queda la fidelitat, el compromís, l’admiració, el respecte, la tolerància, i tants i tants etc.? La traïció ens canvia, ho canvia absolutament tot: el dolor transforma, ho sabem, però també enforteix; de sobte, passem de ser cecs emocionals a veure-hi de tots colors. I aquesta és potser la millor conseqüència, l’efecte inesperat d’una traïció: ja mai més tornarem al blanc i negre, almenys quan mirem als ulls, perquè res és tant clar com la mirada sincera d’aquells que no ens trairan. Esperem-ho, almenys.

Sandàlies o talons?, cafè o tallat? faldilla o texans? cotxe o autobús? tablet o portàtil? amanida o pasta? Mil decisions com aquesta protagonitzen el nostre dia a dia sense que ni ens n’adonem; són purs automatismes que tenim interioritzats i que, malgrat no ens ho sembli a simple vista, ens ajuden a viure. Necessitem prendre decisions perquè d’alguna manera hi estem obligats: constantment, immediatament, infinitament…

És cert que no som conscients de la gran quantitat de decisions, algunes ridícules i insignificants, que prenem cada dia, cada hora, cada minut…Però si bé poden semblar menors, en realitat condicionen minuciosament la nostra vida: decidir fer o no fer una trucada, enviar o no enviar un correu, sortir abans o després de casa o de la feina, escoltar o no escoltar una cançó, trobar-se o no trobar-se amb algú, etc., i tantes i tantes circumstàncies, tan possibles com variades, que es poden esdevenir en el nostre dia a dia.

Però una cosa és optar per A o B, i l’altra ben diferent és haver de decidir-se de manera responsable i autònoma davant d’un problema o d’un conflicte. És en aquest moment quan prendre decisions implica sospesar els pros i els contres de les diverses alternatives d’una situació determinada i acceptar les conseqüències que aquesta elecció puguin comportar. De decisions n’hi ha de mil tipus: inconscients, la majoria. Segons els experts, al llarg del dia les persones en prenem una mitjana de 35.000, de les quals només som plenament conscients de l’1%, ja que el 99% les prenem de manera totalment automàtica. En números això equival a 100 al dia i 5 cada hora. 

Sovint hem sentit a dir que ‘els errors es paguen’, però… què significa realment aquesta expressió? Tots i totes hi hem pensat alguna vegada, perquè a tots ens ha passat pel cap que les coses haurien sigut d’una altra manera si… ‘hi hauria d’haver anat?’, ‘ho hauria d’haver evitat?’, ‘no hauria d’haver dit…’, ‘hauria d’haver sabut…’, etc., etc., etc.

En fi, siguin quins siguin els infinits dilemes que ens plantegi la vida a cada segon que la vivim, el nostre paper, l’únic paper que no podem evitar de protagonitzar és el d’actors principals, amb errors i encerts, amb èxits i fracassos, però sobretot CONSCIENTS i RESPONSABLES de les nostres decisions, perquè són precisament això: NOSTRES. Ningú por decidir per mi. Ningú pot dir-me què he de decidir. Decideixo perquè és el meu dret, el meu deure i la meua obligació. Decideixo DECIDIR!

http://w28.bcn.cat/___ch___/_udt/assets/docs-ca/presaDecisions/presaDecisions-metodo-toma-decisiones_ca.pdf

Tòpics, tòpics i més tòpics… estem rodejats de tòpics per tot arreu; tenim els sentits totalment afectats per aquestes idees estereotipades i poc significatives, opinions o expressions trivials, vulgars, infinitament usades o repetides en determinades circumtàncies i considerades autèntics vicis del llenguatge que han perdut tot el seu valor pel fet de ser tant extremadament utilitzats i sabuts.

El ROMANTICISME n’és un bon exemple…però compte! No hem de confondre el romanticisme literari amb el passional, perquè són ‘coses’ ben diferents. Fent una breu cerca per internet ens apareix ràpidament el concepte de ROMANCISIME com la defensa d’uns ideals de llibertat i democràcia, relacionats amb idees liberals i revolucionàries; definició que no ens interessa… ens hem de centrar en el romanticisme emocional, és a dir, aquell comportament que tan poc mostren els homes, i que per altra banda, tan fàcilment s’atribueix al sexe femení.

La pregunta és clara: per quins set sous és així? Si els homes són sensibles, atents, detallistes, o fàcilment emocionables, poden pecar de ser poc homes, o almenys així ho consideren alguns; els experts, psicòlegs la majoria, diuen que homes i dones som emocionalment diferents i que, per sort, ells no són tan romàntics com nosaltres; i dic, per sort, perquè segons aquests especialistes ‘ser romàntic’ pot arribar a ser perjudicial en una relació pel fet de crear dependència emocional entre els amants. En resum, romanticisme i testosterona no van de la mà. Ser romàntic sembla ser més aviat una qüestió fisiològicament de dones.

Però, aleshores… per què volem que les nostres relacions siguin romàntiques? Si les dones sabem que es tracta d’un tema pròpiament femení… per què desitgem que els homes siguin romàntics? i el que és pitjor encara: per què quan ens topem amb un home gens sensible i que, dit vulgarment ‘no està per punyetes’ ens molestem tant? Necessitem que ens contemplin les nostres parelles? Necessitem que ens mimin dient-nos paraules dolces a l’orella abans d’anar a dormir, com que sóm les millors mares o amants del món? Volem que de tant en tant ens sorprenguin amb algun detallet inesperat… que ens vinguin a buscar a la feina, que ens preparin el nostre plat preferit…? Pot ser un tema fisiològic, és clar, però estic segura que les nostres mares i àvies també hi han tingut alguna cosa a veure. De moment, i mentre no en tregui l’aigua clara… continuaré donant-t’hi voltes, no fos cas que acabés com aquella princesa que farta de prínceps destenyits acaba preguntant al drac: ‘tens foc?’.

El mite de l’amor romàntic a debat

 

Vogue. Núm. 378. Setembre de 2009. Preu: 4.95 euros. Pàgina 1-2: LOEWE. Pàgina 3-4 CHANEL. Pàgina 5-6: PRADA. Pàgina 7-8: DIOR. Pàgina 9-10: DOLCE & GABBANA. Pàgina 11-12: GUCCI. Pàgina 13-14: EMPORIO ARMANI. Pàgina 21-22: VALENTINO. Pàgina 23-24: VERSACE… i així fins a la 37 on apareixen els esperats crèdits de la revista: staff. Em pregunto: quantes dones d’avui en dia de 40 anys, amb o sense família comprem aquest tipus de revistes de moda? i m’ho qüestiono, confiant en no ser jo una de les úniques.

Sempre m’ha apassionat la moda, però la moda en minúscules, perquè sincerament poder-se permetre qualsevol de les peces de roba o complements que anuncien aquestes grans marques crec que no és a l’abast de les dones de carrer, reals i treballadores, de classe mitjana. Nosaltres, les dones joves i amb interessos per la moda, ens hem de mirar aquests productes des del carrer, just davant de l’aparador que les exhibeix… No és que no ens agradin, perquè ens encanten, sinó que tenim altres prioritats en la nostra escala de valors que ens impedeixen pulir-nos el sou de tot un mes en unes sabates de firma. No passa el mateix amb la famosa protagonista de la serie Sex & the city, la Carrie Bradshaw, protagonistada per Sarah Jessica Parker, la qual és perfectament capaç i així ho posa en pràctica orgullosament, de gastar-se més de 600 dòlars en, tal com ella diu carinyosament, ‘uns manolos’ (calçat exclusiu d’alta gamma del prestigiós dissenyador espanyol Manolo Blahnik).

No crec que tenir estil a l’hora de vestir hagi de passar necessàriament per tenir en el nostre armari peces tan extremadament cares: només una dada referent a Blahnik, de mitjana les seves sabates per dones solen arribar als 1.000 euros i, els models més exclusius, poden superar, fins i tot, els 3.000. Si fem una petita cerca per internet, són nombroses les pàgines que ens apareixen amb la paraula OUTLET en majúscules, oferint-nos el que diuen ser ‘ganges’ d’aquest calçat considerat autèntiques obres d’art en moviment pels experts de la moda mundial.

Tenir estil és tenir gust; és agradar-se una mateixa; és mirar-se al mirall i veure-hi equilibri, elegància, senzillesa…tenir estil és saber combinar allò de qualitat amb la forma del teu cos, ressaltant els punts forts de la silueta amb naturalitat. Les masses sempre fan mal, diuen. Combinacions impossibles no són recomanables. Les bones marques sempre ajuden, està clar, i si t’ho pots permetre estaràs invertint en tu mateixa, en sentir-te millor, en agradar-te i en conseqüència en ser feliç.

23/09/2019

Què ens atrau dels homes? Què fa que un home ens enamori? El seu aspecte, la seva olor? la seva manera de parlar? Potser els seus ulls? Quan sabem que ens hem enamorat? Quin són els símptomes? Què sentim? Què ens passa? Quan ho estem… sempre ho sabem? Volem saber-ho realment, o ens creem una idea al nostre cap per algun motiu? Ens enganyem? Realment ens arribem a enamorar?

Moltes vegades ens hem fet aquestes preguntes i en totes les ocasions les respostes han sigut diverses i molt diferents: em fa riure, em mima, em comprén… m’agrada. Agradar? Què passa quan ens parem a reflexionar sobre aquest verb? AGRADAR… La cosa no seria greu si quedés aquí, però si tirem més del fil, si seguim excavant, apretant… arribarem al dilema: no serà que el necessito? AGRADAR és NECESSITAR en altres paraules?

Els experts diuen que quan arribem a la maduresa les prioritats de la vida canvien, tant en homes com en dones… sabem més i millor el que volem, quan ho volem i per què ho volem. Ens tornem EXIGENTS. Exigents amb la vida: no ens conformem amb qualsevol feina, ni amb qualsevol look, ni amb qualsevol casa, ni amb quasevol cotxe.. per què ho hauríem de fer amb qualsevol home? Per què ens agrada o per què el necessitem?

La gran pregunta de tot plegat seria: REALMENT ENS VOLEM ENAMORAR? Quins riscos implicar fer-ho?

Necessitar implica implícitament cobrir una mancança, suplir quelcom que no es té, que es troba a faltar, perquè alguna cosa està incompleta. La dona de 40, no té necessitats per cobrir, és una persona 100% completa per ella mateixa. Tot plegat és una qüestió d’exigència: la dona als 40 és una dona segura, valenta, independent i no necessita cap home per ser feliç i viure la seva vida plenament com a ella li agrada. Té la capacitat i la maduresa suficient per dissenyar la seva vida a mida, a la carta, cuidant el mínim detall, perquè simplement NO necessita: TÉ.

Quan obrim la televisió, fullegem una revista, anem al cinema o mirem els aparadors de moda, el nostre subconscient s’activa, i ho fa amb tan sols pocs segons… ens preguntem a nosaltres mateixes si som una dona com aquelles… si els altres ens veuen així; la pregunta que personalment jo em faig és: com em veig jo? com em veuen els altres? aquestes dones tan dones, tan ben fetes, sempre arreglades i perfectes son les dones reals que volen els homes? es volen elles a sí mateixes? volen ser així de perfectes? ho fan per elles o pels altres? i en aquest cas: qui son els altres? el marit? la família? els fills? les amigues? què?

Una dona real, real, de carn i ossos, ben feta, atractiva, segura, intel·ligent, decidida, independent… aquí fem una parada: independent? de què? de qui? independent vol dir ‘amb independència’, de quin tipus? respecte què o qui? Independent perquè no depèn de ningú?, perquè es val per ella mateixa, pren les seves decisions sense que ningú les discuteixi, sense ni tan sols consultar-les… sense discussions, sense… límits!

La imatge sempre acompanya la dona: de petita abans d’anar a l’escola ja ens hem de pentinar i fer les cues o les trenes perquè així semblem més bones nenes, més educades, més estudioses…aviat ens arriben les ganes de pintar-nos les ungles i de posar-nos talons (com més alts millor!). Si tenim la sort de ser acinturades i de no pesar més de 55 quilos, entre els 30 i els 40 és l’hora de lluir escots i cames: els vestits com més foscos i estrets millor, marcant aquelles corbes que l’edat encara ens permet d’ensenyar…

Qui no recorda la bellesa de l’Odrey a Breakfast at Tiffanys? No només és una dona jove, fina, delicada, amb una pell perfecta, i una cintureta d’avella, sinó que a més a més, té un gust exquisit pels diamants i pels homes. A l’Odrey no li preocupen gens les estries, les arrugues, les dietes o els fills… és una dona real aquesta? si una dona només es preocupa d’ella mateixa, a temps complet, les 24 hores del dia durant tots els dies de l’any… no és una dona normal? és una egoista o una irresponsable per passar-se el temps mirant-se al mirall, preocupant-se pel seu armari, i estimant-se i cuidant-se només a ella mateixa?

És cert que les dones avui en dia treballem, i volem fer-ho per sentir-nos independents econòmicament i decidir per nosaltres mateixes tot allò que afecta la nostra vida: des del color del tint dels cabells, fins a la televisió de plasma del menjador de casa. Però aquest paper de dona moderna és incompatible amb el de dona atractiva, que va a la moda, que surt de compres almenys un cop per setmana i que dedica les tardes del divendres a fer-se manicures i mascaretes?

Som tan diferents com diuen els homes de les dones? En què ens diferenciem? Pensem diferent?, sentim diferent? volem coses diferents? Hi ha moments, èpoques a la vida que ens assemblem més? Amb els anys ens anem diferenciant? Si tenim parella, som més iguals entre nosaltres pel fet de compartir la vida junts? Qüestions aquestes que alguna vegada totes nosaltres ens hem plantejat, sense arribar segurament a cap resposta clara i definitiva.

Pot ser que una dona sense parella tingui una personalitat totalment diferent de la que tindria si estés casada? Sincerament crec que SÍ. Un SÍ en majúscules… tot el que ens passa a la vida és per alguna cosa, el que aprenem, el que sentim, el que volem, el que desitgem es veu influenciat per les circumstàncies, sovint inevitables i impevisibles, que vivim, i tots els factors que hi intervenen provenen del nostre entorn. Aquest, per tant, no és el mateix si vivim soles, de si compatim la vida amb algú.

Però quan decidim que ha arribat el moment de viure soles? En quin moment de la vida som capaces d’afrontar la responsabilitat que comporta viure en soledat? Probablement la resposta mai ens arriba en una carta, ni en un correu; tampoc rebem cap trucada ni cap missatge… el que ens passa és que de cop, ens hi trobem, simplement passem de pensar-ho a fer-ho: un pim-pam ràpid, ras i curt. No escoltem ningú, no dubtem, actuem. I és precisament aquesta seguretat que sentim en nosaltres mateixes la que ens dona força per viure soles. Soles, soles? Què significa realment això de viure sola? Una altra gran pregunta…perquè comporta certes dosis de negativitat si la diem molt? Està mal vist encara avui en dia viure o estar sola? Segurament la resposta de la meva iaia de 87 anys és SÍ, rotundament SÍ. Per les persones grans una dona jove, sana i més o menys atractiva, amb estabilitat econòmica, casa i cotxe propis, no ha d’estar ni viure sola… si és així és perquè alguna cosa falla.

Alguna cosa no ha anat bé… alguna mala decisió potser? No tinc la resposta… l’hauria de tenir potser? I si fos així, no aprenem de les nostres decisions? No encaminem la nostra vida el millor que podem? Per què és tant dolent doncs, viure sola? I encara pitjor: per què està mal vist per algú, encara avui en dia, voler estar-hi?