Tots hem perdut coses en un moment o altre de la vida. Ens hem perdut a nosaltres mateixos per carrers i camins, i també hem perdut les claus en algun lloc impensable, o el paraigua en alguna botiga; i qui no ha perdut l’autobús o el tren més d’una vegada? Però seguim. Avancem. Tirem endavant dient-nos a nosaltres mateixos que anirem més en compte les properes vegades, que vigilarem com fem les coses i que estarem més atents. Potser ens consola això? És molt probable. El que tenim clar és que ens ajuda i per això ens ho repetim una i una altra vegada.

De pèrdues n’hi ha de molts tipus… físiques, com les que he comentat, i psicològiques: per a mi les pitjors. Les primeres fan molta ràbia, perquè en fan, sobretot quan es tracten de coses que nosaltres creiem vitals, i que segurament comporten entrebancs que ens dificulten el dia a dia…però si parlem del que suposa per exemple perdre el temps, i més quan te’l fan perdre els altres -perquè si ets tu qui el perd, tira que te va-, o del que passaria si perdéssim el cap, el nord o l’oremus, el coneixement, els sentits o l’esperança. Això ja són paraules majors. 

També ens pot passar i ens passa, que perdem la paciència, i també la son. Curioses aquestes dues pèrdues, perquè sempre en són responsables els altres i mai nosaltres. Però fins i tot amb aquestes pèrdues, nosaltres seguim i avancem. Perquè ens comporten canvis a la vida, és clar, i ens causen ràbia també, i frustració, i desconsol, i mil i una coses més… però totes juntes són la vida mateixa. Els ets i uts, els blancs i els negres, els més i els menys, els yings i els yangs…

Perdre la vida. Aquí s’acaba tot. Aquest és el punt mort. És el buit total. El punt sense la coma. El límit de no retorn, com quan a les pel·lícules de ficció l’astronauta protagonista es queda sense oxigen per salvar la humanitat. Perquè quan les pèrdues que experimentem són de persones que estimem el buit que deixen és indescriptible. Aprenem a viure d’una altra manera. L’instint de supervivència n’és el verdader culpable, perquè ens impulsa a seguir, a avançar, a tirar endavant. I nosaltres, desvalguts de tota força, acotxem el cap, i acatem la sentència.  Però estem condemnats, perquè la pèrdua, lluny de mantenir-se calmada, ens recorda constantment que hem perdut, i sobretot a qui hem perdut.

Un dia qualsevol, a una hora qualsevol en una tenda de joguines infantils qualsevol. La pregunta ben senzilla: -“busco una joguina per a la meva neboda de 7 anys”. La resposta de la dependenta em descoloca: -“ah! fàcil doncs, qualsevol nina d’aquestes li encantarà!”. Al meu descolocament se li afegeix immediatament un desconcert: una mena de desorientació mental que no em deixa pensar, que m’emboira el pensament per uns instant i em colapsa; em saturo; m’aturo; intento raonar; expressar-me; reaccionar… però res. La dependenta em mira de reüll, sorpresa; té una expressió quasi tant impactada com la meua. Ens quedem totes dues mirant-nos fixament com si s’hagués aturat el temps. Cap de nosaltres diu ni una paraula… mudes; ella esperant que jo digui: -“sí, sí és clar, són moníssimes aquestes nines!”, i jo confiant que ella m’ofereixi altres opcions menys estereotipades. Passats uns minuts que semblen eterns, finalment m’omplo de valentia i li llenço: -“i per què no un cotxe teledirigit amb comandament a distància?” No em quedo a esperar la resposta… aprofito que una altra clienta entra a la botiga per escapolir-me i tocar el dos.

Per desgràcia els estereotips de gènere estan molt arrelats a la nostra societat, potser massa, i el que és pitjor encara: ho estan des de fa anys i sembla que perduraran mentre no fem res per trencar-los. És evident la influència que reben els nens i les nenes a l’hora d’escollir els joguets. Els mitjans de comunicació se n’encarreguen perfectament, i és lògic que aquests acabin sentint-se atrets per uns i no per uns altres. I aquesta influència no acaba aquí, perquè la societat en general, i la família en particular, incideix de manera evident en les eleccions que els nens i les nenes fan de les joguines, ja des de ben petits, escollint joguines estereotipades per a ells i elles. La cosa no s’acaba aquí: quan aquests tenen ús de raó, repeteixen amb les joguines, els patrons socials que tenen al seu voltant. L’escola tampoc ajuda gaire: els nens i nenes segueixen reproduint aquells patrons adquirits sobretot degut a la pressió de grup, ja que una opció diferent suposa per a ells ser apartats, discriminats, aïllats.

Des que els nens són petits esperem que es comportin de manera diferent els uns amb els altres. Els transmetem com han de ser: els nens valents i forts i les nenes sensibles i educades. Els nens jugaran amb ninots robustos, imitant lluites i també amb cotxes, competint fent carreres, per exemple; mentre les nenes ho faran amb nines fines i delicades, imitant les feines de casa, com jugar a les cuinetes i la cura dels nadons, alimentant-los i passejant-los amb carrets. 

Si així són les coses, i així les acceptem, no seria lògic que ens sorprengués que els nens trobin normal l’ús de la violència a l’hora de resoldre conflictes, o que les nenes acceptin de bon grat dedicar-se a les feines de la llar sense rebre cap tipus de remuneració econòmica. Ho hem dissenyat, ho hem fomentat i ho hem tolerat. La pregunta del milió és: ho tenim bé o  volem canviar-ho? És aquest el prototip d’home i dona que volem per al dia de demà? Acabo aquesta reflexió amb una notícia que llegit recentment a tall d’exemple estereotipat: només hi ha 4 dones reconegudes entre els 50 millors xefs del món i em pregunto: la cuina no era aquell espai sagrat reservat des de sempre a les dones? Potser sí que les coses han canviat i som nosaltres els que no ens n’hem assabentat. Començem doncs a obrir els ulls, si encara no ho hem fet, i deixem que els nens i les nenes explorin i descobreixin per ells mateixos com i amb què s’identifiquen, i així puguin decidir com volem ser.

Les persones vivim diferents etapes al llarg de la vida. Això ho tenim clar. No pensem, sentim ni volem el mateix als 10 anys que als 30 o als 70. Les nostres pors i inseguretats també van canviant amb el pas del temps. Fins aquí res a dir.

En aquest sentit, hi ha qui pensa que l’etapa més important de la vida és la infantesa, perquè precisament és en aquest moment quan es forma la nostra personalitat, quan ens fem realment a nosaltres mateixos i quan arrela en nosaltres el caràcter que ens definirà al llarg dels anys. És un període, aquest, caracteritzat per la rapidesa i la fugacitat: tot esdevé i mor en un instant. Tot se’ns escapa de les mans sense que puguem assaborir-ho.

D’altres creuen que l’etapa de la vellesa és la més satisfactòria, perquè quan hi arribes t’envaeix una sensació de plenitud total per haver assolit uns objectius i ‘tenir la feina feta’ d’alguna manera. Ja no has de corre, sinó limitar-te a contemplar com corren els altres.

Tanmateix la majoria de persones creuen que durant la fase adulta es produeixen els esdeveniments clau que marcaran i definiran la nostra vida, perquè és precisament en aquests anys quan es prenen les decisions més importants, jo diria que fins i tot vitals, de la nostra vida. Es podria dir que és l’etapa dels assoliments, dels èxits i també dels fracassos, dels reptes i de les lluites diàries. Em centraré precisament en un d’aquests desafiaments: el major repte al qual ens enfrontem a la vida.

No calen grans esforços per deduir que es tracta de la maternitat. I ho dic en femení perquè em vull referir especialment al part. Un moment tan especial a la vida que els experts defineixen com l’empoderament de les dones. Parlar de donar a llum un nadó és parlar de sentiments i d’emocions que esclaten: indefinible per molt que intentem explicar-ho. Un moment com aquest s’escapa a tot allò que es pugui explicar amb paraules. No en tenim. N’hauríem d’inventar de noves perquè les que hi ha no ens serveixen. Com descriure sinó què sents quan el teu cos s’obra pas per rebre una vida nova que comença? Com retratar els canvis que experimenta una dona en un instant tan màgic, com alhora delicat i perillós, en què una personeta surt de dins seu? I potser el que és més increïble encara: com explicar i explicar-se a una mateixa que una part del seu cos arriba a dilatar-se ni més ni menys que 10 centímetres!

Ja podem fer broma sobre la importància o no del tamany de les coses: que si 20 centímentres amunt, que sí 15 centímetres avall… però, diguem-ho clar: el cert és que per una dona els únics centímetres que importen, i molt, són aquests! La resta, tonteries.

Que n’estem d’equivocats tots nosaltres, homes i dones; tots, tots sense excepció. Vivim cecs, perquè ho som, i a més, ho volem ser; i ho volem ser perquè viure de manera cega ens fa més feliços. La ceguesa es converteix en la nostra realitat. M’explicaré: sempre hem sentit a dir que el joc de l’amor és el de cercar o millor dit, retrobar la nostra mitja taronja, la nostra meitat, el 50% que ens fa complets, i assolir així la plenitud, o el que és el mateix, la desitjada felicitat.

Però què passa quan aquesta realitat no és com ens pensem? Jo m’ho pregunto sovint. I m’ho pregunto perquè m’agraden els replantejaments de les coses, m’apassiona capgirar les idees, remenar-les, desmontar-les i tornar-les a muntar. Només així puc dir que arribo a conclusions que em satisfan i em consolen. És clar que tothom és lliure de creure el que vulgui, només faltaria! El pensament és quelcom només nostre, no? Doncs això!

El cas és que segons la filosofia antiga, l’amor tal i com l’entenem avui en dia, no té fonament, més aviat ens hem inventat una manera d’entendre’l que ens va bé, ens satisfà i ens consola. I és que els antics concebien l’amor com la consecució del tot per part de les parts, com la recerca de la meitat perduda, perquè aquesta ens havia estat arrencada com a càstig. Sí, sí, originàriament érem éssers complets, íntegres, plens, totals, enters, absoluts i perfectes, però vam ésser castigats per Zeus i en conseqüència partits, separats, dividits, esquinçats, fragmentats, seccionats…

L’objectiu de Zeus, en paraules de Plató a El Banquet, no era altre que fer-nos més dèbils i menys arrogants, però alhora més útils, i acabar així amb la nostra insolència i els contínus desafiaments cap als déus. Els que més patiren aquest càstig foren els andrògins, els quals participaven alhora del sexe i masculí i femení. A partir d’aquell moment doncs, la humanitat va passar a estar condemnada  a buscar la meitat que li faltava i que li va ser arrabassada.

La conclusió de tot plegat és ben clara per tant: els homes i les dones no serem mai feliços mentre estem sols, mentre romanguem dividits, separats, partits… El camí de la felicitat passa doncs, per retrobar, més que trobar, la nostra meitat, talment una taronja partida per la meitat. I és precisament en aquest punt, on em plantejo una vegada i una altra si l’amor n’és la solució: si retrobar aquesta meitat ens completarà; si per a esdevenir complets hem de passar per aquest retrobament amorós… Significa per altra banda, que si estem sols, som éssers defectuosos, incomplets, imperfectes?

Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Per part meua, tinc clar que no em calen taronges per treure-la!

Visc a mitges tintes. Uso paraules i cometo accions no gens precises, dictades per una cautela excessiva. Així, és com em defineix ara mateix l’IEC, atenent al significat que recull d’aquesta expressió tan nostrada. Tot el que faig, tot el que visc, tot el que vull compartir, expressar, mostrar, o fins i tot sentir, és a mitges tintes; el meu dia a dia és ara vague, difós, poc clar, amb embuts i traves, destorbs i entrebancs, contratemps i contrarietats. Res és directe, net, transparent, còmode ni lúcid. Mai com ara m’he pensat tant les coses abans de fer-les o dir-les, sobretot perquè mai abans com ara m’han obligat tant a pensar més en els altres que en mi mateixa. Desvio l’atenció cap a l’altri, descuidant el meu jo més profund… per no perjudicar-lo, per no afectar-lo, en definitiva, per no contagiar-lo.

I això fa certa ràbia, perquè descuidar l’ego no és tan fàcil com sembla. Quan hem après a estimar-nos a nosaltres mateixos, per mantenir en bona salut la nostra autoestima, ens veiem forçats a renunciar-hi. Ens diuen que ens mantinguem aïllats, apartats i sols el major temps possible; que estar desconnectat ara és el millor per a tots. M’explicaré: qui aquests dies no ha volgut convidar els seus familiars i amics a celebrar un aniversari? qui no ha pensat explicar i compartir amb companys de feina una anècdota tot esmorzant o fent un cafè?, qui no ha sentit la necessitat de reunir-se per simplement passar una estoneta en companyia?

Potser pensareu que darrere de totes aquestes demandes s’hi amaga un desig fervent de d’acompanyament… doncs reconec que és això i molt més: és no tenir llibertat personal per passar temps amb algú altre que no siguis tu mateix; és no poder compartir hores rodejats de persones que t’aprecien i a les que estimes; és no ser d’alguna manera tu; és canviar la manera de ser; és reconvertir-te, autoconsolar-te… posar-te la tireta tu mateix. Per a ser prou conscients de les conseqüències d’aquest isolament, la mitologia ens posa l’exemple del naixement d’Hefest, fill d’Hera, la qual cansada de les contínues infidelitats de Zeus, decideix concebre’l tota sola amb la voluntat d’engendrar un Déu que fos l’enveja de l’Olimp; però tan aviat com la deesa el veié, el llençà al mar horroritzada per les seves deformacions. La moralina us la deixo a vosaltres.

Recentment he reflexionat sobre el català: la meua llengua. La que vaig aprendre de petita, a l’escola i a casa; la que he parlat des de sempre, la que m’identifica i que estimo perquè és la meua. No es tracta d’una reflexió per plaer, sinó per formació; d’aquestes que se suposa hem de fer els docents al llarg de la nostra pràctica professional. El cas és que aquest tipus de reflexions sempre porten a algun lloc; serveixen per reafirmar aspectes que teníem degustats, i que va bé refrescar perquè no quedin en l’oblit.

Que la llengua identifica el grup del qual hom forma part, no és res nou; però potser no tenim tan clar que aquesta no és només un element purament comunicatiu, sinó que conté un valor simbòlic molt potent. En el cas concret del català, un dels seus trets més representatius és la capacitat d’atracció lingüística: és a dir, persones que el consideren com el seu idioma tot i que no és la seva llengua primera. I és que a Catalunya, gairebé 600.000 persones adopten el català com a llengua d’identificació, tot i que tenen altres orígens lingüístics. De fet, el català és una llengua oficial en tot el seu àmbit lingüístic, i és present en algun grau en tots els àmbits de la societat. Si n’observem els usos, el català s’ensenya a totes les escoles i és present també a les universitats. A nivell cultural, el 30% dels diaris que es venen a Catalunya són en català, i el canal de televisió amb més audiència, TV3, emet tots els seus programes en català. En el món radiofònic, el líder d’audiència, Catalunya Ràdio, també emet íntegrament en català. Però el català no és solament una llengua per a l’ensenyament i la cultura, sinó també una llengua per al comerç i els negocis. A Catalunya és molt difícil anar a un banc o a una botiga i no rebre atenció en català; molts establiments tenen l’obligació de tenir disponible en català tota la documentació que ofereixen als seus clients. 

Tanmateix, en societats en què tots els individus, o la majoria, saben dues llengües, com passa a Catalunya amb el castellà, una simetria, una paritat o equilibri és impossible perquè senzillament, aquest implica una despesa d’energia innecessària per fer efectiva la comunicació, l’expressió, l’emissió d’ordres o la persuasió. Així doncs, quan un parlant de català escull parlar en català i no en castellà o en anglès, per exemple, és per necessitats purament pràctiques, fruit d’un desig conscient de fer èmfasi especial a parlar-lo, i en el cas de persones que no el tenen com a llengua materna -els immigrants o les persones nouvingudes- i el volen aprendre, és perquè aprenent-lo aconsegueixen reviure el sentit d’identitat de grup -perquè llengua i cultura són conceptes inseparables- de manera que parlant la llengua de la comunitat en què vivim ens sentim part integrant d’aquesta, i en conseqüència, reforcem el nostre sentit d’identitat. Segons dades de la Generalitat, més del 36% de la gent usa el català com a llengua habitual, i només el 31,5% el tenen com a llengua inicial, la qual cosa vol dir que efectivament hi ha persones que no el tenen i que passen a adoptar-lo com a llengua d’identificació.

Quan parlem del manteniment de les llengües familiars dels nouvinguts, és important recordar que el desenvolupament de la llengua primera ajuda al progrés de la segona i a la inversa, el desenvolupament de la segona influeix en el de la llengua familiar, de manera que els dos sistemes lingüístics són interdependents. Sigui com sigui, el cert és que no és aconsellable el canvi de llengua familiar, ja que es parteix de la idea que un bon model de llengua familiar (i bon model no vol dir precisament un model basat en una llengua “forta”, sinó amb una llengua viva, fluïda, rica en matisos amb la qual s’interactuï amb els fills…) ajuda decididament la llengua que s’aprèn, que és el català. En resum, mantenir la llengua d’origen, a més de ser recomanable, és un benefici per al país d’acollida, ja que tindrà parlants plurilingües amb una inversió relativament petita. 

Dijous, 12 d’abril de 2020, una data que recordarem per haver marcat un abans i un després en el nostre dia a dia; aquest, es capgira com un mitjó: deixem de posar-nos rellotge, però no deixem de mirar-ne les hores; ens despertem i ens n’anem a dormir, però no estem cansats ni tenim son. Dubtem, estem confosos i ens sentim insegurs. Tenim dubtes, confusió i inseguretat tot i ser a dins de casa. La nostra llar ja no ens és segura. Res ens reconforta aquí dins. Però ens diuen que no sortim al carrer. Som presoners de casa nostra. Què està passant al món? Què ens passa a tots plegats?

Davant situacions que no entenem o, millor, dit, que no acceptem, és comú sentir frustració i fins i tot ràbia; i sentim ràbia i frustració perquè les coses no són com esperem o com volem que siguin; perquè simplement l’univers actua i ho fa sol, sense nosaltres. Volem lluitar, i de fet, lliutem contra els esdeveniments, perquè la vida no respon a la inèrcia. Cal actuar, ens diem. I ho fem. Ara bé, actuar no vol dir el mateix que lliutar. Són dues coses ben diferents. Però tampoc resignar-se, perquè és també una manera de lliuta. Definitivament: lliutar és no comprendre.

En condicions com aquestes, un “savi” tindria clars els principis de l’univers i diria que les situacions externes són únicament una correspondència o un resultat del que hi ha dins del món intern; d’aquí deduim que una persona savia és aquella que no perd el temps intentant canviar el que passa a fora, perquè sap que això no li portarà mai la pau. Per als sofistes grecs, el “savi”, del grec sophós (σοφός), era la persona que ensenyava saviesa, entesa com a intel·ligència pràctica, és a dir, com a capacitat per entendre l’entorn i utilitzar aquesta capacitat per a resoldre els problemes quotidians. Davant la incomprensió només ens queda, doncs, ser savis. Quina paradoxa!

Deia el reconegut sociòleg Zygmunt Bauman que ser flexible “vol dir no estar compromès amb res per sempre, sinó a punt per canviar la sintonia o la ment, en qualsevol moment” i en conseqüència, “això aboca a una situació líquida, com un líquid en un got, on la més lleugera empenta canvia la forma de l’aigua.” Com si l’aigua en tingués de forma! O almenys no en té físicament, encara que sí metafòricament. I sinó pregunteu-li al director mexicà amant de les fàbules metafílmiques, Guillermo del Toro. Podem estar d’acord en què l’amor no té forma, igual que tampoc en té l’aigua, o bé discrepar-hi. Això rai! La preferència per una opció o per una altra, dependrà de la dosi de romanticisme que hi vulguem posar.

Tornant a Bauman i les seves teories sobre la societat líquida: pensar que tot passa, que tot flueix, que tot canvia i que res dura per sempre ens produeix calma espiritual, descans mental i pau interior; creure que ara que som a la crisi dels quaranta, amb algun quilo de més i dormint només 5 hores seguides és una situació passatgera, temporal, caduca, ens allibera, ens treu pes de sobre. Però el que realment ens treu, és la por que tots tenim a fixar les coses per sempre. Tots tenim el mateix clixé al cap: com prevenir que les coses es quedin fixes, sòlides i no puguin canviar. Imagineu-vos si res canviés, i sempre fóssim ignorants, inexperts o principiants! O si sempre estéssim malalts, ens sentíssim angoixats o caiguéssim a la ruïna. No és millor imaginar que tot perdura, però res dura? que com l’amor o l’aigua que no tenen forma, tampoc existeix una manera única o una única manera de les coses?

Personalment a mi em desagraden els canvis, sobretot els grans, aquells que et capgiren la vida i fan que deixis de ser tu, que et perdis enllà d’alguna manera… “els canvis són positius” diuen, “no hi ha mal que per bé no vingui”, sentim sovint. Sincerament, paraules etèries, volàtils: paraules “líquides”. Mots que abracen l’esperit, tant necessàries com banals. Si el que ens fa por és comprovar que no sóm iguals ara que quan teníem 20 anys: error. Si el que ens fa por és acceptar que ens hem equivocat: error. Si el que ens fa por és reconèixer que els fills marxaran de casa, que ens quedarem calbs, o que la feina durarà per sempre: un altre error. La rapidesa que caracteritza el món on vivim fa que si bé tenim ganes de canviar, no puguem. Perquè la llibertat de què gaudim ens fa impotents: podem fer coses, sí, infinites, però hi ha un problema: no sabem com fer-les!

Durant els primers dos-cents anys de la Il·lustració, la majoria de filòsofs pensaven que la idea de societat era contrària a la naturalesa humana. Creien que l’home era solitari, egoista i anàrquic i que allò natural era la lluita de l’individu per autoabastir-se sense haver de dependre de ningú, de manera que tots els altres comportaments i conductes socials eren una creació de l’home. En aquest sentit, Montaigne ja sostenia a finals del segle XVI, que l’ésser humà viu en societat perquè ho necessita, i no perquè li agradi, de manera que si el deixéssim ser totalment lliure, preferiria estar sol. Si per contra l’home accepta viure en societat és a canvi de rebre recolzament, ajut o força, per part dels qui l’envolten. El preu que aquest ha de pagar és alt: renunciar a molts dels seus desitjos personals. Per tot això, aquest pensador francès sostenia la necessitat de deslliurar-nos dels llaços que ens lliguen als altres, i els altres a nosaltres, perquè cadascú pugui viure a la seua manera i aconseguir que la satisfacció depengui exclusivament d’un mateix. Tanmateix, i aquí és on caldria fer incís, reconeix que aquesta independència és inútil, perquè per assolir el benestar i la plena satisfacció l’home necessita del reconeixement i de l’acceptació dels altres.

A partir d’aquesta idea de l’essència solitària de l’home, apareixen en la història del pensament dues tendències completament oposades: una que combatrà aquesta teoria, i una altra que la glorificarà. Al segle XVIII Kant dirà que cal combatre aquest home solitari perquè, contràriament, la humanitat no podrà subsistir.

Una pregunta em ve al cap al més pur estil Kantià: és possible que l’home tingui béns sense necessitat que existeixin els altres; pot tenir, fins i tot, domini sobre la seua herència, terra o animals, sense que existeixin els altres, però com pot tenir honors, en el sentit de ser aplaudit, glorificat o admirat, sense algú altre? El que està clar és que viure en societat és una conducta apresa i que la societat aporta l’honor que aquest necessita per a sentir-se complet. Serà Rousseau qui dirà que la naturalesa humana consisteix a sentir-se incomplet en soledat, i la veritat, si ho pensem fredament, és que tots necessitem que ens reconeixin, que ens admirin, que ens escoltin… necessitem sentir-nos reconeguts, admirats i escoltats… necessitem el nostre reflex en l’altre, perquè només ens veiem realment com som davant d’un mirall, un mirall, aquest, que no és res més que les persones que tenim al voltant, davant nostre, que ens veuen i ens escolten, que interactuen amb nosaltres i que, en definitiva, reflecteixen, talment els miralls, el que som.

L’article següent reflexiona sobre aquest mateix tema, i us el enganxo per si li voleu fer un cop d’ull: https://www.segre.com/noticies/opinio/col_laboracio/2018/04/08/mirall_mirallet_qui_soc_en_realitat_43523_1126.html

17 d’octubre. 3r d’ESO. Prova escrita de ciències socials. 27 alumnes a l’aula. Una pregunta: “profe, l’examen que farem serà de pensar?

Una situació, aquesta, que els docents vivim i hem viscut vàries vegades, sobretot si impartim matèries de l’àmbit humanístic, o en paraules dels adolescents: assignatures d’enrollat-se. El cas és que no puc evitar plantejar-me, independentment de les vegades viscudes que existeix una desídia del pensar, una mena de mandra física que acaba produint un tipus d’obesitat consistent en un engreix mental. On hem guardat consells tan valuosos com els de Sòcrates: “Mantingues les teves ànsies de saber i arribaràs a ser savi”. Els nostres estudiants ens demanen que no els fem pensar, i, molt sovint, som nosaltres mateixos els que reconeixem que no tenim temps per pensar, per llegir, per estudiar, per criticar…

El món en què vivim, el seu ritme trepidant, amb les seves rutines i quotidianitats, ens obliga a actuar massa mecànicament i a tirar d’automatismes més que a plantejar debats, discussions i reflexions sobre les diverses realitats del nostre dia a dia. Qui dedica temps diàriament a reflexionar sobre aquelles inquietuds que poden contribuir a millorar el nostre país, exceptuant els professionals que han fet d’aquesta activitat la seva professió? Segurament molts menys dels que voldríem o caldria que ho féssim.

Al 2013, amb la LOMCE, la matèria de Filosofía va perdre el seu caràcter de matèria comuna, és a dir, deixava de ser troncal a segon de Batxillerat. Decisió que fou immediatament criticada pel cos de docents de l’especialitat perquè, suposava augmentar les hores lectives de matèries considerades memorístiques o procedimentals i eliminava aquella que en teoria, i remarco especialment ‘en teoria’ feia PENSAR els alumnes. I és que, per despertar la ironia i el sentit crític és necessari que partint d’una base els éssers humans ens fem preguntes, ens plantegem hipòtesis, imaginem situacions, etc. I en posaré alguns exemples: 1r d’ESO. Matèria: ciències socials: història: pregunta: com t’ho faries si visquessis a la prehistòria i volguessis tenir records de la teva vida? Avui tenim els mòbils. Què tenien ells? 3r d’ESO. Mateixa matèria: si fossis un humanista del segle XV quines inquietuds tindries? serien diferents a les que tens ara? per què?

Els metges per tal de mantenir el nostre cos i la nostra ment sans ens aconsellen practicar una hora d’esport almenys tres cops per setmana en l’edat adulta i caminar almenys 15 minuts al dia quan som grans. Doncs el mateix consell el podríem aplicar a la reflexió: a l’art de pensar com a exercici saludable que contribueix a l’afirmació de la nostra identitat; petits i grans hauríem de contribuir a eliminar del nostre camí els greixos que ens pesen i no ens deixen avançar, perquè així almenys, si arribem a algun lloc, hi arribarem més lleugers i amb una mica de sort, fins i tot sense mandra!

Us deixo un enllaç que analitza aquesta mateixa qüestió: https://youtu.be/e3BumAX-eME