Autor: Lis Solé Farré

Decidim agafar el cotxe en direcció a Salou. Fa sol i la temperatura d’aquest dissabte és bona, més que agradable, tenint en compte que a la primavera les coses canvien en un tres i no res. No te’n pots refiar, diuen, i val més agafar rebeca i paraigua perquè mai se sap. Pot ser que surtis de casa amb un sol espatarrant i que n’hagis d’entrar xop de dalt a baix.

Allí ens espera la família; sempre és agradable saber que al final d’un viatge hi ha algú que t’obrirà els braços i et besarà la cara tant fort com quan tenies 2 anys. Aquella sensació que recordes, es fa real de cop i et sents part d’alguna cosa important.

Passegem pels carrers de gom a gom de turistes que s’atreveixen a vestir-se amb màniga curta i shorts, de bracet d’altres que encara no s’han tret el plumíger de ple hivern, per allò “del que pugui passar”. No tenim una intenció clara de cap on anem, ni de quina direcció prendrem en la propera cruïlla. Només seguim caminant lentament, observant tot i a tothom. Passar d’un poble petit i d’un barri apartat i solitari, a trobar-se enmig d’aquella fervositat de gents, no passa cada dia… i encara menys que en caminar t’hagis d’apartar les persones de sobre, com si de mosques anés la cosa. I a sobre no entens què diuen, perquè majoria són estrangers!

En fi, després d’un bon arròs mariner, com pertoca d’una contrada costanera, ens asseiem al sol de la terrassa d’una reconeguda geladeria de la ciutat. Sabem que aquí els gelats de torró són dels més exquisits, i no volem tornar cap a casa, posant punt i final a la jornada sense gaudir-ne. Fins i tot el petitó de la casa s’atreveix amb una bona gegant amb gust de xocolata belga, que li deixa cara i mans ben galdoses. Tots coincidim en el mateix pensament: “Aquest, avui ja no sopa”. Cap a les 9 del vespre decidim que ha arribat el moment de marxar. Ja s’ha fet fosc gairebé del tot, i encara que ha parat de ploure (ho ha fet durant una estona ben bona) els carrers encara són ben xops, amb alguns tolls que s’han format per aquí i per allà. Decideixo enfilar el camí costerut que porta on he aparcat el cotxe al matí, quan el destí em té reservada una sorpresa: en qüestió de segons, ni això, d’instants, alguna cosa que no aconsegueixo identificar, m’envesteix tirant-me a terra i arrastrant-me uns metres, fins que perdo el coneixement. En desperto rodejada del que a primera vista semblen infermers, per les bates blaves i les targetes identificatives que porten penjades al coll, mentre m’estan posant un collarí per immobilitzar-me. M’espanto. Tinc els ulls oberts i això és bona senyal. Sento que pregunto alguna cosa i em diuen que anava sola. Em tranquil·litzo. La mà. Un dolor intens em recorre el braç des del sotabraç fins al dit gros. Pel que em diuen, un motorista ha relliscat i de l’impacte m’ha trencat el canell de manera que hauré de portar guix unes quantes setmanes. Per sort, penso, estic bé, si no fos per la incomoditat i la rabior dels primers dies, i pel fet, sobretot, d’aprendre a fer servir la mà esquerra!

Engrandiu la porta, pare,
perquè no hi puc passar;
vau fer-la per als nens,
jo he crescut al meu pesar.

Si no m’engrandiu la porta,
feu-me petit, per pietat;
torneu-me a l’edat beneïda
en què viure és somiar.

Amb aquestes paraules comença el poema de Miguel de Unamuno, i com bé diu el poeta, tant de bo poguéssim tornar a l’edat beneïda en què viure és somniar. L’edat aquella en què els somnis ho són tot; existeixen i els pots sentir, veure i tocar. Picant amb un bastó t’omples de llaminadures exquisides; en despertar de bon matí, els peus de l’arbre de Nadal són plens de regals a rebossar i després d’una nit màgica tres Reis et porten més paquets embolicats amb grans llaços de colors. I no parlem del Ratolí de les dents que apareix amb petites sorpreses sempre que et cau alguna dent, encara que tu no el vegis mai.

Santa innocència!

Perdoneu qui pensi que enganyar els més petits no els fa cap bé, perquè no saben el que pensen; perdoneu qui digui que els reis són els pares, perquè no saben el que diuen; perdoneu qui no vegi la màgia dels tres Mags d’Orient, perquè no veuen el que haurien.

Santa innocència!

Els ulls dels més petits ho diuen ben clar; no poden enganyar-nos amb les seues mirades d’il·lusió i sorpresa. No entenen massa bé què passa: com pot cagar un tros de fusta aquells dolços tan bons? com pot entrar el Pare Noel per la finestra o la porta si el pare ho tanca tot amb pany i clau abans d’anar a dormir? com saben els Reis Mags on és casa meua si a la carta no he posat l’adreça? i com s’ho fa el ratolí Pérez per posar el regalet sota el coixí tot sol?

Santa innocència!

Preguntes sense respostes que tots ens hem fet alguna vegada, i dic sense respostes perquè aquestes no ens han pas convençut. No els hem donat massa importància. Simplement ens rondaven pel cap. És com si d’alguna manera en preguntar-nos aquestes coses la màgia desparegués.

Ara que hem entès que no calia saber-ho; ara que hem vist la llum; ara que en tenim les respostes, tanquem els ulls i apretem els punys ben fort en un intent frustrat de tornar a ser petits i poder passar altre cop per aquella porta que el temps ens va tancar, molt al nostre pesar, i tornar així a l’edat beneïda en què viure és somniar.

Com a professora d’història, no hi ha dia que no em plantegi com han canviat les coses al llarg del temps… en molts aspectes, per sort, cap a millor, però en d’altres encara hi hem de treballar més. Em ve al cap la pregunta: realment hem avançat com a societat en millorar aspectes de la vida de les persones com la igualtat, la tolerància, el respecte, l’empatia, el sentit comú, i tants altres valors?

Quan et dediques a educar joves en qüestions tan actuals com la igualtat entre homes i dones, o bé els parles de les noves formes d’esclavitud modernes, has de tenir molt present que aquelles personetes pubertoses, amb les hormones descontrolades per l’edat, seran el dia de demà les persones adultes que prendran les decisions del país, i en algunes ocasions faig com els emperadors romans successors d’August i penso en la frase de l’època “panem et circenses”, perquè només si aquests adolescents mengen i juguen tot va bé. No els demanis segons quins esforços, no els obliguis a pensar més del compte, no els exigeixis allò que surt de la seua zona de confort, perquè voldrà dir que els negues el pa i la diversió; dos elements clau del seu sosteniment infantiloide.

D’alguna manera suposo que els de dalt, els que manen, fan el mateix amb mi, quan prenen les decisions importants. Decideixen el que és just o injust per una home o una dona, o el que és explotació laboral tant al primer com al tercer món. Fan i desfan el que volen, quan i com ho volen: el que ahir era blanc avui és negre i si ho veus gris, el problema el tens tu; en aquesta partida, poc hi tenim a dir, perquè seguim tenint un braç encadenat com el Tercer Estat a les portes de la Revolució Francesa, lligats a les decisions d’uns pocs que imposen la seva voluntat al preu que sigui, perquè saben que mentre pugui menjar i divertir-me no em revelaré, talment en els circs romans, quan la plebs s’oblidava que no eren ciutadans de ple dret, assistint al circ amb un pa a la butxaca. Com deia Marx: quan la història es repeteix, la primera vegada és una tragèdia, però la segona una farsa.

Sempre m’han impactat els cementiris… és entrar-hi i sentir-me tensa. Una sensació de desubicament m’envaeix a l’instant. Em costa de descriure el que em passa quan hi accedeixo, que és ben poques vegades a l’any: per ser exacta, només una vegada, i no hi estic més de mitja hora, a vegades fins i tot menys… em costa creure que entorns com aquest m’afectin tant l’estat d’ànim; estic convençuda que si no fos pels records que m’aporta, no hi tornaria mai més.

Recordo que de ben petita hi anava sovint al cementiri; la iaia era l’encarregada d’explicar-me que no és pas un lloc que ens hagi de fer por, ni res d’això, sinó tot el contrari deia ella: hi hem d’anar per sentit-nos en pau amb nosaltres mateixos i també amb els que viuen allà, m’explicava sempre. Jo l’acompanyava resignada, però alhora encuriosida per saber qui eren les persones que d’entre tots els llocs del món havien escollit aquell indret per quedar-s’hi a viure. Que estrany, pensava, perquè de cases no en veia pas per allí; sabia el que eren els nínxols perquè ella m’ho havia explicat i de fet, m’ho recordava sempre que jo li ho tornava a preguntar, perquè entre una visita i una altra ja se m’havia oblidat.

Amb els anys he entès que les persones no escullen viure als cementiris, sinó que hi fan cap quan ja no viuen. La pau que s’hi respira em continua captivant, i se’m continua posant la pell de gallina quan passejo pels seus passadissos, observant noms estranys que no em són familiars, per sort, penso.

Enguany, però, ha estat diferent: per primera vegada hi he anat completament sola, només acompanyada per un ram de roses grogues, el millor que he pogut trobar. Després de netejar el nínxol familiar, com sempre feia la iaia, hi he col·locat les flors, i per un moment m’ha semblat que el temps es detenia. Potser s’aturava per a mi, perquè em concentrés en les roses, en el nínxol i sobretot en el silenci que percebia al meu voltant. Impactant de veritat, he pensat. Pau, serenor, calma, tranquil·litat… he respirat ben fort abans de marxar, tancant els ulls i deixant-me endur per la fina brisa que feia gronxar suaument els xiprers. I ha tornat a passar: de nou, el silenci d’aquell lloc m’han tornat a captivar, sense gairebé ni adonar-me’n. Emocionada, he marxat sense mirar enrere, pensant que potser tenia raó la iaia: hi he d’anar més sovint al cemetiri, sobretot quan necessiti sentir que no estic sola, perquè només allí, enmig d’aquell silenci impactant, la vida té realment sentit.

Comença el mes de setembre. Deixem enrere l’estiu, les vacances, la piscina i el temps lliure per entrar de cap a la rutina, tant esperada per alguns pares i mares després de mesos de descontol i xauxa. L’estiu té moltes coses bones, està clar, però el ritme i la manca d’horaris és el pitjor que li podem atribuir.  Ens acostumem ràpid a aixecar-nos tard els matins i a jugar pels carrers aprofitant la fresqueta de les primeres hores de la nit… perquè durant el dia amb prou feines podem sortir de l’aigua. Sense adonar-nos-en ens trobem asseguts davant del pupitre en una aula que ens és estranya, que no coneixem. Iniciem un curs nou, amb companys i professors potser no tant nous… ens hem vist en anys anteriors pels passadissos, encara que sigui entrant i sortint del pati.

És propi tenir il·lusió per començar un nou curs. Les novetats agraden perquè són precisament això: coses noves que ens poden sorprendre, i per tant, agradar. Sorpresa i alhora tensió davant allò desconegut. Una barreja peculiar. Però aviat els protagonistes d’aquesta història comencen a marcar terreny. Estan més que acostumats a fer-ho. Són veterans de la matèria. Ho han fet tota la vida. Els hem preparat des de petits a ser mestres d’aquest art. Són els experts per excel·lència a l’hora de copsar el nostre tarannà, de veure com d’estrictes o de permissius som, i el que és més important: si serem dels profes “wais” que aproven o dels “xungos” que suspenen sense pietat.

De situacions se’n poden donar moltes i molt diverses. Mai sabem què ens trobarem quan entrem a classe cada dia. Tenim dies bons i altres terribles. Dels bons t’emportes grans coses; podríem dir que aprens més tu que ells. És ben cert que sempre s’aprèn alguns cosa, encara que sigui per millorar en la teva professió, aprendre a ser més comprensiu o tolerant. El problema ve quan hem d’afrontar situacions desagradables que ens posen entre l’espasa i la paret, fent-nos plantejar si realment estem complint amb la nostra vocació. Són situacions, aquestes, que es poden desencadenar en un tres i no res i quan menys te les esperes. A tall d’exemple, un dia qualsevol en un insti qualsevol, un estudiant salta dient-te amb to d’emprenyat: “però profe, no has dit que no parlaries més?”. Sí senyors i senyores; aquestes són les petites grans batalles a les quals hem de fer front cada dia a les aules del nostre país, aquells i aquelles que creiem en l’educació dels nostres joves, perquè només si creiem fermament que ells en són el futur, podrem respondre els alumnes repelents amb fermesa, fent valdre el nostre paper com a professionals de l’educació i contribuir així ennoblir aquesta professió tant jutjada i criticada. Des d’aquí el meu granet de sorra, ja des de principi de curs, per animar tant estudiants com docents a construir junts un món de coneixements i sabers tolerant, assertiu i divers que vetlli per atendre les necessitats de grans i petits amb respecte i bon tracte.

PITS FORA

Mai m’havia plantejat seriosament què implicava donar pit al meu nadó. Desconeixia quan de temps invertiria al cap del dia en tenir al bebè al pit. Amamantar són hores i hores, perquè no sempre s’alimenta, sinó que molt sovint fa pipa, es consola, com se sol dir. M’havien parlat dels múltiples beneficis que té la lactància materna ja des del minut 1 del naixement, i estava convençuda que volia ser una mare lactant, o almenys intentaria ser-ho.

Per sort meua, i també del meu bebè, no vaig tenir problemes a l’hora que s’agafés, ja que va néixer molt gran i amb força i gana. Diuen que als nadons més menuts els costa més, tot i que l’instint de succió és igual d’innat per a tots. El cas és que a les poques setmanes ja vaig ser conscient del lligam que havia establert, sense saber-ho, amb el meu petit príncep. I dic sense saber-ho perquè insisteixo en que no sabem el que implica amamantar fins que ens hi trobem. I és que no només parlem de donar el pit a les menjades, que és quan el nadó el pot reclamar més i amb més insistència, sinó molt més que això: és tenir el bebè enganxat les 24 hores del dia els primers mesos; és no dormir dues hores seguides el primer any; és anar traient el pit fora aquí i allà, sense importar el lloc, ni la companyia… I només de tant en tant, algú t’atura pel carrer quan et veu apurada apujant-te el jersei o deslligant-te el sostenidor i et diu: “molt bé nena, això és el millor del món”. Encara ara em sorprenen aquestes paraules, potser perquè no t’ho esperes o potser per tot el contrari: perquè necessites que algú et reconforti en això que estàs fent. Estàs convençuda que fas el millor per al teu bebè; segura de tu mateixa, decidida, forta i valenta. Però l’excepcionalitat del fet fa que necessitis d’alguna manera un suport, un copet a l’esquena, encara que sigui per quedar bé. I quan llegeixes o t’arriben notícies de dones que se senten discriminades per donar pit al carrer, a l’aire lliure, penses en quin món vivim?

La OMS recomana amamantar com a mínim fins als 2 anys, i en exclusiva els primers sis mesos de vida del nadó. Però les estadístiques no són bones: moltes dones no donen pit per motius molt diversos, la majoria per les dificultats que hi troben, que no són poques, a l’hora d’establir la lactància els primers dies. Tot això em porta a pensar que les mares que sí amamantem som heroïnes invisibles: no només ens enfrontem a les crítiques d’aquells reacis a donar el pit en públic, com si donar-lo en privat fos l’única manera de donar-lo, sinó que hem vençut les pors i el dolor físic dels primers mesos i suportem amb fermesa el pes i l’esclavatge que d’alguna manera implica la lactància. Un pes i un esclavatge que no es veuen, però que hi són, convertits en temps de dedicació exclusiva al nadó: perquè això sí, mentre popen no pots fer res més que mirar-los, confiant en què el preuat líquid d’or doni els seus fruits, mentres gaudeixes veient com tanquen els ullets i aquests encara mig entreoberts es tornen blancs de plaer.

Quan hi penso encara em costa de creure que em va passar de veritat. Són com aquelles coses de la vida que s’oculten darrere dels cartells de protesta de les manifestacions que acostumem a veure a la tele;  -sigui dit de passada- hi he anat ben poques vegades a manifestacions de protesta…no perquè pensi que són inútils, no, sinó per manca de la motivació suficient, suposo.

Bé, el cas que avui m’ocupa el pensament, en homenatge al propassat 8 de març, és exposar de la manera més amable que pugui, ara que la ràbia dels primers moments ja està superada, el que vaig viure el curs passat a nivell professional, i que qualificaria de DISCRIMINACIÓ PER MATERNITAT en majúscules. Així de clares són les coses. La qüestió no seria tan greu si parlèssim de dècades enrere, perquè és sabut que les dones les hem passades de tots colors a la feina; però en ple segle XXI, i més quan tots ens omplim la boca amb drets de les dones cap aquí i reivindicacions de tot tipus cap allà, el tema és ben pelut.

Entrant en matèria, diré que bona part de la responsabilitat de la discriminació a la qual vaig ser sotmesa, la té el conegut, i també polèmic, Decret de plantilles dels centres educatius, que per qui no ho sàpiga, permet als directors i directores d’escoles i instituts escollir a dit, sí, a dit, els seus treballadors/es. Talment una empresa privada, el centre en el qual treballava va decidir nomenar un altre docent perquè ocupés la plaça que jo tenia des de feina dos cursos, saltant-se ‘pel morro’ la normativa vigent. Per si això no fos prou greu, el Departament ni se’n va adonar, entre altres coses, perquè ja els va bé fer la vista grossa de tant en tant. “Tenim massa feina per controlar tothom” diuen. En fi, a la pregunta: “Per què no continuo jo al meu lloc de treball el proper curs?”, una resposta rasa i curta: “Perquè no interesses”, o el que ve a ser el mateix amb més detalls: “Perquè has sigut mare i estaràs de baixa o faltaràs a la feina la meitat del curs”. El que sentiu: ni drets, ni deures, ni respectes, ni consideracions, ni res de res… al teu lloc un altre i punt. Així de senzill i així d’efectiu. Dit i fet. No cal donar-hi més tombs, ni buscar més explicacions, i molt menys veure si el gat té tres peus o no.

La meua és una crida a la honestedat i a la transparència per part de persones que ocupen llocs de responsabilitat, i que mouen els fils del poder que ostenten amb ceguesa i mala fe. A aquestes persones els dic que reflexionin, que mirin dins seu i es contemplin al mirall, perquè de ben segur que no els agradarà el que hi veuran reflectit. El temps posa a tothom al seu lloc, i si bé el cas es va resoldre favorablement per a mi,  confio que tard o d’hora les injustícies es tornin contra l’injust. Que el Karma faci la resta.

Sempre he sigut d’anar a dormir a les talúries. De ben petita no em venia mai d’una hora… m’encantava quedar-me fregida al sofà, ben arraulida sense importar-me gens ni mica si l’endemà havia de matinar o no. Que bé s’estava amb aquella passioneta de son mentre de lluny sentia la remoreta de la tele; tant me feia que els pares miressin L’escurçó negre o La memòria dels cargols. Jo amb l’escalfor que em donava tot plegat en tenia prou.

La felicitat nocturna, però, em durava ben poc, perquè de seguida em sobresaltaven aquelles paraules odioses de la mare o de la iaia dient-me: “va, tira cap al llit que demà no t’aixecarem!”. UUffffff… Aquells minuts de felicitat destroçats en cosa de segons. Però el mal no era aquest, no. El pitjor de tot era que quan finalment em posava al llit, ‘patarram’: els ulls oberts com un mussol. Què m’havia passat? Per què em sentia tant a disgust allí dins? Era al meu llit i semblava que em feia nosa. Quina sensació més estranya, pensava… Tant a gust que m’havia sentit poc abans. La ràbia i la impotència m’invaïen. Però jo, en plena adolescència ben poques coses sabia d’allò que a casa en deien ‘rutines’. “Cal seguir un horari, anar a dormir a la mateixa hora cada dia, i si pot ser aviadet millor que millor”, em deien.

El que sí tenia molt clar era que a la una, a casa es dinava -fins i tot els caps de setmana. Potser el fet que els pares treballessin junts hi tenia alguna cosa a veure. Però el cas és que nosaltres mai hem sigut d’aquelles famílies, nombroses la majoria, que no arribaven mai a l’hora, que s’esperaven els uns als altres tot fent el vermut o el pica-pica els diumenges, i que se’ls feien les quatre de la tarda quan s’asseien tots a taula.

Impensable.

Ah! i havent dinat, una cosa era sagrada: l’esperada migdiada. La mare era la primera a anunciar-la: “Encara no heu de marxar avui?”; era la seva manera amable de fer-nos fora perquè pogués estirar-se amb total llibertat al seu sofà, i així tenir-lo tot per a ella sola.

Amb els anys ha après a valorar la importància de les lliçons que he rebut de petita, perquè en definitiva, són això: lliçons, fruit de l’experiència d’aquells que en saben més que tu. Molt probablement sigui jo la que d’aquí pocs anys proclami la guerra quan a les 21h el meu fill s’apalanqui al sofà. Però si bé les rutines són més que necessàries, sempre em quedarà el record d’aquells vespres d’hivern mig adormida, feliç i tranquil·la al sofà de casa.

De petita em veig a mi mateixa asseguda a la taula del menjador mirant la televisió amb els ulls com a plats i rodejada de la família, pares i avis, i també de veïnes i d’amics. No és un record qualsevol, no, sinó la nit de Cap d’Any, que com totes les nits de Cap d’Any de la meua infantesa, la passava en una casa plena de gent.

Sobre les set de la tarda la mare i la iaia es tancaven a la cuina, que era a l’altra punta del passadís, a preparar-ho tot. Dies abans la mare ja s’havia preocupat de guarnir bé la casa. Li encantava cuidar fins el més mínim detall, i quan arribava el dia de Nadal, Sant Esteve o la nit de Cap d’Any, ja ho tenia tot a punt i ben disposat. Tinc gravat a la memòria les estovalles que vestien la taula en aquelles dates: unes enormes pampes verdes rodejaven els plats dels començals mentre que el centre de la taula era ocupat per unes enormes boles roges i daurades dignes del millor arbre de Nadal.

Recordo com si fos ara l’olor que emanava de la cuina quan s’atançaven les nou del vespre: el caldo amb pilota que havia cuinat la iaia era inconfusible! Qui s’hi podia resistir? El meu germà petit no menjava altra cosa, i sort en tenia la mare d’aquell plat de sopa calent perquè així sabia segur que el nen aniria al llit ben tip. Els padrins solien arribar a les postres; no venien a sopar perquè es cuidaven a base de verdures bullides, i com deia la iaia sempre: pujarem a postres perquè així sopareu més tranquils. Vivien al pis de baix. Les que no faltaven mai eren les veïnes del carrer i els amics dels pares. No sé ben bé qui portava els raïm i qui les postres i el cava, però el cas és que no en faltava mai per ningú. Val més que en sobri, deia sempre la Carme.

Desp´rés del sopar, a mi em costava distingir les boles roges i daurades de les estovalles de la mare. Per davant meu havien desfilat el caldo amb pilota, el mar i muntanya, la comtessa, els 12 grans de raïm i el cava que el pare havia refredat al congelador. Tot entre riures, crits i comentaris que jo no podia entendre, però que em feien feliç. Em feien sentir a casa, protegida i estimada. Em feien sentir que formava part d’aquella gent. Em feien sentir que jo era algú allí enmig d’aquell xivarri. Em feien sentir que aquella nit era especial i que calia compartir-la junts. Em feien saber que allò era la felicitat… tot i que llavors jo encara no ho sabia.

Qui va dir que més val tenir sort que talent coneixia l’essència de la vida. La gent té por de reconèixer que gran part de la vida depèn de la sort. Fa por pensar quantes coses escapen al nostre control. Igual que en una partida de tennis, en un moment determinat la pilota toca la xarxa, i en una fracció de segon aquesta por seguir endavant o caure endarrere. Amb una mica de sort segueix endavant i guanyes -match point-; si no ho fa, perds. És així de senzill i alhora així de complicat.

Què és la sort, doncs? Segons el diccionari, no és res més que l’encadenament de successos considerat com a fortuït en tant que decideix la condició bona o dolenta escaiguda a cada persona. Tècnicament és el bon o el mal èxit atribuïble a l’atzar, o si ho preferim l’atzar al qual hom confia la decisió d’alguna cosa.