Som tan diferents com diuen els homes de les dones? En què ens diferenciem? Pensem diferent?, sentim diferent? volem coses diferents? Hi ha moments, èpoques a la vida que ens assemblem més? Amb els anys ens anem diferenciant? Si tenim parella, som més iguals entre nosaltres pel fet de compartir la vida junts? Qüestions aquestes que alguna vegada totes nosaltres ens hem plantejat, sense arribar segurament a cap resposta clara i definitiva.
Pot ser que una dona sense parella tingui una personalitat totalment diferent de la que tindria si estés casada? Sincerament crec que SÍ. Un SÍ en majúscules… tot el que ens passa a la vida és per alguna cosa, el que aprenem, el que sentim, el que volem, el que desitgem es veu influenciat per les circumstàncies, sovint inevitables i impevisibles, que vivim, i tots els factors que hi intervenen provenen del nostre entorn. Aquest, per tant, no és el mateix si vivim soles, de si compatim la vida amb algú.
Però quan decidim que ha arribat el moment de viure soles? En quin moment de la vida som capaces d’afrontar la responsabilitat que comporta viure en soledat? Probablement la resposta mai ens arriba en una carta, ni en un correu; tampoc rebem cap trucada ni cap missatge… el que ens passa és que de cop, ens hi trobem, simplement passem de pensar-ho a fer-ho: un pim-pam ràpid, ras i curt. No escoltem ningú, no dubtem, actuem. I és precisament aquesta seguretat que sentim en nosaltres mateixes la que ens dona força per viure soles. Soles, soles? Què significa realment això de viure sola? Una altra gran pregunta…perquè comporta certes dosis de negativitat si la diem molt? Està mal vist encara avui en dia viure o estar sola? Segurament la resposta de la meva iaia de 87 anys és SÍ, rotundament SÍ. Per les persones grans una dona jove, sana i més o menys atractiva, amb estabilitat econòmica, casa i cotxe propis, no ha d’estar ni viure sola… si és així és perquè alguna cosa falla.
Alguna cosa no ha anat bé… alguna mala decisió potser? No tinc la resposta… l’hauria de tenir potser? I si fos així, no aprenem de les nostres decisions? No encaminem la nostra vida el millor que podem? Per què és tant dolent doncs, viure sola? I encara pitjor: per què està mal vist per algú, encara avui en dia, voler estar-hi?
