PITS FORA
Mai m’havia plantejat seriosament què implicava donar pit al meu nadó. Desconeixia quan de temps invertiria al cap del dia en tenir al bebè al pit. Amamantar són hores i hores, perquè no sempre s’alimenta, sinó que molt sovint fa pipa, es consola, com se sol dir. M’havien parlat dels múltiples beneficis que té la lactància materna ja des del minut 1 del naixement, i estava convençuda que volia ser una mare lactant, o almenys intentaria ser-ho.
Per sort meua, i també del meu bebè, no vaig tenir problemes a l’hora que s’agafés, ja que va néixer molt gran i amb força i gana. Diuen que als nadons més menuts els costa més, tot i que l’instint de succió és igual d’innat per a tots. El cas és que a les poques setmanes ja vaig ser conscient del lligam que havia establert, sense saber-ho, amb el meu petit príncep. I dic sense saber-ho perquè insisteixo en que no sabem el que implica amamantar fins que ens hi trobem. I és que no només parlem de donar el pit a les menjades, que és quan el nadó el pot reclamar més i amb més insistència, sinó molt més que això: és tenir el bebè enganxat les 24 hores del dia els primers mesos; és no dormir dues hores seguides el primer any; és anar traient el pit fora aquí i allà, sense importar el lloc, ni la companyia… I només de tant en tant, algú t’atura pel carrer quan et veu apurada apujant-te el jersei o deslligant-te el sostenidor i et diu: “molt bé nena, això és el millor del món”. Encara ara em sorprenen aquestes paraules, potser perquè no t’ho esperes o potser per tot el contrari: perquè necessites que algú et reconforti en això que estàs fent. Estàs convençuda que fas el millor per al teu bebè; segura de tu mateixa, decidida, forta i valenta. Però l’excepcionalitat del fet fa que necessitis d’alguna manera un suport, un copet a l’esquena, encara que sigui per quedar bé. I quan llegeixes o t’arriben notícies de dones que se senten discriminades per donar pit al carrer, a l’aire lliure, penses en quin món vivim?
La OMS recomana amamantar com a mínim fins als 2 anys, i en exclusiva els primers sis mesos de vida del nadó. Però les estadístiques no són bones: moltes dones no donen pit per motius molt diversos, la majoria per les dificultats que hi troben, que no són poques, a l’hora d’establir la lactància els primers dies. Tot això em porta a pensar que les mares que sí amamantem som heroïnes invisibles: no només ens enfrontem a les crítiques d’aquells reacis a donar el pit en públic, com si donar-lo en privat fos l’única manera de donar-lo, sinó que hem vençut les pors i el dolor físic dels primers mesos i suportem amb fermesa el pes i l’esclavatge que d’alguna manera implica la lactància. Un pes i un esclavatge que no es veuen, però que hi són, convertits en temps de dedicació exclusiva al nadó: perquè això sí, mentre popen no pots fer res més que mirar-los, confiant en què el preuat líquid d’or doni els seus fruits, mentres gaudeixes veient com tanquen els ullets i aquests encara mig entreoberts es tornen blancs de plaer.
