De petita em veig a mi mateixa asseguda a la taula del menjador mirant la televisió amb els ulls com a plats i rodejada de la família, pares i avis, i també de veïnes i d’amics. No és un record qualsevol, no, sinó la nit de Cap d’Any, que com totes les nits de Cap d’Any de la meua infantesa, la passava en una casa plena de gent.
Sobre les set de la tarda la mare i la iaia es tancaven a la cuina, que era a l’altra punta del passadís, a preparar-ho tot. Dies abans la mare ja s’havia preocupat de guarnir bé la casa. Li encantava cuidar fins el més mínim detall, i quan arribava el dia de Nadal, Sant Esteve o la nit de Cap d’Any, ja ho tenia tot a punt i ben disposat. Tinc gravat a la memòria les estovalles que vestien la taula en aquelles dates: unes enormes pampes verdes rodejaven els plats dels començals mentre que el centre de la taula era ocupat per unes enormes boles roges i daurades dignes del millor arbre de Nadal.
Recordo com si fos ara l’olor que emanava de la cuina quan s’atançaven les nou del vespre: el caldo amb pilota que havia cuinat la iaia era inconfusible! Qui s’hi podia resistir? El meu germà petit no menjava altra cosa, i sort en tenia la mare d’aquell plat de sopa calent perquè així sabia segur que el nen aniria al llit ben tip. Els padrins solien arribar a les postres; no venien a sopar perquè es cuidaven a base de verdures bullides, i com deia la iaia sempre: pujarem a postres perquè així sopareu més tranquils. Vivien al pis de baix. Les que no faltaven mai eren les veïnes del carrer i els amics dels pares. No sé ben bé qui portava els raïm i qui les postres i el cava, però el cas és que no en faltava mai per ningú. Val més que en sobri, deia sempre la Carme.
Desp´rés del sopar, a mi em costava distingir les boles roges i daurades de les estovalles de la mare. Per davant meu havien desfilat el caldo amb pilota, el mar i muntanya, la comtessa, els 12 grans de raïm i el cava que el pare havia refredat al congelador. Tot entre riures, crits i comentaris que jo no podia entendre, però que em feien feliç. Em feien sentir a casa, protegida i estimada. Em feien sentir que formava part d’aquella gent. Em feien sentir que jo era algú allí enmig d’aquell xivarri. Em feien sentir que aquella nit era especial i que calia compartir-la junts. Em feien saber que allò era la felicitat… tot i que llavors jo encara no ho sabia.
