Que n’estem d’equivocats tots nosaltres, homes i dones; tots, tots sense excepció. Vivim cecs, perquè ho som, i a més, ho volem ser; i ho volem ser perquè viure de manera cega ens fa més feliços. La ceguesa es converteix en la nostra realitat. M’explicaré: sempre hem sentit a dir que el joc de l’amor és el de cercar o millor dit, retrobar la nostra mitja taronja, la nostra meitat, el 50% que ens fa complets, i assolir així la plenitud, o el que és el mateix, la desitjada felicitat.
Però què passa quan aquesta realitat no és com ens pensem? Jo m’ho pregunto sovint. I m’ho pregunto perquè m’agraden els replantejaments de les coses, m’apassiona capgirar les idees, remenar-les, desmontar-les i tornar-les a muntar. Només així puc dir que arribo a conclusions que em satisfan i em consolen. És clar que tothom és lliure de creure el que vulgui, només faltaria! El pensament és quelcom només nostre, no? Doncs això!
El cas és que segons la filosofia antiga, l’amor tal i com l’entenem avui en dia, no té fonament, més aviat ens hem inventat una manera d’entendre’l que ens va bé, ens satisfà i ens consola. I és que els antics concebien l’amor com la consecució del tot per part de les parts, com la recerca de la meitat perduda, perquè aquesta ens havia estat arrencada com a càstig. Sí, sí, originàriament érem éssers complets, íntegres, plens, totals, enters, absoluts i perfectes, però vam ésser castigats per Zeus i en conseqüència partits, separats, dividits, esquinçats, fragmentats, seccionats…
L’objectiu de Zeus, en paraules de Plató a El Banquet, no era altre que fer-nos més dèbils i menys arrogants, però alhora més útils, i acabar així amb la nostra insolència i els contínus desafiaments cap als déus. Els que més patiren aquest càstig foren els andrògins, els quals participaven alhora del sexe i masculí i femení. A partir d’aquell moment doncs, la humanitat va passar a estar condemnada a buscar la meitat que li faltava i que li va ser arrabassada.
La conclusió de tot plegat és ben clara per tant: els homes i les dones no serem mai feliços mentre estem sols, mentre romanguem dividits, separats, partits… El camí de la felicitat passa doncs, per retrobar, més que trobar, la nostra meitat, talment una taronja partida per la meitat. I és precisament en aquest punt, on em plantejo una vegada i una altra si l’amor n’és la solució: si retrobar aquesta meitat ens completarà; si per a esdevenir complets hem de passar per aquest retrobament amorós… Significa per altra banda, que si estem sols, som éssers defectuosos, incomplets, imperfectes?
Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Per part meua, tinc clar que no em calen taronges per treure-la!
