Decidim agafar el cotxe en direcció a Salou. Fa sol i la temperatura d’aquest dissabte és bona, més que agradable, tenint en compte que a la primavera les coses canvien en un tres i no res. No te’n pots refiar, diuen, i val més agafar rebeca i paraigua perquè mai se sap. Pot ser que surtis de casa amb un sol espatarrant i que n’hagis d’entrar xop de dalt a baix.
Allí ens espera la família; sempre és agradable saber que al final d’un viatge hi ha algú que t’obrirà els braços i et besarà la cara tant fort com quan tenies 2 anys. Aquella sensació que recordes, es fa real de cop i et sents part d’alguna cosa important.
Passegem pels carrers de gom a gom de turistes que s’atreveixen a vestir-se amb màniga curta i shorts, de bracet d’altres que encara no s’han tret el plumíger de ple hivern, per allò “del que pugui passar”. No tenim una intenció clara de cap on anem, ni de quina direcció prendrem en la propera cruïlla. Només seguim caminant lentament, observant tot i a tothom. Passar d’un poble petit i d’un barri apartat i solitari, a trobar-se enmig d’aquella fervositat de gents, no passa cada dia… i encara menys que en caminar t’hagis d’apartar les persones de sobre, com si de mosques anés la cosa. I a sobre no entens què diuen, perquè majoria són estrangers!
En fi, després d’un bon arròs mariner, com pertoca d’una contrada costanera, ens asseiem al sol de la terrassa d’una reconeguda geladeria de la ciutat. Sabem que aquí els gelats de torró són dels més exquisits, i no volem tornar cap a casa, posant punt i final a la jornada sense gaudir-ne. Fins i tot el petitó de la casa s’atreveix amb una bona gegant amb gust de xocolata belga, que li deixa cara i mans ben galdoses. Tots coincidim en el mateix pensament: “Aquest, avui ja no sopa”. Cap a les 9 del vespre decidim que ha arribat el moment de marxar. Ja s’ha fet fosc gairebé del tot, i encara que ha parat de ploure (ho ha fet durant una estona ben bona) els carrers encara són ben xops, amb alguns tolls que s’han format per aquí i per allà. Decideixo enfilar el camí costerut que porta on he aparcat el cotxe al matí, quan el destí em té reservada una sorpresa: en qüestió de segons, ni això, d’instants, alguna cosa que no aconsegueixo identificar, m’envesteix tirant-me a terra i arrastrant-me uns metres, fins que perdo el coneixement. En desperto rodejada del que a primera vista semblen infermers, per les bates blaves i les targetes identificatives que porten penjades al coll, mentre m’estan posant un collarí per immobilitzar-me. M’espanto. Tinc els ulls oberts i això és bona senyal. Sento que pregunto alguna cosa i em diuen que anava sola. Em tranquil·litzo. La mà. Un dolor intens em recorre el braç des del sotabraç fins al dit gros. Pel que em diuen, un motorista ha relliscat i de l’impacte m’ha trencat el canell de manera que hauré de portar guix unes quantes setmanes. Per sort, penso, estic bé, si no fos per la incomoditat i la rabior dels primers dies, i pel fet, sobretot, d’aprendre a fer servir la mà esquerra!
