Engrandiu la porta, pare,
perquè no hi puc passar;
vau fer-la per als nens,
jo he crescut al meu pesar.
Si no m’engrandiu la porta,
feu-me petit, per pietat;
torneu-me a l’edat beneïda
en què viure és somiar.
Amb aquestes paraules comença el poema de Miguel de Unamuno, i com bé diu el poeta, tant de bo poguéssim tornar a l’edat beneïda en què viure és somniar. L’edat aquella en què els somnis ho són tot; existeixen i els pots sentir, veure i tocar. Picant amb un bastó t’omples de llaminadures exquisides; en despertar de bon matí, els peus de l’arbre de Nadal són plens de regals a rebossar i després d’una nit màgica tres Reis et porten més paquets embolicats amb grans llaços de colors. I no parlem del Ratolí de les dents que apareix amb petites sorpreses sempre que et cau alguna dent, encara que tu no el vegis mai.
Santa innocència!
Perdoneu qui pensi que enganyar els més petits no els fa cap bé, perquè no saben el que pensen; perdoneu qui digui que els reis són els pares, perquè no saben el que diuen; perdoneu qui no vegi la màgia dels tres Mags d’Orient, perquè no veuen el que haurien.
Santa innocència!
Els ulls dels més petits ho diuen ben clar; no poden enganyar-nos amb les seues mirades d’il·lusió i sorpresa. No entenen massa bé què passa: com pot cagar un tros de fusta aquells dolços tan bons? com pot entrar el Pare Noel per la finestra o la porta si el pare ho tanca tot amb pany i clau abans d’anar a dormir? com saben els Reis Mags on és casa meua si a la carta no he posat l’adreça? i com s’ho fa el ratolí Pérez per posar el regalet sota el coixí tot sol?
Santa innocència!
Preguntes sense respostes que tots ens hem fet alguna vegada, i dic sense respostes perquè aquestes no ens han pas convençut. No els hem donat massa importància. Simplement ens rondaven pel cap. És com si d’alguna manera en preguntar-nos aquestes coses la màgia desparegués.
Ara que hem entès que no calia saber-ho; ara que hem vist la llum; ara que en tenim les respostes, tanquem els ulls i apretem els punys ben fort en un intent frustrat de tornar a ser petits i poder passar altre cop per aquella porta que el temps ens va tancar, molt al nostre pesar, i tornar així a l’edat beneïda en què viure és somniar.