Sempre m’han impactat els cementiris… és entrar-hi i sentir-me tensa. Una sensació de desubicament m’envaeix a l’instant. Em costa de descriure el que em passa quan hi accedeixo, que és ben poques vegades a l’any: per ser exacta, només una vegada, i no hi estic més de mitja hora, a vegades fins i tot menys… em costa creure que entorns com aquest m’afectin tant l’estat d’ànim; estic convençuda que si no fos pels records que m’aporta, no hi tornaria mai més.
Recordo que de ben petita hi anava sovint al cementiri; la iaia era l’encarregada d’explicar-me que no és pas un lloc que ens hagi de fer por, ni res d’això, sinó tot el contrari deia ella: hi hem d’anar per sentit-nos en pau amb nosaltres mateixos i també amb els que viuen allà, m’explicava sempre. Jo l’acompanyava resignada, però alhora encuriosida per saber qui eren les persones que d’entre tots els llocs del món havien escollit aquell indret per quedar-s’hi a viure. Que estrany, pensava, perquè de cases no en veia pas per allí; sabia el que eren els nínxols perquè ella m’ho havia explicat i de fet, m’ho recordava sempre que jo li ho tornava a preguntar, perquè entre una visita i una altra ja se m’havia oblidat.
Amb els anys he entès que les persones no escullen viure als cementiris, sinó que hi fan cap quan ja no viuen. La pau que s’hi respira em continua captivant, i se’m continua posant la pell de gallina quan passejo pels seus passadissos, observant noms estranys que no em són familiars, per sort, penso.
Enguany, però, ha estat diferent: per primera vegada hi he anat completament sola, només acompanyada per un ram de roses grogues, el millor que he pogut trobar. Després de netejar el nínxol familiar, com sempre feia la iaia, hi he col·locat les flors, i per un moment m’ha semblat que el temps es detenia. Potser s’aturava per a mi, perquè em concentrés en les roses, en el nínxol i sobretot en el silenci que percebia al meu voltant. Impactant de veritat, he pensat. Pau, serenor, calma, tranquil·litat… he respirat ben fort abans de marxar, tancant els ulls i deixant-me endur per la fina brisa que feia gronxar suaument els xiprers. I ha tornat a passar: de nou, el silenci d’aquell lloc m’han tornat a captivar, sense gairebé ni adonar-me’n. Emocionada, he marxat sense mirar enrere, pensant que potser tenia raó la iaia: hi he d’anar més sovint al cemetiri, sobretot quan necessiti sentir que no estic sola, perquè només allí, enmig d’aquell silenci impactant, la vida té realment sentit.
