Comença el mes de setembre. Deixem enrere l’estiu, les vacances, la piscina i el temps lliure per entrar de cap a la rutina, tant esperada per alguns pares i mares després de mesos de descontol i xauxa. L’estiu té moltes coses bones, està clar, però el ritme i la manca d’horaris és el pitjor que li podem atribuir. Ens acostumem ràpid a aixecar-nos tard els matins i a jugar pels carrers aprofitant la fresqueta de les primeres hores de la nit… perquè durant el dia amb prou feines podem sortir de l’aigua. Sense adonar-nos-en ens trobem asseguts davant del pupitre en una aula que ens és estranya, que no coneixem. Iniciem un curs nou, amb companys i professors potser no tant nous… ens hem vist en anys anteriors pels passadissos, encara que sigui entrant i sortint del pati.
És propi tenir il·lusió per començar un nou curs. Les novetats agraden perquè són precisament això: coses noves que ens poden sorprendre, i per tant, agradar. Sorpresa i alhora tensió davant allò desconegut. Una barreja peculiar. Però aviat els protagonistes d’aquesta història comencen a marcar terreny. Estan més que acostumats a fer-ho. Són veterans de la matèria. Ho han fet tota la vida. Els hem preparat des de petits a ser mestres d’aquest art. Són els experts per excel·lència a l’hora de copsar el nostre tarannà, de veure com d’estrictes o de permissius som, i el que és més important: si serem dels profes “wais” que aproven o dels “xungos” que suspenen sense pietat.
De situacions se’n poden donar moltes i molt diverses. Mai sabem què ens trobarem quan entrem a classe cada dia. Tenim dies bons i altres terribles. Dels bons t’emportes grans coses; podríem dir que aprens més tu que ells. És ben cert que sempre s’aprèn alguns cosa, encara que sigui per millorar en la teva professió, aprendre a ser més comprensiu o tolerant. El problema ve quan hem d’afrontar situacions desagradables que ens posen entre l’espasa i la paret, fent-nos plantejar si realment estem complint amb la nostra vocació. Són situacions, aquestes, que es poden desencadenar en un tres i no res i quan menys te les esperes. A tall d’exemple, un dia qualsevol en un insti qualsevol, un estudiant salta dient-te amb to d’emprenyat: “però profe, no has dit que no parlaries més?”. Sí senyors i senyores; aquestes són les petites grans batalles a les quals hem de fer front cada dia a les aules del nostre país, aquells i aquelles que creiem en l’educació dels nostres joves, perquè només si creiem fermament que ells en són el futur, podrem respondre els alumnes repelents amb fermesa, fent valdre el nostre paper com a professionals de l’educació i contribuir així ennoblir aquesta professió tant jutjada i criticada. Des d’aquí el meu granet de sorra, ja des de principi de curs, per animar tant estudiants com docents a construir junts un món de coneixements i sabers tolerant, assertiu i divers que vetlli per atendre les necessitats de grans i petits amb respecte i bon tracte.
