Quan hi penso encara em costa de creure que em va passar de veritat. Són com aquelles coses de la vida que s’oculten darrere dels cartells de protesta de les manifestacions que acostumem a veure a la tele; -sigui dit de passada- hi he anat ben poques vegades a manifestacions de protesta…no perquè pensi que són inútils, no, sinó per manca de la motivació suficient, suposo.
Bé, el cas que avui m’ocupa el pensament, en homenatge al propassat 8 de març, és exposar de la manera més amable que pugui, ara que la ràbia dels primers moments ja està superada, el que vaig viure el curs passat a nivell professional, i que qualificaria de DISCRIMINACIÓ PER MATERNITAT en majúscules. Així de clares són les coses. La qüestió no seria tan greu si parlèssim de dècades enrere, perquè és sabut que les dones les hem passades de tots colors a la feina; però en ple segle XXI, i més quan tots ens omplim la boca amb drets de les dones cap aquí i reivindicacions de tot tipus cap allà, el tema és ben pelut.
Entrant en matèria, diré que bona part de la responsabilitat de la discriminació a la qual vaig ser sotmesa, la té el conegut, i també polèmic, Decret de plantilles dels centres educatius, que per qui no ho sàpiga, permet als directors i directores d’escoles i instituts escollir a dit, sí, a dit, els seus treballadors/es. Talment una empresa privada, el centre en el qual treballava va decidir nomenar un altre docent perquè ocupés la plaça que jo tenia des de feina dos cursos, saltant-se ‘pel morro’ la normativa vigent. Per si això no fos prou greu, el Departament ni se’n va adonar, entre altres coses, perquè ja els va bé fer la vista grossa de tant en tant. “Tenim massa feina per controlar tothom” diuen. En fi, a la pregunta: “Per què no continuo jo al meu lloc de treball el proper curs?”, una resposta rasa i curta: “Perquè no interesses”, o el que ve a ser el mateix amb més detalls: “Perquè has sigut mare i estaràs de baixa o faltaràs a la feina la meitat del curs”. El que sentiu: ni drets, ni deures, ni respectes, ni consideracions, ni res de res… al teu lloc un altre i punt. Així de senzill i així d’efectiu. Dit i fet. No cal donar-hi més tombs, ni buscar més explicacions, i molt menys veure si el gat té tres peus o no.
La meua és una crida a la honestedat i a la transparència per part de persones que ocupen llocs de responsabilitat, i que mouen els fils del poder que ostenten amb ceguesa i mala fe. A aquestes persones els dic que reflexionin, que mirin dins seu i es contemplin al mirall, perquè de ben segur que no els agradarà el que hi veuran reflectit. El temps posa a tothom al seu lloc, i si bé el cas es va resoldre favorablement per a mi, confio que tard o d’hora les injustícies es tornin contra l’injust. Que el Karma faci la resta.
