Sempre he sigut d’anar a dormir a les talúries. De ben petita no em venia mai d’una hora… m’encantava quedar-me fregida al sofà, ben arraulida sense importar-me gens ni mica si l’endemà havia de matinar o no. Que bé s’estava amb aquella passioneta de son mentre de lluny sentia la remoreta de la tele; tant me feia que els pares miressin L’escurçó negre o La memòria dels cargols. Jo amb l’escalfor que em donava tot plegat en tenia prou.
La felicitat nocturna, però, em durava ben poc, perquè de seguida em sobresaltaven aquelles paraules odioses de la mare o de la iaia dient-me: “va, tira cap al llit que demà no t’aixecarem!”. UUffffff… Aquells minuts de felicitat destroçats en cosa de segons. Però el mal no era aquest, no. El pitjor de tot era que quan finalment em posava al llit, ‘patarram’: els ulls oberts com un mussol. Què m’havia passat? Per què em sentia tant a disgust allí dins? Era al meu llit i semblava que em feia nosa. Quina sensació més estranya, pensava… Tant a gust que m’havia sentit poc abans. La ràbia i la impotència m’invaïen. Però jo, en plena adolescència ben poques coses sabia d’allò que a casa en deien ‘rutines’. “Cal seguir un horari, anar a dormir a la mateixa hora cada dia, i si pot ser aviadet millor que millor”, em deien.
El que sí tenia molt clar era que a la una, a casa es dinava -fins i tot els caps de setmana. Potser el fet que els pares treballessin junts hi tenia alguna cosa a veure. Però el cas és que nosaltres mai hem sigut d’aquelles famílies, nombroses la majoria, que no arribaven mai a l’hora, que s’esperaven els uns als altres tot fent el vermut o el pica-pica els diumenges, i que se’ls feien les quatre de la tarda quan s’asseien tots a taula.
Impensable.
Ah! i havent dinat, una cosa era sagrada: l’esperada migdiada. La mare era la primera a anunciar-la: “Encara no heu de marxar avui?”; era la seva manera amable de fer-nos fora perquè pogués estirar-se amb total llibertat al seu sofà, i així tenir-lo tot per a ella sola.
Amb els anys ha après a valorar la importància de les lliçons que he rebut de petita, perquè en definitiva, són això: lliçons, fruit de l’experiència d’aquells que en saben més que tu. Molt probablement sigui jo la que d’aquí pocs anys proclami la guerra quan a les 21h el meu fill s’apalanqui al sofà. Però si bé les rutines són més que necessàries, sempre em quedarà el record d’aquells vespres d’hivern mig adormida, feliç i tranquil·la al sofà de casa.
