Qui va dir que més val tenir sort que talent coneixia l’essència de la vida. La gent té por de reconèixer que gran part de la vida depèn de la sort. Fa por pensar quantes coses escapen al nostre control. Igual que en una partida de tennis, en un moment determinat la pilota toca la xarxa, i en una fracció de segon aquesta por seguir endavant o caure endarrere. Amb una mica de sort segueix endavant i guanyes -match point-; si no ho fa, perds. És així de senzill i alhora així de complicat.
Què és la sort, doncs? Segons el diccionari, no és res més que l’encadenament de successos considerat com a fortuït en tant que decideix la condició bona o dolenta escaiguda a cada persona. Tècnicament és el bon o el mal èxit atribuïble a l’atzar, o si ho preferim l’atzar al qual hom confia la decisió d’alguna cosa.
Sovint ens resistim a atribuir la nostra bona fortuna només a la sort. Preferim creure que els nostres guanys materials o resultats positius es deuen a la nostra brillant intel·ligència, capacitat, habilitats o treball dur. Però si l’èxit està directament correlacionat amb la nostra habilitat, per què sembla que hi ha tanta gent rica amb talents mediocres? I per què no són els més intel·ligents del món també els més exitosos?
Un estudi dels investigadors italians, Alessandro Pluchino, Andrea Rapisarda i Alessio Biondo, va utilitzar una simulació de l’èxit per ordinador, per demostrar que la gent més reeixida del món no necessàriament és la més talentosa. Les conclusions de la investigació demostren que el talent només, no és suficient. L’estudi va posar de manifest l’existència d’una estricta correlació entre la sort i l’èxit: comptar amb una sèrie d’esdeveniments afortunats era responsable d’èxits increïbles, encara que el talent individual de la persona no fos destacable. Millor ser afortunats que talentosos, doncs? Segons el cineasta Woody Allen, sí. I sinó, que li preguntin al protagonista del seu oscaritzat film Match point, exemple de com un cop de sort el pot tenir qualsevol.