Un dia qualsevol, a una hora qualsevol en una tenda de joguines infantils qualsevol. La pregunta ben senzilla: -“busco una joguina per a la meva neboda de 7 anys”. La resposta de la dependenta em descoloca: -“ah! fàcil doncs, qualsevol nina d’aquestes li encantarà!”. Al meu descolocament se li afegeix immediatament un desconcert: una mena de desorientació mental que no em deixa pensar, que m’emboira el pensament per uns instant i em colapsa; em saturo; m’aturo; intento raonar; expressar-me; reaccionar… però res. La dependenta em mira de reüll, sorpresa; té una expressió quasi tant impactada com la meua. Ens quedem totes dues mirant-nos fixament com si s’hagués aturat el temps. Cap de nosaltres diu ni una paraula… mudes; ella esperant que jo digui: -“sí, sí és clar, són moníssimes aquestes nines!”, i jo confiant que ella m’ofereixi altres opcions menys estereotipades. Passats uns minuts que semblen eterns, finalment m’omplo de valentia i li llenço: -“i per què no un cotxe teledirigit amb comandament a distància?” No em quedo a esperar la resposta… aprofito que una altra clienta entra a la botiga per escapolir-me i tocar el dos.
Per desgràcia els estereotips de gènere estan molt arrelats a la nostra societat, potser massa, i el que és pitjor encara: ho estan des de fa anys i sembla que perduraran mentre no fem res per trencar-los. És evident la influència que reben els nens i les nenes a l’hora d’escollir els joguets. Els mitjans de comunicació se n’encarreguen perfectament, i és lògic que aquests acabin sentint-se atrets per uns i no per uns altres. I aquesta influència no acaba aquí, perquè la societat en general, i la família en particular, incideix de manera evident en les eleccions que els nens i les nenes fan de les joguines, ja des de ben petits, escollint joguines estereotipades per a ells i elles. La cosa no s’acaba aquí: quan aquests tenen ús de raó, repeteixen amb les joguines, els patrons socials que tenen al seu voltant. L’escola tampoc ajuda gaire: els nens i nenes segueixen reproduint aquells patrons adquirits sobretot degut a la pressió de grup, ja que una opció diferent suposa per a ells ser apartats, discriminats, aïllats.
Des que els nens són petits esperem que es comportin de manera diferent els uns amb els altres. Els transmetem com han de ser: els nens valents i forts i les nenes sensibles i educades. Els nens jugaran amb ninots robustos, imitant lluites i també amb cotxes, competint fent carreres, per exemple; mentre les nenes ho faran amb nines fines i delicades, imitant les feines de casa, com jugar a les cuinetes i la cura dels nadons, alimentant-los i passejant-los amb carrets.
Si així són les coses, i així les acceptem, no seria lògic que ens sorprengués que els nens trobin normal l’ús de la violència a l’hora de resoldre conflictes, o que les nenes acceptin de bon grat dedicar-se a les feines de la llar sense rebre cap tipus de remuneració econòmica. Ho hem dissenyat, ho hem fomentat i ho hem tolerat. La pregunta del milió és: ho tenim bé o volem canviar-ho? És aquest el prototip d’home i dona que volem per al dia de demà? Acabo aquesta reflexió amb una notícia que llegit recentment a tall d’exemple estereotipat: només hi ha 4 dones reconegudes entre els 50 millors xefs del món i em pregunto: la cuina no era aquell espai sagrat reservat des de sempre a les dones? Potser sí que les coses han canviat i som nosaltres els que no ens n’hem assabentat. Començem doncs a obrir els ulls, si encara no ho hem fet, i deixem que els nens i les nenes explorin i descobreixin per ells mateixos com i amb què s’identifiquen, i així puguin decidir com volem ser.
