Les persones vivim diferents etapes al llarg de la vida. Això ho tenim clar. No pensem, sentim ni volem el mateix als 10 anys que als 30 o als 70. Les nostres pors i inseguretats també van canviant amb el pas del temps. Fins aquí res a dir.
En aquest sentit, hi ha qui pensa que l’etapa més important de la vida és la infantesa, perquè precisament és en aquest moment quan es forma la nostra personalitat, quan ens fem realment a nosaltres mateixos i quan arrela en nosaltres el caràcter que ens definirà al llarg dels anys. És un període, aquest, caracteritzat per la rapidesa i la fugacitat: tot esdevé i mor en un instant. Tot se’ns escapa de les mans sense que puguem assaborir-ho.
D’altres creuen que l’etapa de la vellesa és la més satisfactòria, perquè quan hi arribes t’envaeix una sensació de plenitud total per haver assolit uns objectius i ‘tenir la feina feta’ d’alguna manera. Ja no has de corre, sinó limitar-te a contemplar com corren els altres.
Tanmateix la majoria de persones creuen que durant la fase adulta es produeixen els esdeveniments clau que marcaran i definiran la nostra vida, perquè és precisament en aquests anys quan es prenen les decisions més importants, jo diria que fins i tot vitals, de la nostra vida. Es podria dir que és l’etapa dels assoliments, dels èxits i també dels fracassos, dels reptes i de les lluites diàries. Em centraré precisament en un d’aquests desafiaments: el major repte al qual ens enfrontem a la vida.
No calen grans esforços per deduir que es tracta de la maternitat. I ho dic en femení perquè em vull referir especialment al part. Un moment tan especial a la vida que els experts defineixen com l’empoderament de les dones. Parlar de donar a llum un nadó és parlar de sentiments i d’emocions que esclaten: indefinible per molt que intentem explicar-ho. Un moment com aquest s’escapa a tot allò que es pugui explicar amb paraules. No en tenim. N’hauríem d’inventar de noves perquè les que hi ha no ens serveixen. Com descriure sinó què sents quan el teu cos s’obra pas per rebre una vida nova que comença? Com retratar els canvis que experimenta una dona en un instant tan màgic, com alhora delicat i perillós, en què una personeta surt de dins seu? I potser el que és més increïble encara: com explicar i explicar-se a una mateixa que una part del seu cos arriba a dilatar-se ni més ni menys que 10 centímetres!
Ja podem fer broma sobre la importància o no del tamany de les coses: que si 20 centímentres amunt, que sí 15 centímetres avall… però, diguem-ho clar: el cert és que per una dona els únics centímetres que importen, i molt, són aquests! La resta, tonteries.
