A mitges tintes

Visc a mitges tintes. Uso paraules i cometo accions no gens precises, dictades per una cautela excessiva. Així, és com em defineix ara mateix l’IEC, atenent al significat que recull d’aquesta expressió tan nostrada. Tot el que faig, tot el que visc, tot el que vull compartir, expressar, mostrar, o fins i tot sentir, és a mitges tintes; el meu dia a dia és ara vague, difós, poc clar, amb embuts i traves, destorbs i entrebancs, contratemps i contrarietats. Res és directe, net, transparent, còmode ni lúcid. Mai com ara m’he pensat tant les coses abans de fer-les o dir-les, sobretot perquè mai abans com ara m’han obligat tant a pensar més en els altres que en mi mateixa. Desvio l’atenció cap a l’altri, descuidant el meu jo més profund… per no perjudicar-lo, per no afectar-lo, en definitiva, per no contagiar-lo.

I això fa certa ràbia, perquè descuidar l’ego no és tan fàcil com sembla. Quan hem après a estimar-nos a nosaltres mateixos, per mantenir en bona salut la nostra autoestima, ens veiem forçats a renunciar-hi. Ens diuen que ens mantinguem aïllats, apartats i sols el major temps possible; que estar desconnectat ara és el millor per a tots. M’explicaré: qui aquests dies no ha volgut convidar els seus familiars i amics a celebrar un aniversari? qui no ha pensat explicar i compartir amb companys de feina una anècdota tot esmorzant o fent un cafè?, qui no ha sentit la necessitat de reunir-se per simplement passar una estoneta en companyia?

Potser pensareu que darrere de totes aquestes demandes s’hi amaga un desig fervent de d’acompanyament… doncs reconec que és això i molt més: és no tenir llibertat personal per passar temps amb algú altre que no siguis tu mateix; és no poder compartir hores rodejats de persones que t’aprecien i a les que estimes; és no ser d’alguna manera tu; és canviar la manera de ser; és reconvertir-te, autoconsolar-te… posar-te la tireta tu mateix. Per a ser prou conscients de les conseqüències d’aquest isolament, la mitologia ens posa l’exemple del naixement d’Hefest, fill d’Hera, la qual cansada de les contínues infidelitats de Zeus, decideix concebre’l tota sola amb la voluntat d’engendrar un Déu que fos l’enveja de l’Olimp; però tan aviat com la deesa el veié, el llençà al mar horroritzada per les seves deformacions. La moralina us la deixo a vosaltres.

Dioses griegos. Resumen de los dioses griegos del Olimpo | Portal Clásico