Recentment he reflexionat sobre el català: la meua llengua. La que vaig aprendre de petita, a l’escola i a casa; la que he parlat des de sempre, la que m’identifica i que estimo perquè és la meua. No es tracta d’una reflexió per plaer, sinó per formació; d’aquestes que se suposa hem de fer els docents al llarg de la nostra pràctica professional. El cas és que aquest tipus de reflexions sempre porten a algun lloc; serveixen per reafirmar aspectes que teníem degustats, i que va bé refrescar perquè no quedin en l’oblit.
Que la llengua identifica el grup del qual hom forma part, no és res nou; però potser no tenim tan clar que aquesta no és només un element purament comunicatiu, sinó que conté un valor simbòlic molt potent. En el cas concret del català, un dels seus trets més representatius és la capacitat d’atracció lingüística: és a dir, persones que el consideren com el seu idioma tot i que no és la seva llengua primera. I és que a Catalunya, gairebé 600.000 persones adopten el català com a llengua d’identificació, tot i que tenen altres orígens lingüístics. De fet, el català és una llengua oficial en tot el seu àmbit lingüístic, i és present en algun grau en tots els àmbits de la societat. Si n’observem els usos, el català s’ensenya a totes les escoles i és present també a les universitats. A nivell cultural, el 30% dels diaris que es venen a Catalunya són en català, i el canal de televisió amb més audiència, TV3, emet tots els seus programes en català. En el món radiofònic, el líder d’audiència, Catalunya Ràdio, també emet íntegrament en català. Però el català no és solament una llengua per a l’ensenyament i la cultura, sinó també una llengua per al comerç i els negocis. A Catalunya és molt difícil anar a un banc o a una botiga i no rebre atenció en català; molts establiments tenen l’obligació de tenir disponible en català tota la documentació que ofereixen als seus clients.
Tanmateix, en societats en què tots els individus, o la majoria, saben dues llengües, com passa a Catalunya amb el castellà, una simetria, una paritat o equilibri és impossible perquè senzillament, aquest implica una despesa d’energia innecessària per fer efectiva la comunicació, l’expressió, l’emissió d’ordres o la persuasió. Així doncs, quan un parlant de català escull parlar en català i no en castellà o en anglès, per exemple, és per necessitats purament pràctiques, fruit d’un desig conscient de fer èmfasi especial a parlar-lo, i en el cas de persones que no el tenen com a llengua materna -els immigrants o les persones nouvingudes- i el volen aprendre, és perquè aprenent-lo aconsegueixen reviure el sentit d’identitat de grup -perquè llengua i cultura són conceptes inseparables- de manera que parlant la llengua de la comunitat en què vivim ens sentim part integrant d’aquesta, i en conseqüència, reforcem el nostre sentit d’identitat. Segons dades de la Generalitat, més del 36% de la gent usa el català com a llengua habitual, i només el 31,5% el tenen com a llengua inicial, la qual cosa vol dir que efectivament hi ha persones que no el tenen i que passen a adoptar-lo com a llengua d’identificació.
Quan parlem del manteniment de les llengües familiars dels nouvinguts, és important recordar que el desenvolupament de la llengua primera ajuda al progrés de la segona i a la inversa, el desenvolupament de la segona influeix en el de la llengua familiar, de manera que els dos sistemes lingüístics són interdependents. Sigui com sigui, el cert és que no és aconsellable el canvi de llengua familiar, ja que es parteix de la idea que un bon model de llengua familiar (i bon model no vol dir precisament un model basat en una llengua “forta”, sinó amb una llengua viva, fluïda, rica en matisos amb la qual s’interactuï amb els fills…) ajuda decididament la llengua que s’aprèn, que és el català. En resum, mantenir la llengua d’origen, a més de ser recomanable, és un benefici per al país d’acollida, ja que tindrà parlants plurilingües amb una inversió relativament petita.