Dijous, 12 d’abril de 2020, una data que recordarem per haver marcat un abans i un després en el nostre dia a dia; aquest, es capgira com un mitjó: deixem de posar-nos rellotge, però no deixem de mirar-ne les hores; ens despertem i ens n’anem a dormir, però no estem cansats ni tenim son. Dubtem, estem confosos i ens sentim insegurs. Tenim dubtes, confusió i inseguretat tot i ser a dins de casa. La nostra llar ja no ens és segura. Res ens reconforta aquí dins. Però ens diuen que no sortim al carrer. Som presoners de casa nostra. Què està passant al món? Què ens passa a tots plegats?
Davant situacions que no entenem o, millor, dit, que no acceptem, és comú sentir frustració i fins i tot ràbia; i sentim ràbia i frustració perquè les coses no són com esperem o com volem que siguin; perquè simplement l’univers actua i ho fa sol, sense nosaltres. Volem lluitar, i de fet, lliutem contra els esdeveniments, perquè la vida no respon a la inèrcia. Cal actuar, ens diem. I ho fem. Ara bé, actuar no vol dir el mateix que lliutar. Són dues coses ben diferents. Però tampoc resignar-se, perquè és també una manera de lliuta. Definitivament: lliutar és no comprendre.
En condicions com aquestes, un “savi” tindria clars els principis de l’univers i diria que les situacions externes són únicament una correspondència o un resultat del que hi ha dins del món intern; d’aquí deduim que una persona savia és aquella que no perd el temps intentant canviar el que passa a fora, perquè sap que això no li portarà mai la pau. Per als sofistes grecs, el “savi”, del grec sophós (σοφός), era la persona que ensenyava saviesa, entesa com a intel·ligència pràctica, és a dir, com a capacitat per entendre l’entorn i utilitzar aquesta capacitat per a resoldre els problemes quotidians. Davant la incomprensió només ens queda, doncs, ser savis. Quina paradoxa!