Deia el reconegut sociòleg Zygmunt Bauman que ser flexible “vol dir no estar compromès amb res per sempre, sinó a punt per canviar la sintonia o la ment, en qualsevol moment” i en conseqüència, “això aboca a una situació líquida, com un líquid en un got, on la més lleugera empenta canvia la forma de l’aigua.” Com si l’aigua en tingués de forma! O almenys no en té físicament, encara que sí metafòricament. I sinó pregunteu-li al director mexicà amant de les fàbules metafílmiques, Guillermo del Toro. Podem estar d’acord en què l’amor no té forma, igual que tampoc en té l’aigua, o bé discrepar-hi. Això rai! La preferència per una opció o per una altra, dependrà de la dosi de romanticisme que hi vulguem posar.
Tornant a Bauman i les seves teories sobre la societat líquida: pensar que tot passa, que tot flueix, que tot canvia i que res dura per sempre ens produeix calma espiritual, descans mental i pau interior; creure que ara que som a la crisi dels quaranta, amb algun quilo de més i dormint només 5 hores seguides és una situació passatgera, temporal, caduca, ens allibera, ens treu pes de sobre. Però el que realment ens treu, és la por que tots tenim a fixar les coses per sempre. Tots tenim el mateix clixé al cap: com prevenir que les coses es quedin fixes, sòlides i no puguin canviar. Imagineu-vos si res canviés, i sempre fóssim ignorants, inexperts o principiants! O si sempre estéssim malalts, ens sentíssim angoixats o caiguéssim a la ruïna. No és millor imaginar que tot perdura, però res dura? que com l’amor o l’aigua que no tenen forma, tampoc existeix una manera única o una única manera de les coses?
Personalment a mi em desagraden els canvis, sobretot els grans, aquells que et capgiren la vida i fan que deixis de ser tu, que et perdis enllà d’alguna manera… “els canvis són positius” diuen, “no hi ha mal que per bé no vingui”, sentim sovint. Sincerament, paraules etèries, volàtils: paraules “líquides”. Mots que abracen l’esperit, tant necessàries com banals. Si el que ens fa por és comprovar que no sóm iguals ara que quan teníem 20 anys: error. Si el que ens fa por és acceptar que ens hem equivocat: error. Si el que ens fa por és reconèixer que els fills marxaran de casa, que ens quedarem calbs, o que la feina durarà per sempre: un altre error. La rapidesa que caracteritza el món on vivim fa que si bé tenim ganes de canviar, no puguem. Perquè la llibertat de què gaudim ens fa impotents: podem fer coses, sí, infinites, però hi ha un problema: no sabem com fer-les!
