Mes: març de 2020

Dijous, 12 d’abril de 2020, una data que recordarem per haver marcat un abans i un després en el nostre dia a dia; aquest, es capgira com un mitjó: deixem de posar-nos rellotge, però no deixem de mirar-ne les hores; ens despertem i ens n’anem a dormir, però no estem cansats ni tenim son. Dubtem, estem confosos i ens sentim insegurs. Tenim dubtes, confusió i inseguretat tot i ser a dins de casa. La nostra llar ja no ens és segura. Res ens reconforta aquí dins. Però ens diuen que no sortim al carrer. Som presoners de casa nostra. Què està passant al món? Què ens passa a tots plegats?

Davant situacions que no entenem o, millor, dit, que no acceptem, és comú sentir frustració i fins i tot ràbia; i sentim ràbia i frustració perquè les coses no són com esperem o com volem que siguin; perquè simplement l’univers actua i ho fa sol, sense nosaltres. Volem lluitar, i de fet, lliutem contra els esdeveniments, perquè la vida no respon a la inèrcia. Cal actuar, ens diem. I ho fem. Ara bé, actuar no vol dir el mateix que lliutar. Són dues coses ben diferents. Però tampoc resignar-se, perquè és també una manera de lliuta. Definitivament: lliutar és no comprendre.

En condicions com aquestes, un “savi” tindria clars els principis de l’univers i diria que les situacions externes són únicament una correspondència o un resultat del que hi ha dins del món intern; d’aquí deduim que una persona savia és aquella que no perd el temps intentant canviar el que passa a fora, perquè sap que això no li portarà mai la pau. Per als sofistes grecs, el “savi”, del grec sophós (σοφός), era la persona que ensenyava saviesa, entesa com a intel·ligència pràctica, és a dir, com a capacitat per entendre l’entorn i utilitzar aquesta capacitat per a resoldre els problemes quotidians. Davant la incomprensió només ens queda, doncs, ser savis. Quina paradoxa!

Deia el reconegut sociòleg Zygmunt Bauman que ser flexible “vol dir no estar compromès amb res per sempre, sinó a punt per canviar la sintonia o la ment, en qualsevol moment” i en conseqüència, “això aboca a una situació líquida, com un líquid en un got, on la més lleugera empenta canvia la forma de l’aigua.” Com si l’aigua en tingués de forma! O almenys no en té físicament, encara que sí metafòricament. I sinó pregunteu-li al director mexicà amant de les fàbules metafílmiques, Guillermo del Toro. Podem estar d’acord en què l’amor no té forma, igual que tampoc en té l’aigua, o bé discrepar-hi. Això rai! La preferència per una opció o per una altra, dependrà de la dosi de romanticisme que hi vulguem posar.

Tornant a Bauman i les seves teories sobre la societat líquida: pensar que tot passa, que tot flueix, que tot canvia i que res dura per sempre ens produeix calma espiritual, descans mental i pau interior; creure que ara que som a la crisi dels quaranta, amb algun quilo de més i dormint només 5 hores seguides és una situació passatgera, temporal, caduca, ens allibera, ens treu pes de sobre. Però el que realment ens treu, és la por que tots tenim a fixar les coses per sempre. Tots tenim el mateix clixé al cap: com prevenir que les coses es quedin fixes, sòlides i no puguin canviar. Imagineu-vos si res canviés, i sempre fóssim ignorants, inexperts o principiants! O si sempre estéssim malalts, ens sentíssim angoixats o caiguéssim a la ruïna. No és millor imaginar que tot perdura, però res dura? que com l’amor o l’aigua que no tenen forma, tampoc existeix una manera única o una única manera de les coses?

Personalment a mi em desagraden els canvis, sobretot els grans, aquells que et capgiren la vida i fan que deixis de ser tu, que et perdis enllà d’alguna manera… “els canvis són positius” diuen, “no hi ha mal que per bé no vingui”, sentim sovint. Sincerament, paraules etèries, volàtils: paraules “líquides”. Mots que abracen l’esperit, tant necessàries com banals. Si el que ens fa por és comprovar que no sóm iguals ara que quan teníem 20 anys: error. Si el que ens fa por és acceptar que ens hem equivocat: error. Si el que ens fa por és reconèixer que els fills marxaran de casa, que ens quedarem calbs, o que la feina durarà per sempre: un altre error. La rapidesa que caracteritza el món on vivim fa que si bé tenim ganes de canviar, no puguem. Perquè la llibertat de què gaudim ens fa impotents: podem fer coses, sí, infinites, però hi ha un problema: no sabem com fer-les!