Durant els primers dos-cents anys de la Il·lustració, la majoria de filòsofs pensaven que la idea de societat era contrària a la naturalesa humana. Creien que l’home era solitari, egoista i anàrquic i que allò natural era la lluita de l’individu per autoabastir-se sense haver de dependre de ningú, de manera que tots els altres comportaments i conductes socials eren una creació de l’home. En aquest sentit, Montaigne ja sostenia a finals del segle XVI, que l’ésser humà viu en societat perquè ho necessita, i no perquè li agradi, de manera que si el deixéssim ser totalment lliure, preferiria estar sol. Si per contra l’home accepta viure en societat és a canvi de rebre recolzament, ajut o força, per part dels qui l’envolten. El preu que aquest ha de pagar és alt: renunciar a molts dels seus desitjos personals. Per tot això, aquest pensador francès sostenia la necessitat de deslliurar-nos dels llaços que ens lliguen als altres, i els altres a nosaltres, perquè cadascú pugui viure a la seua manera i aconseguir que la satisfacció depengui exclusivament d’un mateix. Tanmateix, i aquí és on caldria fer incís, reconeix que aquesta independència és inútil, perquè per assolir el benestar i la plena satisfacció l’home necessita del reconeixement i de l’acceptació dels altres.
A partir d’aquesta idea de l’essència solitària de l’home, apareixen en la història del pensament dues tendències completament oposades: una que combatrà aquesta teoria, i una altra que la glorificarà. Al segle XVIII Kant dirà que cal combatre aquest home solitari perquè, contràriament, la humanitat no podrà subsistir.
Una pregunta em ve al cap al més pur estil Kantià: és possible que l’home tingui béns sense necessitat que existeixin els altres; pot tenir, fins i tot, domini sobre la seua herència, terra o animals, sense que existeixin els altres, però com pot tenir honors, en el sentit de ser aplaudit, glorificat o admirat, sense algú altre? El que està clar és que viure en societat és una conducta apresa i que la societat aporta l’honor que aquest necessita per a sentir-se complet. Serà Rousseau qui dirà que la naturalesa humana consisteix a sentir-se incomplet en soledat, i la veritat, si ho pensem fredament, és que tots necessitem que ens reconeixin, que ens admirin, que ens escoltin… necessitem sentir-nos reconeguts, admirats i escoltats… necessitem el nostre reflex en l’altre, perquè només ens veiem realment com som davant d’un mirall, un mirall, aquest, que no és res més que les persones que tenim al voltant, davant nostre, que ens veuen i ens escolten, que interactuen amb nosaltres i que, en definitiva, reflecteixen, talment els miralls, el que som.
L’article següent reflexiona sobre aquest mateix tema, i us el enganxo per si li voleu fer un cop d’ull: https://www.segre.com/noticies/opinio/col_laboracio/2018/04/08/mirall_mirallet_qui_soc_en_realitat_43523_1126.html
