Estic segura que tots i totes ens hem sentit ofesos, criticats, humiliats, i fins i tot rebutjats algun cop a la vida… sentiments negatius a priori, si és que no els sabem aprofitar a posteriori; m’explicaré: quan aquestes emocions ens envaeixen, el nostre ego interior se sent danyat, ofès, es malmet emocionalment parlant i queda en un estat de crispació, és a dir, està alerta per reaccionar ràpidament davant un proper atac: una pura reacció d’alarma afectiva. “La traïció, com el riure, forma part del teixit bàsic de l’existència humana”, diu Avishai Margalit, i “no està relacionada amb l’ètica, sinó amb la moral”. Parlem de traïció quan ens violen la fidelitat que dipositem o devem a algú o a alguna cosa, i és precisament aquesta greu ofensa la que pot danyar més profundament el nostre ànim, el nostre benestar emocional. Aviat ens venen al cap les traïcions més famoses portades a l’extrem, com els brutals assassinats de Brutus a Cèsar, Caïm a Abel, Judes a Jesús, Teseu a Ariadna, i així moltes d’altres. No cal anar pas tant lluny ni que la fúria se’ns escapi de les mans; a vegades, la traïció més simple és també la més punyent.
El novel·lista nord-americà autor d’Un tramvia anomenat Desig i La gata sobre la teulada de zinc, Tennessee Williams, tenia clar quina és l’única defensa possible contra la traïció: desconfiar sempre els uns dels altres, per altra banda, una actitud pròpia de la naturalesa humana. En aquest sentit, direm que no ens pot trair algú en qui no hem confiat mai, algú de qui no n’esperem res, i és aquí quan podem qüestionar-nos si volem exposar-nos a confiar, i per tant a ser traïts, o ans al contrari, passar per la vida de puntetes sense lleialtats que valguin i així no ser ferits.
En teoria, estem preparats per afrontar aquest tipus de situacions tant punyents i feridores, però què passa quan la TRAÏCIÓ, en majúscules ve de qui menys t’ho esperes? Es tracta d’una doble traïció? Aquest feriment emocional ha de comportar una resposta per part del ferit/da? i si és així…? Quina ha de ser? Suposo que la reacció més comuna és el distanciament i la indiferència. Curar-se implica replegar-se cap a un mateix per analitzar-se, entendre’s, calmar-se, i en definitiva, estimar-se un mateix. És el que fa falta per recuperar l’auconfiança i l’autoestima, davant situacions de trencament com aquesta. A partir d’aquest moment tot canvia: és com una nova pel·lícula que comencem a veure per primera vegada, i que, davant del desconeixement i la desconfiança, ens la mirem des de la distància, prudencial, però efectiva. Ens sentim protegits, ens reservem.
Els atacs no sempre són contraproduents, ens diem, perquè el que no ens mata ens fa més forts. Però, què passa amb la decepció? On queda la fidelitat, el compromís, l’admiració, el respecte, la tolerància, i tants i tants etc.? La traïció ens canvia, ho canvia absolutament tot: el dolor transforma, ho sabem, però també enforteix; de sobte, passem de ser cecs emocionals a veure-hi de tots colors. I aquesta és potser la millor conseqüència, l’efecte inesperat d’una traïció: ja mai més tornarem al blanc i negre, almenys quan mirem als ulls, perquè res és tant clar com la mirada sincera d’aquells que no ens trairan. Esperem-ho, almenys.