Mes: octubre de 2019

17 d’octubre. 3r d’ESO. Prova escrita de ciències socials. 27 alumnes a l’aula. Una pregunta: “profe, l’examen que farem serà de pensar?

Una situació, aquesta, que els docents vivim i hem viscut vàries vegades, sobretot si impartim matèries de l’àmbit humanístic, o en paraules dels adolescents: assignatures d’enrollat-se. El cas és que no puc evitar plantejar-me, independentment de les vegades viscudes que existeix una desídia del pensar, una mena de mandra física que acaba produint un tipus d’obesitat consistent en un engreix mental. On hem guardat consells tan valuosos com els de Sòcrates: “Mantingues les teves ànsies de saber i arribaràs a ser savi”. Els nostres estudiants ens demanen que no els fem pensar, i, molt sovint, som nosaltres mateixos els que reconeixem que no tenim temps per pensar, per llegir, per estudiar, per criticar…

El món en què vivim, el seu ritme trepidant, amb les seves rutines i quotidianitats, ens obliga a actuar massa mecànicament i a tirar d’automatismes més que a plantejar debats, discussions i reflexions sobre les diverses realitats del nostre dia a dia. Qui dedica temps diàriament a reflexionar sobre aquelles inquietuds que poden contribuir a millorar el nostre país, exceptuant els professionals que han fet d’aquesta activitat la seva professió? Segurament molts menys dels que voldríem o caldria que ho féssim.

Al 2013, amb la LOMCE, la matèria de Filosofía va perdre el seu caràcter de matèria comuna, és a dir, deixava de ser troncal a segon de Batxillerat. Decisió que fou immediatament criticada pel cos de docents de l’especialitat perquè, suposava augmentar les hores lectives de matèries considerades memorístiques o procedimentals i eliminava aquella que en teoria, i remarco especialment ‘en teoria’ feia PENSAR els alumnes. I és que, per despertar la ironia i el sentit crític és necessari que partint d’una base els éssers humans ens fem preguntes, ens plantegem hipòtesis, imaginem situacions, etc. I en posaré alguns exemples: 1r d’ESO. Matèria: ciències socials: història: pregunta: com t’ho faries si visquessis a la prehistòria i volguessis tenir records de la teva vida? Avui tenim els mòbils. Què tenien ells? 3r d’ESO. Mateixa matèria: si fossis un humanista del segle XV quines inquietuds tindries? serien diferents a les que tens ara? per què?

Els metges per tal de mantenir el nostre cos i la nostra ment sans ens aconsellen practicar una hora d’esport almenys tres cops per setmana en l’edat adulta i caminar almenys 15 minuts al dia quan som grans. Doncs el mateix consell el podríem aplicar a la reflexió: a l’art de pensar com a exercici saludable que contribueix a l’afirmació de la nostra identitat; petits i grans hauríem de contribuir a eliminar del nostre camí els greixos que ens pesen i no ens deixen avançar, perquè així almenys, si arribem a algun lloc, hi arribarem més lleugers i amb una mica de sort, fins i tot sense mandra!

Us deixo un enllaç que analitza aquesta mateixa qüestió: https://youtu.be/e3BumAX-eME

 

“Què vol dir ser mestre avui?”. Aquest és el títol de la meua última lectura; aquella que m’acompanya a les nits, la que tinc a la tauleta i la que prenc cada dia minuts abans d’adormir-me. “Quan soc a l’escola treballant, a dins la classe, soc feliç” diu Joan Triadú a la dedicatòria; hi coincideixo plenament. I encara diria més: quan entro a l’aula em transformo, prenc consciència del meu paper. Una professió, la de docent, compromesa, enriquidora, i a la vegada frustrant quan no aconseguim assolir els objectius marcats.

I aquest és precisament el pal de paller de la qüestió: quins són i quins han de ser aquests OBJECTIUS? La responsabilitat dels docents sempre ha estat tema d’actualitat. El debat ensenyament-educació és clau en les converses de pares i mares, sobretot en les de professionals del món de l’educació. En aquest binomi ‘ensenyar’ versus ‘educar’, em pregunto quina és la funció real que el mestre/professor ha de complir amb els seus alumnes. És clar que dins de les aules hi ha ensenyament; com a professora pretenc un aprenentatge funcional d’aquells continguts que considero que poden servir els meus estudiants a desenvolupar-se a curt-mitjà termini; i alhora, més a llarg termini, també hi ha educació, ja que aquesta implica ajudar els alumnes a desenvolupar facultats tant físiques, morals com intel·lectuals.

Però què passa amb el que esperen els nostres estudiants de nosaltres, de les nostres classes, del curs que tenen per endavant? Això em porta a preguntar-me si com a professional escolto els meus estudiants, els entenc, empatitzo amb ells, i en definitiva, si també aprenc o només ensenyo.

Les mirades mantenen invisible el que no volem veure. Aquesta reflexió resumeix prou bé el que crec que vivim a les aules, especialment a les de secundària. Considero que en el món de l’educació l’exercici de l’autoreflexió i l’autocrítica son determinants per dur a terme la nostra tasca de manera efectiva i exitosa. Independentment de la tendència que cada docent professi, i de com l’apliqui en la seva pràctica diària a classe, penso que s’han de tenir molt presents els efectes que aquesta pot produir, i de fet produeix, en els nostres estudiants. Si en comptes de donar tantes lliçons, els fem preguntes, si els escoltem pacientment i no els bombardegem amb tantes teories i conceptes… les coses no serien diferents?

Diàriament em plantejo si com a experts, no podem aprofitar d’alguna manera les mil inquietuds que tenen els nostres alumnes. Em qüestiono per què tendim a imposar la nostra raó, encara que sense autoritarismes, a la seva? Potser no som prou conscients que, mai com en l’adolescència, les coses es viuen de manera apassionada, descontrolada i energèticament. Potser ha arribat l’hora de posar-nos seriosos i creure’ns que d’alguna manera tot allò que fem i diem a l’aula arriba a algun lloc, serveix per alguna cosa. Personalment confesso, com deia Triadú, que tot el que passa dins de classe m’emociona, m’ompla i em fa feliç, tot i les petites disputes que sorgeixen alguns dies… perquè, poc o molt, SEMPRE aprenc alguna cosa dels meus alumnes, i perquè són ells els que SEMPRE m’acaben ‘ensenyant’ a mi.

Ressenyo un interessant article sobre aquesta mateixa qüestió extret del Diari Ara: https://criatures.ara.cat/opinio/Aprendre-dels-alumnes_0_2185581427.html

Aquí teniu un vídeo sobre l’experiència d’un mestre aprenent dels seus alumnes: https://aprendemosjuntos.elpais.com/especial/todo-lo-que-me-ensenaron-los-ninos-jose-antonio-fernandez-bravo/

 

Estic segura que tots i totes ens hem sentit ofesos, criticats, humiliats, i fins i tot rebutjats algun cop a la vida… sentiments negatius a priori, si és que no els sabem aprofitar a posteriori; m’explicaré: quan aquestes emocions ens envaeixen, el nostre ego interior se sent danyat, ofès, es malmet emocionalment parlant i queda en un estat de crispació, és a dir, està alerta per reaccionar ràpidament davant un proper atac: una pura reacció d’alarma afectiva. “La traïció, com el riure, forma part del teixit bàsic de l’existència humana”, diu Avishai Margalit, i “no està relacionada amb l’ètica, sinó amb la moral”. Parlem de traïció quan ens violen la fidelitat que dipositem o devem a algú o a alguna cosa, i és precisament aquesta greu ofensa la que pot danyar més profundament el nostre ànim, el nostre benestar emocional. Aviat ens venen al cap les traïcions més famoses portades a l’extrem, com els brutals assassinats de Brutus a Cèsar, Caïm a Abel, Judes a Jesús, Teseu a Ariadna, i així moltes d’altres. No cal anar pas tant lluny ni que la fúria se’ns escapi de les mans; a vegades, la traïció més simple és també la més punyent.

El novel·lista nord-americà autor d’Un tramvia anomenat Desig i La gata sobre la teulada de zinc, Tennessee Williams, tenia clar quina és l’única defensa possible contra la traïció: desconfiar sempre els uns dels altres, per altra banda, una actitud pròpia de la naturalesa humana. En aquest sentit, direm que no ens pot trair algú en qui no hem confiat mai, algú de qui no n’esperem res, i és aquí quan podem qüestionar-nos si volem exposar-nos a confiar, i per tant a ser traïts, o ans al contrari, passar per la vida de puntetes sense lleialtats que valguin i així no ser ferits.

En teoria, estem preparats per afrontar aquest tipus de situacions tant punyents i feridores, però què passa quan la TRAÏCIÓ, en majúscules ve de qui menys t’ho esperes? Es tracta d’una doble traïció? Aquest feriment emocional ha de comportar una resposta per part del ferit/da? i si és així…? Quina ha de ser? Suposo que la reacció més comuna és el distanciament i la indiferència. Curar-se implica replegar-se cap a un mateix per analitzar-se, entendre’s, calmar-se, i en definitiva, estimar-se un mateix. És el que fa falta per recuperar l’auconfiança i l’autoestima, davant situacions de trencament com aquesta. A partir d’aquest moment tot canvia: és com una nova pel·lícula que comencem a veure per primera vegada, i que, davant del desconeixement i la desconfiança, ens la mirem des de la distància, prudencial, però efectiva. Ens sentim protegits, ens reservem.

Els atacs no sempre són contraproduents, ens diem, perquè el que no ens mata ens fa més forts. Però, què passa amb la decepció? On queda la fidelitat, el compromís, l’admiració, el respecte, la tolerància, i tants i tants etc.? La traïció ens canvia, ho canvia absolutament tot: el dolor transforma, ho sabem, però també enforteix; de sobte, passem de ser cecs emocionals a veure-hi de tots colors. I aquesta és potser la millor conseqüència, l’efecte inesperat d’una traïció: ja mai més tornarem al blanc i negre, almenys quan mirem als ulls, perquè res és tant clar com la mirada sincera d’aquells que no ens trairan. Esperem-ho, almenys.