Tòpics, tòpics i més tòpics… estem rodejats de tòpics per tot arreu; tenim els sentits totalment afectats per aquestes idees estereotipades i poc significatives, opinions o expressions trivials, vulgars, infinitament usades o repetides en determinades circumtàncies i considerades autèntics vicis del llenguatge que han perdut tot el seu valor pel fet de ser tant extremadament utilitzats i sabuts.
El ROMANTICISME n’és un bon exemple…però compte! No hem de confondre el romanticisme literari amb el passional, perquè són ‘coses’ ben diferents. Fent una breu cerca per internet ens apareix ràpidament el concepte de ROMANCISIME com la defensa d’uns ideals de llibertat i democràcia, relacionats amb idees liberals i revolucionàries; definició que no ens interessa… ens hem de centrar en el romanticisme emocional, és a dir, aquell comportament que tan poc mostren els homes, i que per altra banda, tan fàcilment s’atribueix al sexe femení.
La pregunta és clara: per quins set sous és així? Si els homes són sensibles, atents, detallistes, o fàcilment emocionables, poden pecar de ser poc homes, o almenys així ho consideren alguns; els experts, psicòlegs la majoria, diuen que homes i dones som emocionalment diferents i que, per sort, ells no són tan romàntics com nosaltres; i dic, per sort, perquè segons aquests especialistes ‘ser romàntic’ pot arribar a ser perjudicial en una relació pel fet de crear dependència emocional entre els amants. En resum, romanticisme i testosterona no van de la mà. Ser romàntic sembla ser més aviat una qüestió fisiològicament de dones.
Però, aleshores… per què volem que les nostres relacions siguin romàntiques? Si les dones sabem que es tracta d’un tema pròpiament femení… per què desitgem que els homes siguin romàntics? i el que és pitjor encara: per què quan ens topem amb un home gens sensible i que, dit vulgarment ‘no està per punyetes’ ens molestem tant? Necessitem que ens contemplin les nostres parelles? Necessitem que ens mimin dient-nos paraules dolces a l’orella abans d’anar a dormir, com que sóm les millors mares o amants del món? Volem que de tant en tant ens sorprenguin amb algun detallet inesperat… que ens vinguin a buscar a la feina, que ens preparin el nostre plat preferit…? Pot ser un tema fisiològic, és clar, però estic segura que les nostres mares i àvies també hi han tingut alguna cosa a veure. De moment, i mentre no en tregui l’aigua clara… continuaré donant-t’hi voltes, no fos cas que acabés com aquella princesa que farta de prínceps destenyits acaba preguntant al drac: ‘tens foc?’.
