Dia: 11 de setembre de 2019

Vogue. Núm. 378. Setembre de 2009. Preu: 4.95 euros. Pàgina 1-2: LOEWE. Pàgina 3-4 CHANEL. Pàgina 5-6: PRADA. Pàgina 7-8: DIOR. Pàgina 9-10: DOLCE & GABBANA. Pàgina 11-12: GUCCI. Pàgina 13-14: EMPORIO ARMANI. Pàgina 21-22: VALENTINO. Pàgina 23-24: VERSACE… i així fins a la 37 on apareixen els esperats crèdits de la revista: staff. Em pregunto: quantes dones d’avui en dia de 40 anys, amb o sense família comprem aquest tipus de revistes de moda? i m’ho qüestiono, confiant en no ser jo una de les úniques.

Sempre m’ha apassionat la moda, però la moda en minúscules, perquè sincerament poder-se permetre qualsevol de les peces de roba o complements que anuncien aquestes grans marques crec que no és a l’abast de les dones de carrer, reals i treballadores, de classe mitjana. Nosaltres, les dones joves i amb interessos per la moda, ens hem de mirar aquests productes des del carrer, just davant de l’aparador que les exhibeix… No és que no ens agradin, perquè ens encanten, sinó que tenim altres prioritats en la nostra escala de valors que ens impedeixen pulir-nos el sou de tot un mes en unes sabates de firma. No passa el mateix amb la famosa protagonista de la serie Sex & the city, la Carrie Bradshaw, protagonistada per Sarah Jessica Parker, la qual és perfectament capaç i així ho posa en pràctica orgullosament, de gastar-se més de 600 dòlars en, tal com ella diu carinyosament, ‘uns manolos’ (calçat exclusiu d’alta gamma del prestigiós dissenyador espanyol Manolo Blahnik).

No crec que tenir estil a l’hora de vestir hagi de passar necessàriament per tenir en el nostre armari peces tan extremadament cares: només una dada referent a Blahnik, de mitjana les seves sabates per dones solen arribar als 1.000 euros i, els models més exclusius, poden superar, fins i tot, els 3.000. Si fem una petita cerca per internet, són nombroses les pàgines que ens apareixen amb la paraula OUTLET en majúscules, oferint-nos el que diuen ser ‘ganges’ d’aquest calçat considerat autèntiques obres d’art en moviment pels experts de la moda mundial.

Tenir estil és tenir gust; és agradar-se una mateixa; és mirar-se al mirall i veure-hi equilibri, elegància, senzillesa…tenir estil és saber combinar allò de qualitat amb la forma del teu cos, ressaltant els punts forts de la silueta amb naturalitat. Les masses sempre fan mal, diuen. Combinacions impossibles no són recomanables. Les bones marques sempre ajuden, està clar, i si t’ho pots permetre estaràs invertint en tu mateixa, en sentir-te millor, en agradar-te i en conseqüència en ser feliç.

23/09/2019

Què ens atrau dels homes? Què fa que un home ens enamori? El seu aspecte, la seva olor? la seva manera de parlar? Potser els seus ulls? Quan sabem que ens hem enamorat? Quin són els símptomes? Què sentim? Què ens passa? Quan ho estem… sempre ho sabem? Volem saber-ho realment, o ens creem una idea al nostre cap per algun motiu? Ens enganyem? Realment ens arribem a enamorar?

Moltes vegades ens hem fet aquestes preguntes i en totes les ocasions les respostes han sigut diverses i molt diferents: em fa riure, em mima, em comprén… m’agrada. Agradar? Què passa quan ens parem a reflexionar sobre aquest verb? AGRADAR… La cosa no seria greu si quedés aquí, però si tirem més del fil, si seguim excavant, apretant… arribarem al dilema: no serà que el necessito? AGRADAR és NECESSITAR en altres paraules?

Els experts diuen que quan arribem a la maduresa les prioritats de la vida canvien, tant en homes com en dones… sabem més i millor el que volem, quan ho volem i per què ho volem. Ens tornem EXIGENTS. Exigents amb la vida: no ens conformem amb qualsevol feina, ni amb qualsevol look, ni amb qualsevol casa, ni amb quasevol cotxe.. per què ho hauríem de fer amb qualsevol home? Per què ens agrada o per què el necessitem?

La gran pregunta de tot plegat seria: REALMENT ENS VOLEM ENAMORAR? Quins riscos implicar fer-ho?

Necessitar implica implícitament cobrir una mancança, suplir quelcom que no es té, que es troba a faltar, perquè alguna cosa està incompleta. La dona de 40, no té necessitats per cobrir, és una persona 100% completa per ella mateixa. Tot plegat és una qüestió d’exigència: la dona als 40 és una dona segura, valenta, independent i no necessita cap home per ser feliç i viure la seva vida plenament com a ella li agrada. Té la capacitat i la maduresa suficient per dissenyar la seva vida a mida, a la carta, cuidant el mínim detall, perquè simplement NO necessita: TÉ.

Quan obrim la televisió, fullegem una revista, anem al cinema o mirem els aparadors de moda, el nostre subconscient s’activa, i ho fa amb tan sols pocs segons… ens preguntem a nosaltres mateixes si som una dona com aquelles… si els altres ens veuen així; la pregunta que personalment jo em faig és: com em veig jo? com em veuen els altres? aquestes dones tan dones, tan ben fetes, sempre arreglades i perfectes son les dones reals que volen els homes? es volen elles a sí mateixes? volen ser així de perfectes? ho fan per elles o pels altres? i en aquest cas: qui son els altres? el marit? la família? els fills? les amigues? què?

Una dona real, real, de carn i ossos, ben feta, atractiva, segura, intel·ligent, decidida, independent… aquí fem una parada: independent? de què? de qui? independent vol dir ‘amb independència’, de quin tipus? respecte què o qui? Independent perquè no depèn de ningú?, perquè es val per ella mateixa, pren les seves decisions sense que ningú les discuteixi, sense ni tan sols consultar-les… sense discussions, sense… límits!

La imatge sempre acompanya la dona: de petita abans d’anar a l’escola ja ens hem de pentinar i fer les cues o les trenes perquè així semblem més bones nenes, més educades, més estudioses…aviat ens arriben les ganes de pintar-nos les ungles i de posar-nos talons (com més alts millor!). Si tenim la sort de ser acinturades i de no pesar més de 55 quilos, entre els 30 i els 40 és l’hora de lluir escots i cames: els vestits com més foscos i estrets millor, marcant aquelles corbes que l’edat encara ens permet d’ensenyar…

Qui no recorda la bellesa de l’Odrey a Breakfast at Tiffanys? No només és una dona jove, fina, delicada, amb una pell perfecta, i una cintureta d’avella, sinó que a més a més, té un gust exquisit pels diamants i pels homes. A l’Odrey no li preocupen gens les estries, les arrugues, les dietes o els fills… és una dona real aquesta? si una dona només es preocupa d’ella mateixa, a temps complet, les 24 hores del dia durant tots els dies de l’any… no és una dona normal? és una egoista o una irresponsable per passar-se el temps mirant-se al mirall, preocupant-se pel seu armari, i estimant-se i cuidant-se només a ella mateixa?

És cert que les dones avui en dia treballem, i volem fer-ho per sentir-nos independents econòmicament i decidir per nosaltres mateixes tot allò que afecta la nostra vida: des del color del tint dels cabells, fins a la televisió de plasma del menjador de casa. Però aquest paper de dona moderna és incompatible amb el de dona atractiva, que va a la moda, que surt de compres almenys un cop per setmana i que dedica les tardes del divendres a fer-se manicures i mascaretes?

Som tan diferents com diuen els homes de les dones? En què ens diferenciem? Pensem diferent?, sentim diferent? volem coses diferents? Hi ha moments, èpoques a la vida que ens assemblem més? Amb els anys ens anem diferenciant? Si tenim parella, som més iguals entre nosaltres pel fet de compartir la vida junts? Qüestions aquestes que alguna vegada totes nosaltres ens hem plantejat, sense arribar segurament a cap resposta clara i definitiva.

Pot ser que una dona sense parella tingui una personalitat totalment diferent de la que tindria si estés casada? Sincerament crec que SÍ. Un SÍ en majúscules… tot el que ens passa a la vida és per alguna cosa, el que aprenem, el que sentim, el que volem, el que desitgem es veu influenciat per les circumstàncies, sovint inevitables i impevisibles, que vivim, i tots els factors que hi intervenen provenen del nostre entorn. Aquest, per tant, no és el mateix si vivim soles, de si compatim la vida amb algú.

Però quan decidim que ha arribat el moment de viure soles? En quin moment de la vida som capaces d’afrontar la responsabilitat que comporta viure en soledat? Probablement la resposta mai ens arriba en una carta, ni en un correu; tampoc rebem cap trucada ni cap missatge… el que ens passa és que de cop, ens hi trobem, simplement passem de pensar-ho a fer-ho: un pim-pam ràpid, ras i curt. No escoltem ningú, no dubtem, actuem. I és precisament aquesta seguretat que sentim en nosaltres mateixes la que ens dona força per viure soles. Soles, soles? Què significa realment això de viure sola? Una altra gran pregunta…perquè comporta certes dosis de negativitat si la diem molt? Està mal vist encara avui en dia viure o estar sola? Segurament la resposta de la meva iaia de 87 anys és SÍ, rotundament SÍ. Per les persones grans una dona jove, sana i més o menys atractiva, amb estabilitat econòmica, casa i cotxe propis, no ha d’estar ni viure sola… si és així és perquè alguna cosa falla.

Alguna cosa no ha anat bé… alguna mala decisió potser? No tinc la resposta… l’hauria de tenir potser? I si fos així, no aprenem de les nostres decisions? No encaminem la nostra vida el millor que podem? Per què és tant dolent doncs, viure sola? I encara pitjor: per què està mal vist per algú, encara avui en dia, voler estar-hi?