Avui, 61è aniversari de la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans, continua el tancament de migrants en centres i camps d’internament, la militarització de les fronteres i la externalizació als països d’origen de les seves polítiques de control i de repressió de l’emigració. La política de la UE i de l’estat espanyol en matèria de d’immigració continua comportant la repressió de drets bàsics de les persones més necessitades de protecció i d’empara. Enlloc de corregir-la, la darrera reforma de l’anomenada llei d’estrangeria encara ha agreujat aquesta situació, segons opinen molts experts.
Ha caigut el Mur de Berlín, però hem aixecat més de 40.000 km. de fronteres tancades a tot el món -de les quals gairebé 18.000 km. «emmurallades»-, i moltes ho han estat després de 1989. A la necessitat d’impedir la sortida, que hauria marcat els anys d’enfrontament Est/Oest, hauria succeït la voluntat d’impedir l’entrada, fruit de les relacions Nord/Sud, cada vegada més determinades per les polítiques migratòries dels països rics. En la «línia del front» entre Europa i Àfrica, els murs no existeixen certament més que en determinats punts d’entrada de la UE, com per exemple en els enclavaments (post)-colonials de Ceuta i Melilla.
Els països europeus però, no en tenen prou amb impedir l’entrada, són responsables també de la conculcació del dret fonamental de tots els humans d’abandonar el propi país, reconegut per l’article 13 de la Declaració Universal de Drets Humans esmentada a l’inici. No oblidem que els acords de gestió concertada dels fluxos migratoris signats per diversos països europeus, es basen en la participació dels països del Sud en el control dels seus nacionals candidats a la sortida (via la criminalització de l’emigració en un cert nombre de països, el Marroc i Algèria entre ells), i la seva obligació d’acceptar «clàusules de readmissió» per a aquells dels seus nacionals que estan en situació irregular en països de la UE. Els paranys en els quals queden atrapats una part dels migrants que volen passar les fronteres fortificades d’Europa afavoreixen la multiplicació d’un dels dispositius clau de la mundialització anti-migratòria: els camps (o els centres) d’internament d’estrangers.
La regressiva reforma recent de la llei d’estrangeria esmentada intensifica considerablement el temps de retenció ens aquests centres a persones que, de fet, només han comès un delicte administratiu. Les queixes pels maltractaments rebuts en aquests centres són constants. Polimorfs i polifuncionals, aquests camps i aquests centres, són els nous murs de la vergonya, són el símptoma d’un mal que no ha desaparegut amb la caiguda del mur de Berlín: fer prevaler la (mala) raó d’Estat, trepitjant i vulnerant els drets de les persones més febles. Uns drets que, això sí, avui celebrem amb bombo i platerets que fa seixanta un anys que es van proclamar solemnement.
Podeu veure el vergonyós mapa europeu de centres i camps d’internament d’estrangers clicant AQUÍ
(Amplieu aquesta informació a http://www.migreurop.org/)