A la sabana africana molt lluny de la civilització hi havia un suricata que no podia menjar perquè no arribava als aliments dels arbres, però tenia el colom, el seu millor amic, que sempre l’ ajudava a aconseguir fruits perquè pogués sobreviure a la calor i a la mancança d’ aliment.

Un dia el Suricata va anar a buscar al seu amic colom però quan va arribar casa seva estava plena de sang i va veure que havien disparat al colom i que la coloma l’estava cuidant. Però això al suricata li era una mica igual, perquè el colom era un amic per necessitat, que li aconseguis aliment dels arbres, així que, en aquell moment no estava preocupat per si el colom s’havia fet mal sinó per com aconseguiria el menjar per no morir-se de gana. Així que el suricata després de fer veure que s’interessava pel colom, va anar a buscar altres animals que l’ajudessin a aconseguir aliment.

Primer va anar a buscar a la girafa, que era molt alta i no gaire espavilada, així que es va posar a parlar amb ella, i li va explicar que si l’ajudava ella també hi sortiria guanyant ja que aconseguiria un amic; quan la girafa estava apunt d’acceptar va venir el lleó que feia dies que no menjava i volia una presa fàcil, llavors el suricata li va dir:

–Quan el faraó va dir que els hebreus no podien sortir d’Egipte Jesucrist va enviar 10 plagues pels seus mals actes i es va penedir dels seus actes, no facis tu el mateix.

Quan el Lleó el va sentir, va dir que per aquell cop passava, li havia d’explicar on podia trobar una presa i el Suricata va pensar en el colom que com que ja no li servia de res perquè s’havia trencat l’ala i seria una presa fàcil.

Quan el Lleó se’n va anar el suricata es va adonar comte que la girafa se n’havia anat corrent, així que va anar a buscar al rinoceront que no era gaire alt però tenia molta força i el podria llençar cap a dalt dels arbres. Però quan el va veure feia una cara d’enfadat que al suricata ni li va fer tanta por que es no va atrevir-se a acostar-hi així que només li quedava l’elefant, però el problema de l’elefant és que era molt intel·ligent i no seria fàcil de convèncer i quan li va dir el que volia fer l’elefant va dir que no perquè no hi hauria prou menjar per a tothom, i quan el Suricata ja marxava va venir el lleó a ajudar-lo, ja que s’acabava de menjar el colom gràcies a ell, i li va dir a l’elefant que sinó ajudava al suricata, el mataria, l’elefant s’hi negava perquè ell era l’unic que es podia fer a la idea del que passaria si ajudava al suricata però quan va veure que el lleó ja s’estava enfadant, va ajudar al suricata però amb una condició que ell es podia quedar un arbre per a ell sol i el lleó va acceptar.

Quan el suricata va haver-se enfilat a l’arbre va fer una escala per poder-hi pujar sempre que volgués, i en acabar de fer l’escala va avisar a tota la seva família que era molt nombrosa i es van començar a menjar tots el arbres un per un fins que només quedava el que l’elefant es va guardar per a ell sol.

Com que no hi havia aliment als arbres per als altres animals tots van acabar morint per la falta d’aliment i el lleó com a conseqüència es va quedar sense i també va acabant morint; l’únic que va quedar en peu va ser l’elefant. Perquè el seu pare sempre li deia guarda’t una poma per les set, que vol dir que sempre has de ser previsor.

Roc Freixes

Hi havia una vegada, un antílop que viva en un bosc juntament amb els altres animals. L’ antílop era feliç amb la seva família, disposava d’ un bon cau on vivia, tenia una bona relació amb els altres animals del bosc, on hi havia menjar suficient per a tots.

Vet aquí un dia en què tot va canviar, i a causa d’ un incident el bosc es va cremar. L’ antílop, però, va ser l’ únic que es va salvar, tota la resta d’ animals va morir entre branques cremades intentant fugir. Van passar uns dies i l’ antílop es va adonar  que no podia seguir vivint en aquell lloc ja que ni tenia una família, ni amics per conviure, ni menjar suficient per poder passar la resta dels dies. Així doncs, va decidir emigrar cap a un altre lloc en cerca de tranquil·litat. El seu recorregut va durar dues setmanes, fins a arribar en un petit bosc on es va aturar per demanar ajuda a als animals que hi vivien.

Però la reacció dels altres animals en veure l’ antílop

no va ser com ell s’ esperava. L’ ocell, animal fidel a les altres bèsties del bosc, en observar que dins del seu cau hi volia entrar un altre membre va anar a avisar els altres animals. A aquests no els va semblar tan mala idea que l’ antílop visqués amb ells.

Quan la guineu s’ assabentà de la arribada de l’ antílop, es va posar furiosa, i de seguida va anar a parlar amb la resta d’ animals.

-Guineu: Escolteu, estimades bèsties, aquest matí m’ he assabentat de la arribada d’ un nou animal, un antílop, i vist des del meu punt de vista crec que això serà una mala conseqüència ja que aquests, són animals amb comportaments estranys que canvien de cau contínuament. A més a més si ha vingut fins aquí segur que la seva intenció és quedar-s’hi i treure’ns tot allò  nostre.

-Cavall: No és just que tingueu un comportament diferents amb l’ arribada de nous membres, ja que a mi em vau acollir quan fugia del llop, ni tampoc que jutgeu a aquells a qui no coneixeu per la seva aparença.

El lleó en veure que ningú estava de part del cavall va dir:

–En mig d’ un desert hi passava un riu, cada any aquest s’omplia d’ aigua i tots els animals anaven a banyar-se i beure. Va arribar una mala època en què el riu es va quedar pràcticament buit, i tots els animals es morien de set. Van decidir repartir-se l’ aigua entre tots i d’ aquesta manera tots van poder sobreviure l’ època tan difícil que estaven passant. De la mateixa manera que nosaltres podem sobreviure si compartim i repartim el menjar entre tots quan s’ acosti una mala temporada.

La guineu, en sentir aquelles paraules, va afegir:

-Els lleons, són mamífers carnívors i en el cas de que arribin males èpoques ell serà el primer en quedar-se amb tot el menjar. I l’ antílop, estan a favor seu l’ ajudarà, fent que tots els altres animals ens quedem amb les restes.

Un cop haver sentit aquelles paraules els animals es quedaren pensant, i finalment van decidir fer fora l’ antílop del bosc.

Aquest, trist, va prometre que marxaria del bosc, però com ja era fosc va dir que ho faria l’ endemà tan bon punt sortís el sol.

L’endemà, quan tots els animals es van despertar la guineu va marxar en busca del seu esmorzar. Al cap d’ uns minuts d’ estar caminant va arribar en un camp on hi havia arbres fruiters, i sense pensar-s’ho dues vegades va intentar agafar alguna cosa per menjar. El que la guineu no sabia era que aquells arbres eren d’ un agricultor que vivia prop del camp, i fou mala sort que sense fixar-s’hi va caure en una trampa que l’ home havia posat.

L’ antílop va agafar les seves coses i va  es va posar en marxa. Quan ja portava una bona estona caminant va arribar al mateix lloc on hores abans hi havia estat la guineu, i va sentir uns grits forts que demanaven ajuda. S’hi va acostar amb curiositat i va veure que a dins d’ aquell forat hi havia la guineu. Ella, en veure l’ antílop, s’hi  va dirigir amb les següents paraules:

• Oh, antílop, tu que ets tan fort i tant valent ajuda’m si us plau a sortir d’ aquest forat tan gros.

• Antílop: Perquè t’ hauria d’ ajudar jo a tu si tu no em vas ajudar a mi a entrar en el bosc quan ho necessitava ?

• Guineu: Estimat antílop, mai es paga amb la mateixa moneda, i et prometo que si em treus d’ aquest forat faré que la resta d’ animals t’ acceptin en el bosc i poder conviure tots junts.

• Antílop: Gràcies, però ja no em cal la teva ajuda. No necessito que algú m’ accepti pel que faig, sinó per el que sóc, i igual que tampoc es paga amb la mateixa moneda, tampoc es jutja a un llibre només per la seva portada.

I així va ser com finalment l’ antílop va seguir el seu camí deixant enrere la guineu i les altres bèsties del bosc, assimilant que exigir als altres allò que tu no has sabut donar, mai serà una solució òptima per solucionar els teus problemes.

Olimpia Fota