Era una matinada d’una vila aïllada, on el ocells cantaven i l’agua passava plàcidament pel voltant dels camps coberts de flora. Hi havia un grup de bèsties que volien decidir qui era la més bonica de totes. Discutien amb vehemència, tothom tenia una opinió diferent. Finalment, acordaren fer un concurs de bellesa.
Durant els tres dies següents, es coordinaren i ho prepararen tot. El cavall, la girafa i el gat foren els animals escollits per ser els jutges del concurs, ja que el cavall tenia una bona figura corporal; la girafa, gràcies a les seves taques i el seu coll llarg, era la més creativa i la més original de totes; i el gat, amb els seus ulls que ho veien tot, es fixava molt en els petits detalls que eren imprescindibles.
A un extrem de la plaça principal de la vila, al costat de l’escultura del monarca Lleó III el Savi, s’hi posà un cartell on s’anunciava: “Presenta’t al concurs de bellesa. Podries ser la més bella!” i a sota, enganxat a la paret de l’església, hi posava: “Concursants”. Només hi havia quatre animals apuntats: en primer lloc, el paó, en segon lloc, la rateta, en tercer lloc, el cérvol i, per últim, la serp.
El dia vint-i-dos d’abril, a les deu del matí, tothom parlava de la competició que estava a punt de començar. Fins i tot, la ràdio i la televisió de la vila, ho anunciaven com la notícia més important del dia. La plaça estava plena de gom a gom. Però semblava impossible de creure que no se sentia res. Era un silenci sepulcral. Quaranta animals esperaven impacients en sentir la melodia d’una trompeta. Després d’uns minuts, un soroll estrident inundà tota la plaça principal de la vila. Havia començat el concurs.
El paó passava elegantment per una catifa vermella. Una música tranquil·la acompanyava els seus passos que, a poc a poc anaven avançant cap a la taula del jurat. Quan estava davant, va estendre les seves originals i particulars plomes. A la vila, se sentí un contundent “Ooh”. Ell girà cua, i ensenyant encara les plomes marxà amb el cap ben amunt i ben orgullós. Acabat aquest espectacle, va sortir la rateta. Més tard, el cérvol i, per últim, la serp. Tots quatre eren molt elegants, però només podia haver-hi un guanyador, així que havien de fer eliminatòria de la meitat dels concursants. El jurat es reuní a l’Ajuntament. Estigueren una hora decidint qui eliminarien. Finalment, va sortir el jurat i la girafa anuncià:
-Senyors i senyores, després d’aquesta hora pensant-t’ho i repensant-t’ho hem decidit que els concursants que passen a la final són… el paó i el cérvol!
En tota la vila se sentí un enrenou. Tothom comentava la seva opinió amb el del costat.
L’endemà al matí, començà la final del concurs. El paó i el cérvol eren els finalistes, i aquest cop s’havien d’esforçar molt. En la final, havien de fer una sessió fotogràfica i tornar a desfilar. El paó va fer unes fotos meravelloses, a diferència del cérvol, que no estava gaire acostumat.
Però a l’hora de la desfilada, sorgí una cosa inesperada. Primer va desfilar el cérvol, que com havia fet la primera vegada, ho feia molt bé. Però a la hora de desfilar el paó, s’entrebancà amb la catifa vermella que el cérvol col·locà expressament perquè li passés això. El paó pensà que allò havia estat maniobra del cérvol, i es queixà. Estigueren discutint més de trenta minuts, fins a acabar barallant-se i fent el ridícul davant de tota la vila. Amb aquell espectacle que havien muntat, el jurat es va reunir. Com que no sabien com resoldre aquella situació, van cridar a la bèstia més sabia de totes: la tortuga. Ella els va dir:
-Hi havia una vegada, en un poble molt llunyà, un grup de bèsties havien d’elegir un monarca nou. Els presentats foren: un lleó, un elefant, una pantera i un lleopard. Ningú sabia a qui votar, tots quatre eren animals forts i que feien por a tot el poble. Per aquest motiu, ningú s’atrevia a dir res. Fins que un dia, una fura es va atrevir a dir el que el poble pensava dels futurs monarques. Tothom es quedà amb la boca oberta i van votar a la fura com a nou rei.
Amb aquest exemple, us vull explicar que a la vila hi ha animals que no s’han presentat com a concursants, però tenen totes les eines per poder guanyar el concurs.
Tot el jurat va estar d’acord amb el que va dir la tortuga i durant dues hores i escaig estigueren rumiant. Finalment, sortiren a la plaça principal i la tortuga anuncià el veredicte:
-Senyors, necessitem que la bèstia més bonica, a part de ser bella, sigui modesta, llesta i amable, ja que la bellesa no és només el que es veu per fora, sinó el que hi ha dins nostre. Per aquest motiu, hem decidit que la bèstia més bonica és…- tothom estava impacient per saber la resposta i després d’uns minuts de tensió va dir:- l’ocell !
Tota la vila va exclamar:
-VISCA! VISCA!- i així és com el paó i el cérvol van ser ridiculitzats per presumir davant de tothom.
Qui presumeix davant dels altres, acaba fent el ridícul
Mariona Navarro
