La venjança al tauró

Fa anys i anys, en un llunyà oceà d’Àfrica hi vivia un tauró a qui  ningú s’atrevia a costar-se, ja que tothom li tenia por pel fet de ser tan gran i que es volia menjar a tots als animals que vivien per allà.

Un bon dia, es van reunir tots els peixos i van decidir que no podien continuar vivint amb por, així que van buscar una solució per aquell problema:

-Ens hem de venjar del tauró- va dir el peix.

Però un d’ells, el més gran i madur, no hi estava d’acord i va respondre:

-Això es una bestiesa, el tauró és molt més fort que tots nosaltres, i a més si veu que estem en contra d’ell es posarà violent i acabarem tots malament.

-Però ho hem d’intentar, si no sempre viurem amb aquesta por que tenim contra el tauró.

-D’acord doncs feu el que vulgueu, jo ja us he avisat; després no em vingueu a demanar ajuda. Però aneu en compte, ja sabeu com es el tauró i si s’enfada…

-Sí, sí anirem molt en compte i ja veuràs com ja no ens tornarà a molestar mai més.

Així que un bon matí, es van agrupar tots per idear un pla per fora el tauró.

-Què us sembla si el tanquem a una cova i no el deixem sortir fins que ens digui que marxarà?- diu un d’ells

-Jo crec que quan el deixem sortir estarà tan furiós que es voldrà venjar, i ens farà mal-  va contestar un d’ells

Un altre va opinar:

-Podríem fer un concurs de pols-

Però tots s’hi van negar, perquè deien que el tauró tenia molta més força que ells.

-Podríem enganyar al tauró dient-li que hi ha un lloc on trobarà menjar. Nosaltres hi estarem amagats i quan el tauró arribi  nosaltres sortíem del nostre amagatall i l’acorralarem.

Tots hi van estar d’acord, així que al matí següent es van començar a prepara-ho tot.

Un d’ells va ser l’encarregat de dir-li al tauró i portar-lo al lloc on havien quedat tots. Un cop va arribar el peix acompanyat del tauró, van sortir tots els peixos que ho havien prepara i el van acorralar.

Apunt de matar-lo un dels peixos va dir:

-Podem fer un tracte, et deixarem anar amb un condició que no tornis a posar un peu al nostre oceà.

El tauró va estar d’acord amb el que deien, així que un cop el va haver deixat lliure, va sortir corrents i no va tornar a posar un peu allà.

 

Andrea Rodilla     240px-White_shark

 

Qui és el més bell?

Era una matinada d’una vila aïllada, on el ocells cantaven i l’agua passava plàcidament pel voltant dels camps coberts de flora. Hi havia un grup de bèsties que volien decidir qui era la més bonica de totes. Discutien amb vehemència, tothom tenia una opinió diferent. Finalment, acordaren fer un concurs de bellesa.

Durant els tres dies següents, es coordinaren i ho prepararen tot. El cavall, la girafa i el gat foren els animals escollits per ser els jutges del concurs, ja que el cavall tenia una bona figura corporal; la girafa, gràcies a les seves taques i el seu  coll llarg, era la més creativa i la més original de totes; i el gat, amb els seus ulls que ho veien tot, es fixava molt en els petits detalls que eren imprescindibles.

A un extrem de la plaça principal de la vila,  al costat de l’escultura del monarca Lleó III el Savi,  s’hi posà un cartell on s’anunciava: “Presenta’t al concurs de bellesa. Podries ser la més bella!” i a sota, enganxat a la paret de l’església, hi posava: “Concursants”. Només hi havia quatre animals apuntats: en primer lloc, el paó, en segon lloc, la rateta, en tercer lloc, el cérvol i, per últim, la serp.

El dia vint-i-dos d’abril, a les deu del matí, tothom parlava de la competició que estava a punt de començar. Fins i tot, la ràdio i la televisió de la vila, ho anunciaven com la notícia més important del dia. La plaça estava plena de gom a gom. Però semblava impossible de creure que no se sentia res. Era un silenci sepulcral. Quaranta animals esperaven  impacients en sentir la melodia  d’una trompeta. Després d’uns minuts, un soroll estrident inundà tota la plaça principal de la vila. Havia començat el concurs.

El paó passava elegantment per una catifa vermella. Una música tranquil·la acompanyava els seus passos que, a poc a poc anaven avançant cap a la taula del jurat. Quan estava davant, va estendre les seves originals i particulars plomes. A la vila, se sentí un contundent “Ooh”. Ell girà cua, i ensenyant encara les plomes marxà amb el cap ben amunt i ben orgullós. Acabat aquest espectacle, va sortir la rateta. Més tard, el cérvol i,  per últim, la serp. Tots quatre eren molt elegants, però només podia haver-hi un guanyador, així que havien de fer eliminatòria de la meitat dels concursants. El jurat es reuní a l’Ajuntament. Estigueren una hora decidint qui eliminarien. Finalment, va sortir el jurat i la girafa anuncià:

-Senyors i senyores, després d’aquesta hora pensant-t’ho i repensant-t’ho hem decidit que els concursants que passen a la final són… el paó i el cérvol!

En tota la vila se sentí un enrenou. Tothom comentava la seva opinió amb el del costat.

L’endemà al matí, començà la final del concurs. El paó i el cérvol eren els finalistes, i aquest cop s’havien d’esforçar molt. En la final, havien de fer una sessió fotogràfica i tornar a desfilar. El paó va fer unes fotos meravelloses, a diferència del cérvol, que no estava gaire acostumat.

Però a l’hora de la desfilada, sorgí una cosa inesperada. Primer va  desfilar el cérvol, que com havia fet la primera vegada, ho feia molt bé. Però a la hora de desfilar el paó, s’entrebancà amb la catifa vermella que el cérvol col·locà expressament perquè li passés això. El paó pensà que allò havia estat maniobra del cérvol, i es queixà. Estigueren discutint més de trenta minuts, fins a acabar barallant-se i fent el ridícul davant de tota la vila. Amb aquell espectacle que havien muntat, el jurat es va reunir. Com que no sabien com resoldre aquella situació, van cridar a la bèstia més sabia de totes: la tortuga. Ella els va dir:

-Hi havia una vegada, en un poble molt llunyà, un grup de bèsties havien d’elegir un monarca nou. Els presentats foren: un lleó, un elefant, una pantera i un lleopard. Ningú sabia a qui votar, tots quatre eren animals forts i que feien por a tot el poble. Per aquest motiu, ningú s’atrevia a dir res. Fins que un dia, una fura es va atrevir a dir el que el poble pensava dels futurs monarques. Tothom es quedà amb la boca oberta i  van votar a la fura com a nou rei.

Amb aquest exemple, us vull explicar que a la vila hi ha animals que no s’han presentat com a  concursants, però tenen totes les eines per poder guanyar el concurs.

Tot el jurat va estar d’acord amb el que va dir la tortuga i durant dues hores i escaig estigueren rumiant. Finalment, sortiren a la plaça principal i la tortuga anuncià el veredicte:

-Senyors, necessitem que la bèstia més bonica, a part de ser bella, sigui modesta, llesta i amable, ja que la bellesa no és només el que es veu per fora, sinó el que hi ha dins nostre. Per aquest motiu, hem decidit que la bèstia més bonica és…- tothom estava impacient per saber la resposta i després d’uns minuts de tensió va dir:- l’ocell !

Tota la vila va exclamar:

-VISCA! VISCA!- i així és com el paó i el cérvol van ser ridiculitzats per presumir davant de tothom.

Qui presumeix davant dels altres, acaba fent el ridícul

                                                 blauet

Mariona Navarro