En un bosc on hi vivien molts animals, hi havia un corb i una serp molt malèvols, tant, que tenien una tècnica per aconseguir el seu aliment a costa d’altres bèsties. Consistia  que cada vegada que es trobaven amb un animal pel bosc, el guiaven cap a una direcció incorrecta expressament que els portava al prat de la serp i el corb i, així, els mataven i se’ls menjaven.

Un bon dia, un ase que anava caminant una mica distret pel bosc, va topar-se amb el corb i la serp i li van dir:

-Sembles una mica perdut, necessites ajuda?

L’ase, estranyat que animals com ells el volguessin ajudar, va respondre:

-M’he perdut, que em podríeu ajudar a trobar la direcció per arribar al final del bosc?

La serp i el corb li van dir que no hi havia cap problema, i el van indicar de manera que sense que l’ase en fos conscient, l’enviaven cap al famós prat.

Va aprendre el camí, i just quan estava a punt d’arribar al prat, es va trobar a la seva colla d’amics. En veure’l, li van preguntar que com era que havia arribat fins allà, i l’ase els va explicar el que havia succeït amb el corb i la serp. Quan va haver acabat, els seus amics van adonar-se de seguida del que el corb i la serp pretenien, i planejaren la venjança contra ells dos. Van pensar que si s’esperaven al prat fins que el corb i la serp arribessin, podrien fer veure que volien matar-lo i cruspir-se’ls, i així els donarien una bona lliçó.

Quan el corb i la serp varen arribar, estaven bastant espantats. Es van trobar a l’ase i els seus amics amb un posat que transmetia mal humor i ganes de venjar-se. L’ase i els seus amics s’aproparen cap als seus contraris fent veure que els matarien, i just quan el corb i la serp pensaven que els sacrificarien, els amics de l’ase, sense dir res més, van explicar-los un exemple:

-En una terra llunyana, totes les bèsties van acordar de donar cada dia una bèstia al lleó per evitar que les perseguís quan caçava. El lleó va acceptar el tracte. Cada dia aquelles bèsties triaven a l’atzar quin havia de ser l’àpat del lleó. Un dia, la dissort va recaure sobre una llebre, i aquella llebre va trigar fins al migdia a anar cap al lleó, perquè la mort la tenia atordida. El lleó es va enfurismar molt, i va preguntar a la llebre quin era el motiu d’aquella tardança. La llebre es va excusar, i va explicar que prop d’aquell lloc hi havia un lleó que afirmava ser el rei d’aquella terra, i que l’havia estat a punt d’agafar. El lleó es va indignar i va creure que allò que deia la llebre era veritat, i li va demanar que li ensenyés aquell altre lleó. La llebre es va posar de camí i el lleó la va seguir. Aleshores la llebre va anar fins a una gran extensió d’aigua, que era una bassa envoltada per un mur. Els dos animals es van situar damunt del mur, molt a la vora de l’aigua, i els reflexos de la llebre i el lleó van aparèixer damunt de la superfície aquàtica. Aleshores la llebre va dir al lleó: <<Senyor, veieu el lleó que és a l’aigua i que es vol menjar una llebre?>>. El lleó es va pensar que el seu reflex era l’altre lleó, i va saltar a l’aigua per combatre contra aquell animalàs. La llebre, gràcies al seu enginy, va matar el lleó, que va morir ofegat.

Un cop el corb i la serp van haver sentit i entès aquest exemple, van demanar perdó a l’ase i els seus amics, i no varen tornar a matar cap bèstia mai més.

Laura  Mora

En un vell paratge de la selva, on planava la tranquil·litat, es trobaven el lèmur, reconegut com Shawn, el panda vermell i la zebra. Eren amics des que tenien consciència, havien viscut tots els dies de les seves vides junts, sense  necessitar ningú més per ser feliços i no els importava el que els altres pensaven. Però  a mesura que anaven creixent, Shawn s’adonava que era un grup d’amics molt reduït, que ningú pensava en ells, mai els convidaven a cap lloc. Va arribar un moment que va pensar només amb ell, es va dir que volia deixar d’anar amb el grup d’amics de sempre per anar amb els que eren més reconeguts, més populars.

En primer lloc va conèixer l’estruç, un animal que un cop agafava confiança era molt bon amic, sempre es preocupava per tu i t’ajudava amb el que necessitaves. Sí, a Shawn li semblava bé, però al que ell li interessava era que era un animal prou conegut pels altres, sempre el convidaven a totes les festes que s’organitzaven, que, al cap d’uns dies, es va organitzar una, i es va portar el lèmur amb ell. Un cop van ser-hi allà l’estruç va presentar-li tots els seus amic a en Shawn, entre ells un grupet on el líder era el guepard.

Van passar una nit molt divertida, on el lèmur va aconseguir el que volia, que tots els altres el coneguessin. Va fer nous amics, entre els quals el més important era el guepard, ja que era el millor amic del lleó, l’animal més important de la selva. Shawn va fer que el guepard organitzés un menjar amb el lleó, així el podria conèixer. Just en aquell moment l’estruç va dir que li semblava una molt bona idea, però el lèmur no va voler que ell anés al menjar ja que podria ser que el lleó es fixés més en l’estruç que no pas en ell. Per això va anar a parlar amb el guepard i va dir-li:

– Jo de tu li diria l’estruç que no pot venir, perquè si ve podria malmetre el dinar, ja que ell és molt infantil i immadur- cosa que s’acabava d’inventar.

En sentir allò el va fer cas i va comunicar-li a l’estruç que ell no podria assistir al menjar ja que eren molts. Però ell va dir que cap problema, que ho entenia i en una altre ocasió ja quedarien.

Va arribar el dia de l’esperat menjar que Shawn esperava impacient. Va arribar molt puntual. Quan va veure arribar el lleó va sentir una immensa felicitat per dins, sabia que aquell dia li canviaria la vida. Tots van seure a taula. El lèmur estava assegut al davant del lleó i al costat del guepard, van parlar tot el menjar sobre diversos temes. El lleó va reconèixer que Shawn li va caure molt bé, però desgraciadament no continuaria així.  A mig menjar va aparèixer l’estruç i al veure que només hi havia tres persones menjant es va estranyar molt, per tant va acostar-se.

– Que aprofiti senyors, sou menys gent de la que imaginava – va comentar. La guineu, sentint-se culpable el va agafar i va parlar amb ell privadament.

– Ho sento molt, no volia que això passés… Shawn em va dir que el teu comportament no seria l’adequat per aquest menjar, ja que em va dir que eres molt immadur- va contestar el guepard. En sentir això l’estruç es va sentir molt malament perquè no esperava que el seu amic li fes això. Dirigint-se al lèmur va dir:

-És veritat el que m’està dient el guepard? Tu has dit això de mi? Per quina raó ho has fet? No m’ho esperava de tu…

Shawn al sentir això va trencar a plorar i davant de tots va explicar el que passava realment:

-Mireu, sento molt el que he fet, en realitat he estat jo el que m’he comportat molt immadurament. El meu grupet d’amics i jo sempre estàvem sols, mai ens convidaven a res ni comptaven amb nosaltres. Vaig pensar que deixant d’anar amb ells i relacionant-me amb altres animals em faria més popular. Ho sento molt, estruç, vaig pensar que si tu també venies el lleó es fixaria més amb tu i a mi no em faria cas, em sento molt malament per haver-te utilitzat, entenc que ara mereixi algun càstig.

M’acabes de recordar una cosa que li va passar fa temps a una coneguda meva molt semblant – va dir el lleó-. Ella, la granota, quan a les nits havia d’anar a caçar el seu menjar no hi anava perquè era molt mandrosa. Va arribar a un punt que aquesta mandra va provocar que no mengés res durant setmanes. Quan ja no va poder més va sortir a buscar menjar i es va trobar uns cucs pel camí que al principi van voler escapar, però quan es van adonar que volia parlar amb ells van parar.

-No tingueu por, no us menjaré- va dir la granota-. He sentit una cosa relacionada amb vosaltres i he vingut a comunicar-la.

– De què es tracta?- va contestar el cuc.

I la granota va respondre:

– Els humans volen agafar-vos per fer experiments amb vosaltres, igual que amb les rates. Però no us preocupeu, jo tinc una idea.

El cuc, molt preocupat va dir:

-Doncs explica’ns!
-Hi ha una regió, Madidi, on abunda la vegetació, no us faltarà de res. I us puc portar un per un a la meva llengua al llarg de la setmana.

Els cucs, confiant amb ella i sense trobar una altre solució van decidir fer el que deia i un per un saltaven a la seva boca. Quan s’allunyava no dubtava ni un segon i es menjava el cuc que tenia a la llengua. La granota havia trobat la solució, així que feia això diàriament. Però per allà hi havia una serp que l’bservava cada dia i va decidir ajudar els cucs. Al dia següent, quan la granota va anar fer la seva feina la serp es va acostar a ella i va dir-li:

-Bon dia, els cucs m’han dit que els estàs traslladant a la regió de Madidi. Jo visc allà però les fortes pluges em van arrossegar fins aquesta regió i ara no sé com tornar, que em podries portar?

Davant d’aquesta situació, perquè els cucs no dubtessin li va dir que sí, així que va agafar-la amb la seva llengua i va portar-la. Quan havien recorregut uns quilòmetres la serp va obrir la boca i es va menjar la granota sense que ella pogués fer res. La cadena alimentària dels éssers vius es va complir; així mateix, la traïció va ser castigada.

El lleó adreçant-se a Shawn va dir:

-Ho sento molt, però jo no vull tenir un amic que utilitza els altres per aconseguir una cosa, no vull veure’t més.

El guepard i l’estruç van dir-li el mateix. Finalment, com a l’exemple, va ser castigat per la seva traïció i va acabar més sol que un mussol.

Carla Iglesias