Quan te n’adones

cola-serpiente-cascabel

Tot va començar un dissabte assolellat, tranquil, en un parc aïllat de la civilització amb un   bosc suficientment gran per perdre’s i que ningú se n’adonés.

El gos i el gat amb els seus pares van dirigir-se a un parc amb la finalitat que els pares poguessin parlar i els nens jugar.El gos era més segur d’ ell mateix, així que va optar per fer més amics al parc, mentre que el gat no se separava del gos i evitava qualsevol contacte amb desconeguts.

La multitud, el soroll i la llum del dia van desconcertar els pares. Després d’ una estona van perdre de vista els seus fill que, per tant, eren vulnerables a qualsevol perill.

El gat li va demanar al gos de tornar amb els pares però el gos, tossut com ell mateix, no va acceptar i li va proposar d’ aïllar-se de tota la gent i anar al bosc. El pobre gat el va haver de seguir per no quedar-se sol.

En arribar al bosc, es van trobar una jaqueta que aparentava ser d’ un nen. Tots dos es van mirar i van pensar que algun nen l’ havia deixada allà per anar a jugar dintre del bosc. Veure la jaqueta els va donar seguretat per pensar que hi havia algú jugant al bosc.

Es van endinsar en el bosc i van trobar una casa llarga, estreta i amb una porta rodona feta a mida, i el gos va optar per apropar-se i mirar per les finestres, però eren fosques i això impedia veure l’ interior.

Al cap d’ una estona algú es va acostar amb la intenció de parlar amb ells; en girar-se van veure una serp que aparentava ser la propietària de la casa. La serp es va presentar i tot seguit va preguntar què feien allà. El gos immediatament li va respondre que havien anat a jugar al bosc, ja que és gran i ningú no els molestaria.Tot seguit la serp els va proposar de jugar separats a comptar i amagar així seria molt més difícil trobar-los. Al cap de poc temps els dos nens ja estaven preparats perquè els busquessin.

El gat, més inquiet i insegur, va voler anar a veure el gos per confirmar que estava bé, però no es trobava amagat on ell suposadament havia dit. Aleshores, el gat desorientat es va adonar  de les intencions de la serp, però quan va voler tornar a la sortida ja era massa tard, la serp ja l’ estava esperant per posar-se les botes.

No et refiïs de qui no coneixes

Dídac Sendra

La gran estafa de l’os rentador

240px-Procyon_lotor_(raccoon)

En una granja de grans dimensions hi habitaven uns animals molt pacífics i ben domesticats. Els més destacats de la granja eren el conill i el xai, que tenien un paper molt important entre els seus companys: posar pau i harmonia per fer d’aquella granja un lloc més segur i tranquil. Als afores hi vivien els animals més salvatges de la zona. Aquestes bèsties sovint intentaven destorbar la calma dels que s’estaven a la granja.

La més problemàtica era la garsa, un animal egoista i lladre que es dedicava a robar tots aquells objectes de valor que trobava arreu. La seva fidel amiga, la serp, va resultar ser el seu principal problema.

Un bon dia a la granja va arribar la garsa que sentia l’ olor del pinso recent acabat de repartir; va entrar al magatzem i va arrasar tot el que va trobar, incloses unes arracades de la filla del granger; la serp, estranyada que cada dia la garsa sortís a la mateixa hora cap a la mateixa direcció, la va seguir i va observar com l’ocell s’emportava unes perles brillants subjectades amb el bec i aguantava una bossa plena de pinso amb les seves curtes potes.

La serp, molt decebuda va anar a explicar-ho al seu company, l’os rentador, un animal avariciós , egoista i fals, tot i que tothom pensava que era un animal dòcil. L’os rentador, fingint estar indignat, va anar a parlar amb la garsa.

La bèstia li va explicar el que li havia comentat la serp i també li va demanar un favor: que pogués anar amb ella a robar aquella mateixa nit. La garsa, molt sorpresa, va acceptar l’oferta de l’os i van quedar davant de la porta principal de la granja a les 8 del vespre.

Els dos animals salvatges van entrar junts a la granja i es van dirigir silenciosament al magatzem. Van agafar una bossa plena de menjar i el vestit de perles i brillants de la filla adolescent del bon home granger. Tots dos es van dirigir a l’arbre de fora la granja i es van repartir la fortuna. Així que els dos animals van discutir durant hores per decidir qui es quedava amb aquell valuós vestit. Finalment la garsa, que era molt astuta, se les va enginyar per quedar-se el vestit. L’ós rentador es va enfadar molt i va decidir agafar-se la justícia pel seu compte i anar a robar ell mateix mentre planificava la venjança per la garsa.

La següent tarda, es va anar a trobar amb els animals de la granja i els va explicar la situació del seu enemic i com podien aconseguir matar-lo. El xai i el conill van intentar calmar l’ós rentador perquè no volien que es precipités. Finalment el conill va anar a veure el seu amo i el va trobar plorant perquè havia perdut riqueses. El conill, sense dir res, va sortir i va decidir complaure el pla de l’ós rentador.

El pla consistia que l’ós rentador es trobaria el xai i el conill i s’amagarien al magatzem darrera un armari. Aleshores, la garsa entraria per la finestra posterior de la nau i el conill silenciosament l’aniria a tancar quan l’ocell ja fos a dins. Llavors l’ós rentador i el xai la matarien.

Finalment va arribar el dia esperat. Aquell matí, abans de dur a terme el pla, la serp va anar a veure el xai i el conill. Tots els animals es van espantar en veure aquell rèptil que representa el mal en la religió cristiana. Finalment va aconseguir entrar per parlar amb les dues víctimes de la estafa de l’os rentador. La serp per fer-se entendre va explicar un exemple:

Hi havia una vegada un palau on hi vivien el rei i la seva filla. Al costat del palau hi habitaven tots els membres de la cort. Un bon matí, la princesa Sofia, es va despertar i va veure que no tenia la seva corona. Plorant, va anar a buscar el seu pare que ràpidament va anar a parlar amb la cort per solucionar aquell greu conflicte. Un dels nobles, el més elegant i respectable de tots, es va aixecar i va parlar en veu alta dient que era testimoni del robatori. Va assegurar haver vist per la finestra com el pagès entrava a l’habitació de la princesa i s’emportava la corona per enterrar-la al camp del rei. El que el rei no sabia era que aquell noble era el culpable de tot i que el pagès era innocent. El rei molt enfadat va anar a veure el pagès i va començar a desenterrar tota la zona fins que va trobar la corona, així que el monarca va agafar aquell pobre home i el va tancar a la presó del soterrani. La princesa Sofia anava cada dia a visitar el pres i el va anar coneixent fins que se’n va enamorar. La Sofia sabia perfectament que el pagès era innocent però el seu pare no li feia cas. Va arribar el dia de matar el pagès i la jove no podia parar de plorar però el rei que estava molt enfadat no va tenir escrúpols i el va matar. La Sofia va estar dies i dies plorant a la seva habitació fins que el seu pare va anar visitar el noble; aquell suposat honrat noble, va resultar ser el culpable de tot. Mentre el jove noble es canviava per col·locar-se el vestit el rei va anar a mirar els seus calaixos i va trobar tota mena de joies i objectes de valor que havia perdut darrerament. El noble en sortir del vestidor, es va trobar el rei amb la espasa a la mà i no va poder dir res que ja era mort.

El conill i el xai no van entendre gaire bé aquella història de la serp així que van continuar amb la estratègia. Va arribar la hora de trobar-se amb l’os rentador i dirigir-se al magatzem. Quan van arribar allà la garsa ja estava robant, tot va sortir perfecte però el pla va fer un gir dels esdeveniments: un minut abans de morir, la garsa va confessar el delicte que havia comès però també va delatar a l’os rentador. Aquest va quedar parat i va saber com actuar. En aquell instant, el xai i el conill, van entendre l’exemple de la serp i van matar a la garsa però també a aquell fals i estafador animal que els havia enganyat. Setmanes més tard tot va tornar a la normalitat i tots van aprendre la lliçó.

Qui oli remena, els dits se n’unta.

 

Laia Rius

La llebre que malgastava

llebre

Hi havia una vegada, en un petit poble situat a la Garrotxa, una llebre que es deia Paula. Feia uns anys que la ella i les seves amigues havien decidit fer-se influencers de la moda a través de xarxes socials com instagram, twitter, facebook, etc. Ja feia bastant que totes tenien el mateix hobby però estaven estudiant quart d’ ESO i cada dia estaven més a prop d’anar a la Universitat.

  • Hauríem de començar a reduir les nostres compres i estalviar per la Universitat, no creieu, noies? -va dir l’Alexandra un dia que la Paula s’estava emprovant uns pantalons blaus al Bershka.
  • Ui, no sé pas què dir-te, d’això que dius -va dir la Paula- la Universitat encara ens queda lluny podem disminuir les compres més endavant.
  • Doncs jo crec que l’Àlex te raó -va apuntar la Maria.
  • Mireu, noies, jo ja tinc un fondo per la Universitat, si voleu començar a estalviar ara em sembla bé, però jo seguiré comprant cada divendres i dissabte -va dir la Paula.
  • D’acord -la Maria va pensar que era millor no discutir amb la Paula sobre aquell tema i menys a aquelles hores de la tarda que ja estaven cansades de tant voltar.

Van anar les tres a caixa a pagar els pantalons que la Paula es volia comprar.

  • Nenes, us va bé quedar demà per anar a l’ Stradivarius i després ens passem per l’Inside?
  • I si demà anem a fer les fotos al parc de la plaça St. Pere al matí, que no hi hauran nens petits? És que així ens estalviem de gastar i podem fer-nos les fotos tranquil·lament -va dir l’Àlex.
  • A mi em sembla bé -va dir la Maria.
  • Sí noies, doncs com us vagi bé- va dir la Paula una mica enfadada pel comportament de les seves amigues -Doncs quedem demà a les deu del matí a la plaça St. Pere?
  • Perfecte- van dir la zebra i la paona.

Van anar passant els mesos i la llebre, la paona i la zebra anaven a les seves botigues preferides del poble  però l’única de les tres que es comprava roba i complements era la Paula.

Un dia la Maria i l’Alexandra estaven esperant a la Paula a la plaça central del poble per fer-se unes fotos i van estar comentant que últimament la seva amiga s’estava passant amb el tema de gastar-se els diners. Ara ja no només comprava roba, també comprava accessoris innecessaris com rellotges que només es posava per fer-se una foto en concret. El mateix feia amb les arracades, braçalets, collarets i infinitats de coses més. Van decidir que la setmana següent parlarien seriosament amb els seus pares sobre el tema.

Al cap de dos dies la Paula va trucar a les seves amigues, la zebra i la paona i els va explicar que el dia anterior una guineu havia mossegat al seu pare. Les dues amigues, súper preocupades, van decidir que a l’endemà anirien a veure al seu pare al hospital. I així ho van fer. En entrar a l’habitació, van veure que hi havia un metge que parlava amb la Rita i l’Eugeni, els pares de la Paula.

  • Ei! -la Paula estava al passadís de l’hospital i entrava a l’habitació. Tenia els ulls vermells i unes ulleres molt marcades.

Van passar-se tot el matí parlant i passejant pels passadissos de l’hospital. Al voltant de les dues del migdia, la Maria va marxar a casa seva a dinar i va dir que a la tarda no podria anar-hi perquè havia de fer deures i estudiar. L’Alexandra, però, li va dir que aniria a buscar un parell d’entrepans i així dinarien juntes.

Quan va tornar va veure a la Paula que estava plorant i li va preguntar què li passava.

  • Al meu pare l’hauran d’operar de la cama i l’operació és molt costosa i l’hem de pagar amb el petit estalvis que tenia per anar a la universitat. Ara què faré?

La paona desconcertada li va respondre de la següent manera:

  • “Hi havia una vegada un home molt avariciós que es dirigia a un poble. Portava un sac en el qual hi guardava cada una de les precioses pedres que es trobava pel camí. Per arribar al poble havia de travessar un riu. Es va endinsar a l’aigua i com que el sac que duia pesava molt s’anava enfonsant, però va pensar que no tindria problemes per arribar a l’altre costat. Just a la meitat del riu es va adonar que no hi tocava de peus i va sentir a la gent que estava a la vora que li deia “deixi anar al sac o morirà”, “va home, deixi anar el sac” però ell, tan avariciós com sempre no va voler deixar anar les riqueses que duia i va morir ofegat.” Això amiga meva, és el que t’ha passat a tu. La Maria i jo et vam avisar de que havíem de reduir les compres per estalviar per la Universitat però tu no ens vas fer cas. En aquesta vida s’ha de ser previsor, no malgastar i saber gestionar els diners que amb tant d’esforç aconsegueixen els teus pares.

Acte seguit es va aixecar i va abandonar l’hospital.

L’ambició fa perdre la bèstia.

Irene Posada Pérez

La serp i el conill

Hi havia una vegada un pagès que tenia un petit hort el qual li donava aliments per poder viure ell bé  i la seva família. El que li quedava ho venia al mercat local per poder treure’s uns diners extres, ja que el seu treball de moliner no estava gaire pagat.

El problema era que quan ja tenia totes les fruites i les hortalisses llestes per arrencar i menjar, els animals del bosc venien i li treien tot o quasi tot el que havia plantat durant els llargs mesos de primavera. El pagès, que era molt llest , va maquinar una trampa pels animals, però que no els matés ja que si algun animal queia volia poder menjar-se’l, però si l’animal es movia molt sí que podia ser mortal ja que la trampa tenia punxes molt afilades per matar-lo si s’estigués escapant.

Quan va arribar el dia que la collita ja no estava verda,  el conill va voler menjar els preciosos raïms que el pagès havia plantat el passat hivern, amb  tanta mala sort que va caure a la trampa. Va començar a cridar i plorar, ja que veia que les seves hores s’acabaven i que el pagès se’l menjaria al vespre. Com que cridava i plorava tant, va poder  atreure a una serp, la qual li va dir que si volia el podia treure d’allí. El conill volia escapar-se de la trampa però també volia que la serp caigués allí, ja que li tenia rancor per ser tan sàbia .La serp va anar a ajudar el conill, però quan ja estava apunt de sortir va estirar la cua de la serp per arrossegar-la a  la trampa. La serp va quedar atrapat però el conill també perquè amb la força que havia fet no li va quedar temps per poder fugir. La serp li va dir que ara moririen els dos per la seva tossudesa el pagès menjaria cua de serp i pota de conill per sopar. Però la serp, que era molt escorredissa, va poder escapar deixant el conill atrapat, mentre li explicava:

Una vegada hi havia una  guineu i un corb que volien agafar un tros de formatge que hi havia al terra , però el corb va ser més ràpid i va poder agafar-ho. La guineu ,amb la seva astúcia , li va dir que li cantés una cançó de les que tan bé cantava. El corb, afalagat per la guineu, va començar a cantar i li va caure el tros de formatge de la boca i la guineu va poder tenir el lacti.

El que volia dir la serp era que la ingenuïtat del corb era la mateixa que la seva i que tots dos acabarien malament per aquell defecte. La serp se’n va anar a temps de no ser vist pel pagès i així  salvar la seva vida. El conill no va tenir la mateixa sort. Per això s’ha de aprendre a conviure amb els altres, així es poden fer bones amistats i cultivar respecte mutu, deixar els orgulls i el que vols que pensi la gent de tu i procurar de viure feliç.  

 

Tracta bé als altres ja que no saps mai quan els necessitaràs

Miquel Vilà                                                            serpinte2

Qui tot ho vol, tot ho perd !

Són les nou del matí i el sol comença a brillar sota el mar. En Dylan es desperta perquè ja és hora d’anar a treballar. Es lleva del llit i va nedant cap a la cuina a agafar un pot d’algues marines;  les escalfa i se les menja, es vesteix i surt nedant cap a la feina. Un cop ha arribat, troba el seu cap que li diu que ha d’anar a fer guàrdia a la part oest del mar, on últimament hi havia hagut molts problemes.

Un cop ha arribat troba el peix pallasso i el batallaire discutint-se. En Dylan nedant molt ràpid, va a veure què ha passat i resulta que havia estat un mal entès. I continua fent guàrdia però el mar està molt tranquDofí videoil.

Un cop ha passat el seu torn, torna a casa i com cada dia s’asseu al sofà i obre la tele per mirar si li ha tocat la loteria. De cop i volta li cau el pot d’algues a terra i comença a fer cara de sorprès. Quina sort, li havia tocat la rifa ! Ell no s’ho esperava i ben content agafa el paper i surt de casa volant fins arribar al quiosc, amb molta pressa. Li ensenya el bolletí a la senyora medusa que li dona un txec on hi ha 10.000.000 petxines. Va al banc els lliura el txec i ben sorpresos li ingressen el diners al seu compte. En Dylan, amb un somriure d’orella a orella, el primer que fa es comprar-se una casa al barri més car de sota el mar, Beverly Hills. La seva vivenda, tenia 5 plantes, un enorme jardí i el garatge més gran de l’oceà. Compra tots els mobles necessaris: un sofà més gran que la seva antiga casa, un televisor de plasma enorme,  un llit gegantí per la seva habitació amb una làmpada de perles que penja del sostre… és a dir, compra el més car que troba, fins i tot coses innecessàries.

El dia següent, l’escamarlà el desperta perquè ha d’anar a renunciar a la feina. Amb una trucada n’ha de tenir suficient però el que vol és presumir davant del seus companys de les coses tan luxoses que té. Agafa el seu barnús de pell de tauró, se’l corda, es posa el rellotge d’or, el seu barret de pell de balena i el seu Monkey Balance  i va rodant fins a la comissaria. Un cop ha arribat, li diu al seu cap que deixa la feina, ja que li ha tocat la loteria i ara és el segon animal més ric del mar, després de la medusa. El seu cap li diu que molt bé però que si s’ho repensa no podrà tornar perquè hi ha molta gent que vol el seu càrrec. Els altres dofins el miren amb cara de sorpresos. Li van a demanar si els pots ajudar perquè amb el sou que els paguen no en tenen prou i si nega rotundament.

Més tard, tornant cap a casa, apareixen 4 tortugues encaputxades i amb talls de coral. S’acosten al dofí i ell molt sorprès i espantat comença a nedar ràpidament. Les tortugues però, l’atrapen i el comencen a apallissar. Queda inconscient. El dofí es desperta i no recorda res. La infermera li diu que han passat dos dies des que el van ingressar. Li fa algunes preguntes i l’últim que recorda és que li ha tocat la loteria i que ha anat a la comissaria per deixar la feina. A partir d’aquí, no recorda res més. Pregunta a la infermera si algú l’ha visitat en aquests dos dies, però no ho ha fet ningú. Queda una mica tocat….

Quan porta una estona descansant, entra a l’habitació un cranc. Es presenta. És en Robert. Va ben vestit, amb una camisa i una americana. Porta una corbata lligada al coll, una sabata a cada una de les seves vuit potes i un maletí gairebé més gran que ell. S’acosta al llit. Té una veu una mica irritant i aguda. Puja a la cadira i em diu que li sap molt greu el que ha passat. Després d’una estona de conversa li comenta que fa dies va llegir al diari que li havia tocat la loteria. Li pregunta si estaria interessat a participar en la creació d’un centre de recerca per ajudar als animals malalts i poder trobar una cura contra la Escatum flurodius, una malaltia que afecta a les escates dels peixos i que és mortal. En Dylan està sorprès perquè mai ha sentit a parlar d’aquesta malaltia. En un principi s’hi nega però en Robert li explica una història : quan ell era petit, uns pescadors humans van raptar els seus pares i una una família de llobarros el van adoptar. Havien estat els seus veïns de tota la vida. Va estar molt a gust amb ells. Però un dia van agafar aquesta malaltia i es van morir i va tornar a quedar sol. Com que ja era una mica gran, ningú el va voler tornar a adoptar i es va haver d’espavilar tot sol. A partir d’aquell moment va decidir que no pararia fins poder trobar una cura per aquella malaltia.

En Dylan queda commogut.  Realment és una història molt trista per això acaba acceptant l’oferta. En Robert li comenta que hauria d’invertir uns 10.000.000 milions de petxines. Són moltes petxines ! Pensa en Dylan. De fet, és tot el que té…. Però en Robert li comenta que si troben la cura, es farà més ric i famós del que ja és. Com que en Dylan està dolgut perquè s’adona que ja ho té amics, decideix invertir, pensant que quan això passi, recuperarà els seus amics. Queden que en un parell de dies, quan en Dylan surti de l’hospital es trobaran a cal notari per signar tota la documentació.

El dia següent, els doctors, li diuen a en Dylan que ja està recuperat però que vagi amb compte. Surt de l’hospital i una limusina tirada per petxines gegants, el recullen i el porten a casa. S’estira al seu magnífic sofà, obre la i mirar una la tele de 110 polsades de la marca Samsung que s’havia comprat. Agafa el seu Iphone 10 Plus i consulta el seu Twitter. Veu que ja té 6.000.000 milions de seguidors, però no coneix a cap d’ells. De fet no hi ha cap dels seus antics amics que el segueixin. El primer que va fer a va ser twittejar #Perfiacasa! J.

Està tan cansat, i queda dormit al sofà.

Tres dies després, en Dylan ja està recuperat del tot i el primer que fa és agafar el seu mòbil i quedar amb en Robert i el seu notari. Es troben a les 11 al bar Crustaci per prendre un café i anar-hi junts. Quan arriba veu en Robert amb un roger molt ben vestit i amb el seu porta-documents a les aletes. Els saluda. En Robert li presenta el seu acompanyant : és el notari. Primer s’estranya que no vagin a la seva oficina però el notari li explica que allà estaran més tranquils. S’ho creu.

El senyor notari treu de la bossa 4 folis que en Dylan ha de signar. Intenta llegir el que posa, però el vocabulari que hi surt és una mica complicat per ell. En Robert, li fa un resum. Signa els documents i entrega els 10.000.000 de petxines que havien acordat. Una hora més, el dofí torna a casa content per dos motius : el primer és que ha fet una bona acció, però en el fons el que l’importa més és que serà encara més ric i famós del que és ara.

Passen un parell de dies i decideix telefonar a en Robert. Aquest no el contesta. Ho continua provant i no hi ha resposta. Es comença a posar nerviós. Agafa el seu portàtil d’última generació i comença a investigar sobre la malaltia. La seva sorpresa és que no troba absolutament res d’aquesta malaltia. Passen els dies i continua sense tenir resposta d’en Robert. Nerviós, obre la televisió i la seva sorpresa és que fan un reportatge sobre un cran estafador que enganya a la gent explicant una absurda història sobre una malaltia que no existeix….. És en Robert !!!! El seu món s’ensorra. Ho ha perdut tot !!!!!!

Han passat un parell de dies. Està sol, enfonsat, sense ningú que l’animi. Decideix sortir al carrer i intentar recuperar la seva antiga feina. El seu cap li diu que no, que ja l’havia avisat. Que farà ara ? No té res !!! Surt i es troba els seus antics companys, però passa de llarg. No vol que es riguin d’ell. Però s’endu una gran sorpresa : els seus antics amics han fet una recol·lecta per ajudar-lo !

No s’ho pot creure… després del que ell havia fet als seus antics companys, aquest, li donen una bossa amb petxines i li diuen que no es preocupi que intentaran que recuperi la feina. Ell, que no estava content amb el que tenia i volia més, ho havia perdut tot ! Però s’adona que no havia perdut el més important : els verdaders amics !!!!

Mariona Perarnau

 

Qui molt xerra, algunes n’erra

cascabel-gato

En una bella planícia de cases pobres i poc luxe hi habitaven un gat amb la seva mare, l’ovella. El gat va pensar que volia comprar el cascavell més car de la botiga Tous, ja que pensava que això li faria guanyar prestigi i es tornaria el gat més ric i més respectable del regne, tot i que sabia que la seva mare no s’ho podia permetre. Com el felí ja s’havia imaginat, l’ovella no podia pagar el caprici del seu fill. La bèstia, molt enfadada, va marxar de casa seva i es va dirigir al llac del davant. Pel camí es va trobar una bosseta molt maca plena de pedres i per descarregar la seva ira, les va començar a tirar al riu. Va estar tirant pedretes tota la tarda fins que va aparèixer el seu amic, el conill, que li va preguntar què feia tirant pedres al llac i fent mal als peixos. El gat, sense donar explicacions, li va dir que marxés i que no el necessitava per res, que podia viure sense ell perfectament. El conill, en veure el contingut de la bosseta li diu: Què estàs llançant, no et deu pas passar com aquella història d’un home anomenat Xavier que era molt avariciós?

Un dia aquest mal home es va despertar amb ganes de vendre tots els objectes de valor per comprar-se un lingot d’or. Així que es va dirigir a la ciutat per vendre tots els mobles, electrodomèstics, i fins tot, dos dels seus animals de la granja: el burro i el cavall de tir. Va tornar a casa amb el seu lingot de 700 grams. El va amagar a un forat del jardí i va continuar amb la seva rutina, però cada dia gastava 20 minuts del seu temps per observar aquell or tant brillant. Un veí que començava a sospitar, va entrar d’amagat al seu jardí i li va robar. En Xavier, desesperat, va començar a demanar ajuda i a dir que l’havien robat. Un conegut que passejava pel barri, molt preocupat va anar a parlar amb en Xavier i li va dir que per culpa de l’avarícia havia perdut tot el valor que tenia.

Un cop el conill va acabar d’explicar aquella història, el gat es va mirar bé la bosseta i va descobrir que era una pedra preciosa amb molt de valor. Llavors, com que el gat tenia por de l’aigua, no podia anar a buscar les pedres amb les quals es podria quedar el cascavell més valuós de la botiga i molt més. A més, el felí havia perdut tots els amics per culpa de la seva ambició i arrogància i cap dels seus antics amics van tirar-se al llac a recuperar les pedres ja que l’animal mai hauria fet res per ells i només pensava en el seu èxit i en els diners.

PATRÍCIA SALVI MAS

Qui no té un all, té una ceba

guineu02Un dia molt assolellat en una vall amb molta vegetació on es respirava un ambient tranquil i agradable, hi passejaven molts animals, entre ells una guineu que ressaltava per la seva pell de vellut. Els milers de seguidors que tenia a Instagram l’havien convertit en la més popular i el seu caràcter, primer simpàtica, esdevingué cada cop més narcisista.

La colla solia reunir-se a sota de l’arbre robust i frondós del costat del riu. El tema que predominava a les seves converses eren crítiques cap als altres animals i burles i sàtires constants. Un bon dia sota l’arbre va passar per allà una ànega amb cara de pomes agres, molt sola. L’acné que li cobria el rostre va cridar l’atenció de les bèsties.

 

L’Ànega se sentia sola i trista. Després de molts dies sense aconseguir crear lligams va decidir plantar cara a la situació tan angoixant i explicar el que ella sentia. Ho va fer a través d’una història:-Fa molt de temps, en el sud de França hi havia un corral amb un gall i 8 gallines. Allà jugaven a un joc tradicional molt popular entre ells. Era el joc de l’ou bufó i consistia que durant tres setmana les gallines havien de pondre el màxim d’ous possible, triar el més bonic d’entre tots els que cada gallina havia fet i entregar-li al gall. Aquest faria de jurat i decidiria quin era més bufó. Totes les gallines eren molt guapes, però n’hi havia una que tenia una taca a la cara de color negre. Totes les gallines es reien d’ella i deien que els ous sortirien tacats i molt lletjos. Ella se sentia malament i no li agradava les crítiques que rebia per ser diferent. Quan per fi va arribar el dia del concurs de l’ou bufó, totes van escollir l’ou que consideraven més maco i li van entregar al gall. El gall no s’ho podia creure: l’ou més bonic i original era el de la gallina amb la taca! i el gall així ho va proclamar davant de totes. En saber quina era la gallina guanyadora del concurs, totes es van quedar bocabadades i es van disculpar amb la gallina de la taca.

La Guineu, en sentir aquella història va pensar que no tenia sentit. La va fer fora i li va dir que no tornés a molestar-la més, que estar amb ella era una pèrdua de temps. Una setmana més tard a la Guineu li va començar a sortir molts granets i va anar perdent quasi tots els seguidors. Quan les seves amigues van veure que ja no tenia res, ni seguidors ni bellesa, la van començar a deixar de banda. Es va anar quedant sola i com que li sabia greu el despreci que havia tingut cap a l’ànega es va disculpar i ella com que era tan comprensiva va fer-li costat, valorant-la per la seva personalitat i no només per la seva bellesa.

 

 

L’amor

llops faula

En David era un petit i feliç llop blanc que havia viscut amb el seu pare durant el seu primer any de vida. Tots dos havien passat moments preciosos i havien compartit moltes experiències junts. El pare d’en David, però, no era suficientment prudent, així que de ben jove ell va aprendre les conseqüències que paga un llop si no pensa prou els seus actes.

Per desgràcia una manada de lleons van fer perdre-li el seu pare poc després de complir un any. Ell era un llop espavilat, així que va saber cuidar-se sol aquells tres mesos de tristor i solitud, fins que un bon dia, va veure dos llops negres acostar-se al seu territori. Ell, que s’havia convertit en un animal molt prudent, va decidir observar-los durant dos dies, abans de demanar-los ajuda. Tot i veure que eren dos llops molt honrats, no perdia la por de parlar amb desconeguts . Va estar a punt de dirigir-se a ells ja que tenia molta gana, però va decidir no fer-ho, no s’atrevia.

Un dia, en llevar-se, va anar a ròssec a veure aigua al riu, no tenia prou forces per estar-se dret així que es va tornar a dormir a la vora de la riba. Mentre dormia, es va acostar a la mateixa riba el cadell del llop negre que havia estat observant. Es deia Àxel i tenia la mateixa edat que ell, estava a l’altra vora de l’aigua i s’hi acostava amb un caminar curiós, tenia una actitud segura, així que no s’ho va pensar dues vegades abans de començar a creuar el riu. Intentava no fer soroll, volia mirar-lo d’aprop i no pretenia despertar-lo, però estava tan entusiasmat que la pota davantera dreta li va relliscar i va caure enfonsant tot el cos dins l’aigua. En David es va despertar amb la forta esquitxada, no va pensar en el perill d’un desconegut al seu costat, no va ni recordar que estava sol; simplement va riure amb el llop negre, que després de caure estava ben avergonyit.

Després de les rialles, els dos animals van adonar-se de la confiança immediata que havien sentit, es van mirar i el negre va ser el primer a trobar les paraules. Només al dir-li hola els dos van tornar a riure com bojos, en David estava content de mantenir contacte amb algú més, sobretot si era algú tan graciós, i a l’Àxel li agradava estar envoltat d’algú de la seva edat.

Quan va arribar el pare de l’Àxel, en Roc, un llop majestuós, fort i gran, va veure que aquell petit cadell no era algú perillós, sabia que al seu fill li aniria bé tenir a algú de la seva edat al seu costat, així que va voler conèixer la seva història per assegurar-se que no era perillós. El blanc hi va confiar ràpid ja que en Roc tenia una manera de parlar tranquil·la, li recordava la del seu pare. Va explicar-li la seva vida, amb petits entrebancs, però; era la primera vegada que deia en veu alta el que havia passat.  La seva història no va sorprendre a en Roc, era el que s’esperava tenint en compte com de dèbil i sol que se’l veia. Li va oferir un esmorzar i dies després ja se sentien com una família. S’avenien molt i a tots els convenia aquella unió, a més, els valors i la compassió del pare no li permetien deixar-lo allà sol.

Un any després, els dos (aleshores ja considerats germans) van tornar a anar a aquell riu. Havien estat viatjant i per fi havien tornat al seu territori, durant tot aquell temps, havien canviat molt. Ja no eren aquells petits llops, però reien amb les mateixes ganes, fins i tot amb més força. En David no va sentir pena d’aquells dies tristos, d’aquella època només en treia aprenentatge, seguia essent un llop molt prudent i havia après a controlar els seus impulsos, cosa que feia sentir molt orgullós a en Roc. L’Àxel no ho era tant, tenia sort de tenir a aquell germà al seu costat. Van passar la tarda banyant-se al riu fins que al fer-se fosc van anar a la cova on els esperava el seu pare amb el sopar. Com a cada àpat, en Roc els va explicar contes on es veia la clara intenció d’ensenyar-los coses com tècniques de supervivència, valors, obligacions… D’aquesta manera anaven passant els mesos, s’estimaven i lluitaven plegats, eren una bona família. Però un terrible dia, dos anys després que els germans es trobessin per primera vegada, una manada de lleons els va treure el pare. Deixant-los sols i tristos en aquell món que van començar a odiar. Després d’una setmana de discussions plenes de tristesa i frustració, els dos germans van començar a organitzar-se i a afrontar la realitat. Havien de tirar endavant sense el seu pare i estaven convençuts d’aconseguir-ho, ell els havia criat molt bé. Van canviar de territori ja que no els  venia de gust viure al lloc on havia passat tot, durant tres mesos van estar viatjant. En aquell temps van poder unir-se de nou i tornar a ser forts. Quan van tornar a la seva cova se sentien afortunats, ningú els  havia pres el lloc i contents van anar a banyar-se en aquell riu, van estar jugant i mullant-se fins que van tenir gana. Aleshores van anar a buscar alguna presa. En trobar un cérvol, en David li va dir a l’Àxel que ja s’encarregava ell,  ja que sabia que últimament el seu germà estava més nerviós del normal. El llop negre va acceptar i es va quedar vigilant que cap altre animal els hi prengués el cérvol.  Mentre en David s’acostava lentament, l’Àxel va dir-li que reculés ràpidament, ell no va haver de preguntar-li què passava ja que després de ser avisat, va rebre a l’instant l’olor a lleons que estaven més a prop del que haurien preferit. Van fugir ben ràpid i espantats van anar a dormir a la cova sense sopar, fent guàrdies per vigilar que aquella perillosa manada no s’acostés. No va ser una nit gaire tranquil·la;totss dos estaven espantats. L’endemà l’Àxel va voler anar a buscar l’esmorzar sol, estava fart de sentir al seu germà indicant quines mesures de seguretat haurien de tenir en compte a partir d’aquell moment. Va dirigir-se al riu per atrapar uns quants peixos i beure aigua. En saltar directe sobre una carpa, cinc lleons van voltejar-lo. Havien sortit del no res i feien cara de pocs amics. Va intentar fugir del cercle que l’envoltava però no va atrevir-se a tocar-ne a cap, feien tanta por i eren tants…  El que va identificar com a líder va començar a parlar. ‘Tranquil home… no venim  amb males intencions, tots cinc estem molt plens’. En dir això tots van riure i l’Àxel es va espantar en pensar que es referien a el seu germà com a menjar dins seu.

El lleó cap va seguir parlant, ell es va sorprendre, no s’esperava per res el que li va dir, volia que s’unís a ells perquè com li deia en Fèlix després de presentar-se, trobaven que era un animal amb molt de potencial per ser dels pocs elegits d’altres races que admetien dins la seva manada, l’havien estat observant des que havien tornat. El llop no va estar gens atent al que li explicava, només pensava en la possibilitat que el seu germà fos mort. En Fèlix va dir-li que tot allò era un secret, fins que no l’avisessin no podia dir res, només havia de pensar si acceptava o no. En deixar-lo marxar va anar corrents fins a la cova on per sort va trobar al seu germà parant taula. Ell, en veure la cara de nervis que duia, va preguntar-li què havia passat. Ell va dir-li que no hi havia novetats però que no havia trobat menjar. Després d’insistir que no li passava res van tenir un dia normal i aquella nit l’Àxel va anar a dormir pensant en la possibilitat d’acceptar la proposta; ell no estava bé sense el seu pare, que no s’haguessin cruspit a en David era segons ell un bon senyal i necessitava canviar d’aires. Amb aquestes idees les probabilitats d’unir-se a ells van anar augmentant, al passar una setmana ja desitjava que els lleons l’anessin a buscar.

Van tardar 12 dies després de l’última trobada i aquella vegada es van presentar a la cova. En David el va despertar de cop, era de nit i era ell qui estava vigilant, tot i això era massa tard i no va poder fer res perquè els lleons no entressin. Per ell, tot va anar malament, al dia següent es va despertar sol, va passar el dia igual i va anar a dormir de la mateixa manera… El seu germà l’havia deixat per unir-se als lleons. Estava enfonsat per la traïció de l’Àxel i per com els anirien les coses als dos a partir d’ara. Sabia que ell amb els lleons hi estaria bé, però només al principi. Són cruels, violents i injustos, l’Àxel les acabaria pagant i això el preocupava molt.

L’Àxel va ser un heroi durant les primeres setmanes, caçava amb els lleons i s’ho passava molt bé amb ells. En David va conèixer a una lloba amb la qual va compartir moltes coses, es va enamorar i ella el va ajudar a superar la marxa del seu germà. Tots dos estaven molt bé, però es trobaven a faltar. Després de dos mesos l’Àxel va començar a tenir problemes amb els lleons, l’obligaven a fer actes cruels i ell no estava d’acord amb moltes de les coses que feien. Va anar passant el temps fins que els lleons es van enfadar amb ell. No els obeïa tant com desitjaven, així que van decidir fer-li una emboscada mentre ell anava a buscar aigua al riu. Va dirigir-se a la riba alhora que l’estimada de son germà, ell aleshores no la coneixia. Ella era molt intel·ligent, tenia bona vista i intuïció, així que no va tardar a veure com els lleons observaven massa atentament el germà del seu amor. Va anar corrents a buscar en David, ell va dubtar però la història que li va explicar ella el va convèncer: ‘David, sé el que sents, ell et va trair i et va abandonar, però una vegada la meva àvia em va explicar una història que crec que t’ajudarà: de petita havia tingut una millor amiga que s’estimava molt, aquesta era molt bona nena,no tenia gaires amics. La meva àvia en créixer va participar en una broma que li van fer a aquella amiga molts llops dolents però forts. Va estar penedint-se molt i molt de temps, ella no sabia res de qui havia fet aquella crueltat, ni s’imaginava que havia sigut la seva amiga. Fins que li ho va confessar, des de llavors no van saber mai més l’una de l’altra. La meva àvia es va casar, va ser una gran mare i va ajudar a molts llops de la crueltat d’altres animals, era bona i justa. Em va dir una cosa que em va marcar ‘no m’agraden gens ni mica aquest tipus d’animals, tot i que durant la meva vida les he sigut totes’ .

Així que amor meu, ves a ajudar al teu germà a qui l’únic que li falta és madurar. Et necessita!’

En David va anar corrents al riu on anys abans l’havien acollit aquell vell llop i el seu fill, amb l’ajuda de la Maria, la seva estimada, i amb la del seu germà, que no va tardar a saber que era ell el que s’acostava, van poder espantar els dos lleons que aleshores estaven voltant l’Àxel.

Els dos germans i la Maria van decidir fugir ben lluny d’aquell territori ple de records tristos, van dirigir-se als Alps, que al cap de poc temps va convertir-se en casa seva. van riure, es van conèixer i van establir una rutina plena de vida i diversions. Com tots, es van fer grans, en David i la Maria van tenir dos fills, els quals van gaudir d’un tiet valent i feliç. Eren una gran família i van viure uns anys plens de joia i alegria gràcies a la Maria, que va aconseguir convèncer als dos germans que deixessin l’orgull apartat i se centressin en allò que els havia fet feliços tants anys; l’amor.

Anna Simon

El gos i els tres brètols

En una plana no gaire lluny d’aquí, hi vivien una Hiena presumida i prepotent, un Goril·la forçut i malcarat, una Pantera àgil i bocamolla i un Gos amic dels seus amics però amb molt poca personalitat.p

Un bon dia, a la plaça d’un petit poblet, el Gos estava passejant tranquil·lament. Primer va anar a comprar al mercat i després a la pastisseria dels afores on feien el millor pa i els millors croissants. Després d’haver comprat tot allò necessari va decidir anar a fer una petita passejada per una plana que hi havia més enllà.

 

Quan va haver arribat a la plana va veure de lluny el que semblava un Goril.la, una Hiena i una Pantera; el Gos s’hi va acostar, es van saludar i el Gos els hi va preguntar:

-Hola, vosaltres sou aquells animals a qui tothom tem?

-Per tota resposta, cada animal va rugir.

-Si us plau, què puc fer per unir-me amb vosaltres? Estic fart que tothom em digui que no valc per a res! Vull que quan la gent em vegin agafin por de mi! -Va dir el Gos

-Mira, va dir el Goril.la. T’ajudarem si estàs disposat a fer una cosa per nosaltres.

-Sí, perfecte, faré el que sigui!

-Molt bé doncs, vull que vagis a la pastisseria i ens portis 3 croissants i 4 barres de pa- va dir la Pantera.

-Estàs dient que vols que robi a la millor pastisseria?

-Sí, has dit que faries el que fos, oi? Ha ha ha ha! -Va dir la Hiena

-D’acord- va dir el Gos-. Ho faré…

El Gos es va dirigir cap a la pastisseria i com que hi havia anat aquest matí i va veure que no tenien ensaïmades  li va dir pastissera si ara ja en tenien. La pastissera va anar a mirar-ho.  Aleshores ell va aprofitar per agafar el pa i croissants però amb la mala sort que quan es disposava a marxar, la pastissera el va enxampar.

– Ep! Alto, -va cridar.

El Gos es va intentar explicar-se però no va servir de res i la pastissera va trucar a la policia.

El Gos es va estar una nit a la comissaria del poble i mentre estava assegut va pensar que no valia la pena haver intentat ajuntar-se amb aquells brètols perquè havia perdut l’ocasió de tornar a pastisseria més bona de totes, com aquella història del Conill i la Guineu el qual el Conill es va voler fer amic de la Guineu i aquesta li va proposar un tracte semblant al del Gos i el Conill va acabar molt malament, ficant-se en molts embolics i ser perseguit per la gent del poble.

Mentre el Gos mirava per la petita finestreta de la cel.la, va veure passar els tres brètols pel carrer, es van aturar i quan el van veure van començar a riure;  finalment el van ajudar a sortir trencant la finestreta i els quatre animals van desaparèixer del poble.

-Vinga va,  marxem abans  que ens descobreixi la policia. Va dir la Hiena.

-Sí, afanyem-nos, va afegir el goril·la.

I avui en dia encara no han tornat a aparèixer per aquelles terres.

Això sí, es van oferir 150 monedes d’or per a qui els trobés, ja que els tres brètols havien fet molts delictes abans que es trobessin amb el Gos.

Creu més en tu i no vulguis ser com els altres.

Nil Segalés

 

La carrera pel bosc

p

Una tarda d’estiu, un Os i un  Os rentador jugaven al bosc a córrer al voltant dels arbres. Comptaven fins a tres i corrien veloçment fins a arribar a l’altre costat del riu.
Van fer diverses carreres però  l’Os rentador guanyava contínuament. Com a excel·lent pica-soques que era i acostumat a pujar a la part alta dels arbres per arribar al seu cau, corria tan de pressa que  quan arribava l’ Os, l’ Os rentador ja havia tingut temps de descansar per a la propera cursa.
L’Os estava fart de perdre i ja s’havia cansat d’arribar sempre l’últim, així que es va enfadar i es va posar a ploriquejar. Se sentia trist perquè el seu amic no el comprenia i ja no va voler jugar més amb ell.
Més tard un gos, que era un altre amiguet que solia jugar amb ells al bosc, va  veure que feien carreres, en va voler córrer una amb ells i van tornar a comptar per començar. En aquesta ocasió, per a sorpresa del’ Os rentador, va guanyar el gos, i com que va deixar de ser el guanyador, va començar a saltar de ràbia i  cridava:

Vull guanyar jo, vull guanyar jo!

Aleshores el seu amic gos, els mirà a tots dos i sorprès els va preguntar:
Però, no estàveu jugant a carreres? Si és un joc, per què us enfadeu?

I aleshores va explicar l’ exemple de la cursa de sabates, i la història començava així:

    “Havia arribat el gran dia de la competició i la girafa que era la més presumida de tots els animals s’ anava rient dels defectes dels altres animals.

Quan era l’ hora de començar la carrera tots els animals portaven unes sabates molt boniques; el rinoceront les portava verdes amb ralles blanques, la tortuga les portava blanques, la guineu taronges, la zebra vermelles i la girafa marrons.

Però just abans de començar la cursa se’n va adonar  que no es podia cordar les sabates de tan alta com era, i va demanar ajuda suplicant.

Llavors la guineu li va dir que, com podia haver comprovat, tots tenien defectes, així que era millor no anar rient dels altres.”

Van acabar la carrera i ho van celebrar tots molt contents i com a grans amics. D’ aquesta manera va ser com el gos va fer veure a l’ Os rentador i a l’ Os que,a l’ esport, no  sempre s’ ha de guanyar:

Allò important és que gaudim i que ens alegrem pel que arriba primer, no que ens enfadem per no ser-ho nosaltres. Els amics són feliços quan estan junts sense importar qui guanya.

Allò millor de l’esport són les amistats que s’hi creen

Adrià Pacheco Bartrina