Arxiu de l'autor: faules3ab

El Lleó i la Hiena

Publicat el per
Respon

imagesEn mig de la sabana africana hi havia un poble tranquil, de terres fèrtils. El menjar no faltava mai,i tenia un suport econòmic alt perquè sempre passaven viatgers en cerca d’un lloc per passar la nit . Un dia com un altre qualsevol,va arribar al poble un lleó feroç que va venir acompanyat d’altres lleons,van començar a provocar desastres,van anar casa per casa i les van saquejar,en només cinc dies es van menjar la collita dels vilatans, després els lleons es van quedar amb més gana i van començar a menjar els animals del poblat .

Els animals del poble no sabien què fer,estaven aterrats , perquè si fugien els caçaven i els menjaven,i si es quedaven els menjaven un per un .
Després d’un parell de dies va arribar al poblat una hiena, i els lleons la van atrapar i la van empresonar amb els altres.
La hiena va buscar una sortida per poder-se escapar ,però no ho va aconseguir. Després de dos dies es va adonar de quina era  la forma més fàcil d’escapar : el que havia de fer era cooperar amb els altres per poder fer una escala humana i sortir per un forat que hi havia al sostre .

Quan va sortir va poder obrir el cadenat amb una pedra i així va alliberar els altres que estaven empresonats . Seguidament després que la hiena els alliberés , els vilatans volien venjança perquè els lleons havien destruït tot l’esforç que havien posat per construir el poble. La hiena els va calmar i lis va dir que no tenien possibilitats de guanyar perquè ells eren més forts ,i per això va pensar un pla .La hiena els va dir que entressin un altre cop a la presó , i l’endemà el seu pla estava complet . Va enviar una carta al seu cap , que deia el següent: A les dotze del matí vull lluitar contra tu per l’alliberament dels vilatans. Al següent dia , quan el Lleó i la Hiena es volien enfrontar va aparèixer deu guàrdies , que la Hiena havia avisat perquè ella sola no podria guanyar al lleó ; tots junts van poder derrotar el Lleó i ficar-lo a la presó .

Andrei Gabriel Borcea

Qui posarà el cascavell al gat?

Publicat el per
Respon

A les ciutats més importants les diferències socials són molt marcades, sigui dins del teu lloc de treball o amb el teu cercle d’amistats. És fàcil diferenciar-los, però difícil per combatre’ls, així que has de lluitar per aconseguir els teus somnis.lleo i conill

Era el moment del Conill, un animal petit, però astut i capaç d’aconseguir tot el que es proposava. Treballava dins d’una empresa de revistes, on el Lleó era el director, gràcies a la seva força i els contactes que havien recomanat del seu bon treball i esforç dins les empreses on havia estat abans. Però el Lleó era molt orgullós, per això tenia a alguns assalariats menyspreats, un d’ells el Conill.

El pobre Conill estava fart  que tothom el tractés malament només perquè era de talla petita, així que decidí posar remei a aquest problema fent veure al Lleó que ell també era important en aquella empresa. Molts dels treballadors estaven d’acord amb lo que pensava el Conill, però cap d’ells tenia el valor de enfrontar-se al seu director.

Després de moltes discussions entre el Conill i el Lleó, no se’n va poder treure cap profit, ni un augment de sou, ni un canvi de lloc dins d’aquell negoci tan ben considerat per la població d’aquella ciutat. El Conill estava disposat a buscar qualsevol cosa que pogués influir en l’expulsió del Lleó, per així poder ascendir a un treball millor del que feia en aquell moment. Buscant i buscant, va trobar un document molt valuós que podria servir pel seu pla. Era un informe que havia estat ocultat per algun informàtic molt llest, que suposadament era amic o era una persona que havia estat estafada per el Lleó. Aquell informe deia que el Lleó havia complert la condemna dins la presó per haver matat a la seva dona feia tres anys. L’informàtic ho havia falsificat tot, però no se sabia el motiu.

L’endemà el Conill estava molt entusiasmat per ensenyar-li el document al seu advocat, la Tortuga. Ella li va dir que allò era molt important i que només mostrant-li l’informe a un jutge, el Lleó podria ser despatxat d’aquella empresa i el pitjor, que seria tancat a la presó.

La Tortuga va voler explicar una història al Conill, sobre un guineu que es menjava les gallines d’un granger:

 La guineu es menjava aquelles pobres gallines, però al cap de poca estona d’haver-se-les menjat, feia creure al granger i a la gent que passava per allà que estava morta. Així que les persones van començar a veure que la guineu estava indefensa i van aprofitar per agafar-li les dents, llavors un home li va treure  la pell. La guineu, immòbil, no va reaccionar a res. Malauradament, la guineu ja era morta.

Finalment el Conill va entendre que si no deia res contra el Lleó, ell cauria per si sol i potser pitjor del que s’havia imaginat, i va decidir no fer res amb l’informe que podria haver ferit al Lleó.

Al cap de dos mesos el Conill tornava del seu treball. En entrar a casa seva va veure que tenia un piló de cartes. Una d’elles era una carta on li oferien un treball millor del que tenia i, òbviament, va acceptar-lo.

Martina Aubert

Tal faràs, tal trobaràs

Publicat el per
Respon

Resultat d'imatges de lemur

En un vell paratge de la selva, on planava la tranquil·litat, es trobaven el lèmur, reconegut com Shawn, el panda vermell i la zebra. Eren amics des que tenien consciència, havien viscut tots els dies de les seves vides junts, sense  necessitar ningú més per ser feliços i no els importava el que els altres pensaven. Però  a mesura que anaven creixent, Shawn s’adonava que era un grup d’amics molt reduït, que ningú pensava en ells, mai els convidaven a cap lloc. Va arribar un moment que va pensar només amb ell, es va dir que volia deixar d’anar amb el grup d’amics de sempre per anar amb els que eren més reconeguts, més populars.

En primer lloc va conèixer l’estruç, un animal que un cop agafava confiança era molt bon amic, sempre es preocupava per tu i t’ajudava amb el que necessitaves. Sí, a Shawn li semblava bé, però al que ell li interessava era que era un animal prou conegut pels altres, sempre el convidaven a totes les festes que s’organitzaven, que, al cap d’uns dies, es va organitzar una, i es va portar el lèmur amb ell. Un cop van ser-hi allà l’estruç va presentar-li tots els seus amic a en Shawn, entre ells un grupet on el líder era el guepard.

Van passar una nit molt divertida, on el lèmur va aconseguir el que volia, que tots els altres el coneguessin. Va fer nous amics, entre els quals el més important era el guepard, ja que era el millor amic del lleó, l’animal més important de la selva. Shawn va fer que el guepard organitzés un menjar amb el lleó, així el podria conèixer. Just en aquell moment l’estruç va dir que li semblava una molt bona idea, però el lèmur no va voler que ell anés al menjar ja que podria ser que el lleó es fixés més en l’estruç que no pas en ell. Per això va anar a parlar amb el guepard i va dir-li:

– Jo de tu li diria l’estruç que no pot venir, perquè si ve podria malmetre el dinar, ja que ell és molt infantil i immadur- cosa que s’acabava d’inventar.

En sentir allò el va fer cas i va comunicar-li a l’estruç que ell no podria assistir al menjar ja que eren molts. Però ell va dir que cap problema, que ho entenia i en una altre ocasió ja quedarien.

Va arribar el dia de l’esperat menjar que Shawn esperava impacient. Va arribar molt puntual. Quan va veure arribar el lleó va sentir una immensa felicitat per dins, sabia que aquell dia li canviaria la vida. Tots van seure a taula. El lèmur estava assegut al davant del lleó i al costat del guepard, van parlar tot el menjar sobre diversos temes. El lleó va reconèixer que Shawn li va caure molt bé, però desgraciadament no continuaria així.  A mig menjar va aparèixer l’estruç i al veure que només hi havia tres persones menjant es va estranyar molt, per tant va acostar-se.

– Que aprofiti senyors, sou menys gent de la que imaginava – va comentar. La guineu, sentint-se culpable el va agafar i va parlar amb ell privadament.

– Ho sento molt, no volia que això passés… Shawn em va dir que el teu comportament no seria l’adequat per aquest menjar, ja que em va dir que eres molt immadur- va contestar el guepard. En sentir això l’estruç es va sentir molt malament perquè no esperava que el seu amic li fes això. Dirigint-se al lèmur va dir:

-És veritat el que m’està dient el guepard? Tu has dit això de mi? Per quina raó ho has fet? No m’ho esperava de tu…

Shawn al sentir això va trencar a plorar i davant de tots va explicar el que passava realment:

-Mireu, sento molt el que he fet, en realitat he estat jo el que m’he comportat molt immadurament. El meu grupet d’amics i jo sempre estàvem sols, mai ens convidaven a res ni comptaven amb nosaltres. Vaig pensar que deixant d’anar amb ells i relacionant-me amb altres animals em faria més popular. Ho sento molt, estruç, vaig pensar que si tu també venies el lleó es fixaria més amb tu i a mi no em faria cas, em sento molt malament per haver-te utilitzat, entenc que ara mereixi algun càstig.

M’acabes de recordar una cosa que li va passar fa temps a una coneguda meva molt semblant – va dir el lleó-. Ella, la granota, quan a les nits havia d’anar a caçar el seu menjar no hi anava perquè era molt mandrosa. Va arribar a un punt que aquesta mandra va provocar que no mengés res durant setmanes. Quan ja no va poder més va sortir a buscar menjar i es va trobar uns cucs pel camí que al principi van voler escapar, però quan es van adonar que volia parlar amb ells van parar.

-No tingueu por, no us menjaré- va dir la granota-. He sentit una cosa relacionada amb vosaltres i he vingut a comunicar-la.

– De què es tracta?- va contestar el cuc.

I la granota va respondre:

– Els humans volen agafar-vos per fer experiments amb vosaltres, igual que amb les rates. Però no us preocupeu, jo tinc una idea.

El cuc, molt preocupat va dir:

-Doncs explica’ns!
-Hi ha una regió, Madidi, on abunda la vegetació, no us faltarà de res. I us puc portar un per un a la meva llengua al llarg de la setmana.

Els cucs, confiant amb ella i sense trobar una altre solució van decidir fer el que deia i un per un saltaven a la seva boca. Quan s’allunyava no dubtava ni un segon i es menjava el cuc que tenia a la llengua. La granota havia trobat la solució, així que feia això diàriament. Però per allà hi havia una serp que l’bservava cada dia i va decidir ajudar els cucs. Al dia següent, quan la granota va anar fer la seva feina la serp es va acostar a ella i va dir-li:

-Bon dia, els cucs m’han dit que els estàs traslladant a la regió de Madidi. Jo visc allà però les fortes pluges em van arrossegar fins aquesta regió i ara no sé com tornar, que em podries portar?

Davant d’aquesta situació, perquè els cucs no dubtessin li va dir que sí, així que va agafar-la amb la seva llengua i va portar-la. Quan havien recorregut uns quilòmetres la serp va obrir la boca i es va menjar la granota sense que ella pogués fer res. La cadena alimentària dels éssers vius es va complir; així mateix, la traïció va ser castigada.

El lleó adreçant-se a Shawn va dir:

-Ho sento molt, però jo no vull tenir un amic que utilitza els altres per aconseguir una cosa, no vull veure’t més.

El guepard i l’estruç van dir-li el mateix. Finalment, com a l’exemple, va ser castigat per la seva traïció i va acabar més sol que un mussol.

Carla Iglesias

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Més viu el qui piula que el qui xiula

Publicat el per
Respon

En un bosc on hi vivien molts animals, hi haResultado de imagenvia un corb i una serp molt malèvols, tant, que tenien una tècnica per aconseguir el seu aliment a costa d’altres bèsties. Consistia  que cada vegada que es trobaven amb un animal pel bosc, el guiaven cap a una direcció incorrecta expressament que els portava al prat de la serp i el corb i, així, els mataven i se’ls menjaven.

Un bon dia, un ase que anava caminant una mica distret pel bosc, va topar-se amb el corb i la serp i li van dir:

-Sembles una mica perdut, necessites ajuda?

L’ase, estranyat que animals com ells el volguessin ajudar, va respondre:

-M’he perdut, que em podríeu ajudar a trobar la direcció per arribar al final del bosc?

La serp i el corb li van dir que no hi havia cap problema, i el van indicar de manera que sense que l’ase en fos conscient, l’enviaven cap al famós prat.

Va aprendre el camí, i just quan estava a punt d’arribar al prat, es va trobar a la seva colla d’amics. En veure’l, li van preguntar que com era que havia arribat fins allà, i l’ase els va explicar el que havia succeït amb el corb i la serp. Quan va haver acabat, els seus amics van adonar-se de seguida del que el corb i la serp pretenien, i planejaren la venjança contra ells dos. Van pensar que si s’esperaven al prat fins que el corb i la serp arribessin, podrien fer veure que volien matar-lo i cruspir-se’ls, i així els donarien una bona lliçó.

Quan el corb i la serp varen arribar, estaven bastant espantats. Es van trobar a l’ase i els seus amics amb un posat que transmetia mal humor i ganes de venjar-se. L’ase i els seus amics s’aproparen cap als seus contraris fent veure que els matarien, i just quan el corb i la serp pensaven que els sacrificarien, els amics de l’ase, sense dir res més, van explicar-los un exemple:

-En una terra llunyana, totes les bèsties van acordar de donar cada dia una bèstia al lleó per evitar que les perseguís quan caçava. El lleó va acceptar el tracte. Cada dia aquelles bèsties triaven a l’atzar quin havia de ser l’àpat del lleó. Un dia, la dissort va recaure sobre una llebre, i aquella llebre va trigar fins al migdia a anar cap al lleó, perquè la mort la tenia atordida. El lleó es va enfurismar molt, i va preguntar a la llebre quin era el motiu d’aquella tardança. La llebre es va excusar, i va explicar que prop d’aquell lloc hi havia un lleó que afirmava ser el rei d’aquella terra, i que l’havia estat a punt d’agafar. El lleó es va indignar i va creure que allò que deia la llebre era veritat, i li va demanar que li ensenyés aquell altre lleó. La llebre es va posar de camí i el lleó la va seguir. Aleshores la llebre va anar fins a una gran extensió d’aigua, que era una bassa envoltada per un mur. Els dos animals es van situar damunt del mur, molt a la vora de l’aigua, i els reflexos de la llebre i el lleó van aparèixer damunt de la superfície aquàtica. Aleshores la llebre va dir al lleó: <<Senyor, veieu el lleó que és a l’aigua i que es vol menjar una llebre?>>. El lleó es va pensar que el seu reflex era l’altre lleó, i va saltar a l’aigua per combatre contra aquell animalàs. La llebre, gràcies al seu enginy, va matar el lleó, que va morir ofegat.

Un cop el corb i la serp van haver sentit i entès aquest exemple, van demanar perdó a l’ase i els seus amics, i no varen tornar a matar cap bèstia mai més.

Laura  Mora

Quan te n’adones

Publicat el per
Respon

cola-serpiente-cascabel

Tot va començar un dissabte assolellat, tranquil, en un parc aïllat de la civilització amb un   bosc suficientment gran per perdre’s i que ningú se n’adonés.

El gos i el gat amb els seus pares van dirigir-se a un parc amb la finalitat que els pares poguessin parlar i els nens jugar.El gos era més segur d’ ell mateix, així que va optar per fer més amics al parc, mentre que el gat no se separava del gos i evitava qualsevol contacte amb desconeguts.

La multitud, el soroll i la llum del dia van desconcertar els pares. Després d’ una estona van perdre de vista els seus fill que, per tant, eren vulnerables a qualsevol perill.

El gat li va demanar al gos de tornar amb els pares però el gos, tossut com ell mateix, no va acceptar i li va proposar d’ aïllar-se de tota la gent i anar al bosc. El pobre gat el va haver de seguir per no quedar-se sol.

En arribar al bosc, es van trobar una jaqueta que aparentava ser d’ un nen. Tots dos es van mirar i van pensar que algun nen l’ havia deixada allà per anar a jugar dintre del bosc. Veure la jaqueta els va donar seguretat per pensar que hi havia algú jugant al bosc.

Es van endinsar en el bosc i van trobar una casa llarga, estreta i amb una porta rodona feta a mida, i el gos va optar per apropar-se i mirar per les finestres, però eren fosques i això impedia veure l’ interior.

Al cap d’ una estona algú es va acostar amb la intenció de parlar amb ells; en girar-se van veure una serp que aparentava ser la propietària de la casa. La serp es va presentar i tot seguit va preguntar què feien allà. El gos immediatament li va respondre que havien anat a jugar al bosc, ja que és gran i ningú no els molestaria.Tot seguit la serp els va proposar de jugar separats a comptar i amagar així seria molt més difícil trobar-los. Al cap de poc temps els dos nens ja estaven preparats perquè els busquessin.

El gat, més inquiet i insegur, va voler anar a veure el gos per confirmar que estava bé, però no es trobava amagat on ell suposadament havia dit. Aleshores, el gat desorientat es va adonar  de les intencions de la serp, però quan va voler tornar a la sortida ja era massa tard, la serp ja l’ estava esperant per posar-se les botes.

No et refiïs de qui no coneixes

Dídac Sendra

La gran estafa de l’os rentador

Publicat el per
Respon

240px-Procyon_lotor_(raccoon)

En una granja de grans dimensions hi habitaven uns animals molt pacífics i ben domesticats. Els més destacats de la granja eren el conill i el xai, que tenien un paper molt important entre els seus companys: posar pau i harmonia per fer d’aquella granja un lloc més segur i tranquil. Als afores hi vivien els animals més salvatges de la zona. Aquestes bèsties sovint intentaven destorbar la calma dels que s’estaven a la granja.

La més problemàtica era la garsa, un animal egoista i lladre que es dedicava a robar tots aquells objectes de valor que trobava arreu. La seva fidel amiga, la serp, va resultar ser el seu principal problema.

Un bon dia a la granja va arribar la garsa que sentia l’ olor del pinso recent acabat de repartir; va entrar al magatzem i va arrasar tot el que va trobar, incloses unes arracades de la filla del granger; la serp, estranyada que cada dia la garsa sortís a la mateixa hora cap a la mateixa direcció, la va seguir i va observar com l’ocell s’emportava unes perles brillants subjectades amb el bec i aguantava una bossa plena de pinso amb les seves curtes potes.

La serp, molt decebuda va anar a explicar-ho al seu company, l’os rentador, un animal avariciós , egoista i fals, tot i que tothom pensava que era un animal dòcil. L’os rentador, fingint estar indignat, va anar a parlar amb la garsa.

La bèstia li va explicar el que li havia comentat la serp i també li va demanar un favor: que pogués anar amb ella a robar aquella mateixa nit. La garsa, molt sorpresa, va acceptar l’oferta de l’os i van quedar davant de la porta principal de la granja a les 8 del vespre.

Els dos animals salvatges van entrar junts a la granja i es van dirigir silenciosament al magatzem. Van agafar una bossa plena de menjar i el vestit de perles i brillants de la filla adolescent del bon home granger. Tots dos es van dirigir a l’arbre de fora la granja i es van repartir la fortuna. Així que els dos animals van discutir durant hores per decidir qui es quedava amb aquell valuós vestit. Finalment la garsa, que era molt astuta, se les va enginyar per quedar-se el vestit. L’ós rentador es va enfadar molt i va decidir agafar-se la justícia pel seu compte i anar a robar ell mateix mentre planificava la venjança per la garsa.

La següent tarda, es va anar a trobar amb els animals de la granja i els va explicar la situació del seu enemic i com podien aconseguir matar-lo. El xai i el conill van intentar calmar l’ós rentador perquè no volien que es precipités. Finalment el conill va anar a veure el seu amo i el va trobar plorant perquè havia perdut riqueses. El conill, sense dir res, va sortir i va decidir complaure el pla de l’ós rentador.

El pla consistia que l’ós rentador es trobaria el xai i el conill i s’amagarien al magatzem darrera un armari. Aleshores, la garsa entraria per la finestra posterior de la nau i el conill silenciosament l’aniria a tancar quan l’ocell ja fos a dins. Llavors l’ós rentador i el xai la matarien.

Finalment va arribar el dia esperat. Aquell matí, abans de dur a terme el pla, la serp va anar a veure el xai i el conill. Tots els animals es van espantar en veure aquell rèptil que representa el mal en la religió cristiana. Finalment va aconseguir entrar per parlar amb les dues víctimes de la estafa de l’os rentador. La serp per fer-se entendre va explicar un exemple:

Hi havia una vegada un palau on hi vivien el rei i la seva filla. Al costat del palau hi habitaven tots els membres de la cort. Un bon matí, la princesa Sofia, es va despertar i va veure que no tenia la seva corona. Plorant, va anar a buscar el seu pare que ràpidament va anar a parlar amb la cort per solucionar aquell greu conflicte. Un dels nobles, el més elegant i respectable de tots, es va aixecar i va parlar en veu alta dient que era testimoni del robatori. Va assegurar haver vist per la finestra com el pagès entrava a l’habitació de la princesa i s’emportava la corona per enterrar-la al camp del rei. El que el rei no sabia era que aquell noble era el culpable de tot i que el pagès era innocent. El rei molt enfadat va anar a veure el pagès i va començar a desenterrar tota la zona fins que va trobar la corona, així que el monarca va agafar aquell pobre home i el va tancar a la presó del soterrani. La princesa Sofia anava cada dia a visitar el pres i el va anar coneixent fins que se’n va enamorar. La Sofia sabia perfectament que el pagès era innocent però el seu pare no li feia cas. Va arribar el dia de matar el pagès i la jove no podia parar de plorar però el rei que estava molt enfadat no va tenir escrúpols i el va matar. La Sofia va estar dies i dies plorant a la seva habitació fins que el seu pare va anar visitar el noble; aquell suposat honrat noble, va resultar ser el culpable de tot. Mentre el jove noble es canviava per col·locar-se el vestit el rei va anar a mirar els seus calaixos i va trobar tota mena de joies i objectes de valor que havia perdut darrerament. El noble en sortir del vestidor, es va trobar el rei amb la espasa a la mà i no va poder dir res que ja era mort.

El conill i el xai no van entendre gaire bé aquella història de la serp així que van continuar amb la estratègia. Va arribar la hora de trobar-se amb l’os rentador i dirigir-se al magatzem. Quan van arribar allà la garsa ja estava robant, tot va sortir perfecte però el pla va fer un gir dels esdeveniments: un minut abans de morir, la garsa va confessar el delicte que havia comès però també va delatar a l’os rentador. Aquest va quedar parat i va saber com actuar. En aquell instant, el xai i el conill, van entendre l’exemple de la serp i van matar a la garsa però també a aquell fals i estafador animal que els havia enganyat. Setmanes més tard tot va tornar a la normalitat i tots van aprendre la lliçó.

Qui oli remena, els dits se n’unta.

 

Laia Rius

La llebre que malgastava

Publicat el per
Respon

llebre

Hi havia una vegada, en un petit poble situat a la Garrotxa, una llebre que es deia Paula. Feia uns anys que la ella i les seves amigues havien decidit fer-se influencers de la moda a través de xarxes socials com instagram, twitter, facebook, etc. Ja feia bastant que totes tenien el mateix hobby però estaven estudiant quart d’ ESO i cada dia estaven més a prop d’anar a la Universitat.

  • Hauríem de començar a reduir les nostres compres i estalviar per la Universitat, no creieu, noies? -va dir l’Alexandra un dia que la Paula s’estava emprovant uns pantalons blaus al Bershka.
  • Ui, no sé pas què dir-te, d’això que dius -va dir la Paula- la Universitat encara ens queda lluny podem disminuir les compres més endavant.
  • Doncs jo crec que l’Àlex te raó -va apuntar la Maria.
  • Mireu, noies, jo ja tinc un fondo per la Universitat, si voleu començar a estalviar ara em sembla bé, però jo seguiré comprant cada divendres i dissabte -va dir la Paula.
  • D’acord -la Maria va pensar que era millor no discutir amb la Paula sobre aquell tema i menys a aquelles hores de la tarda que ja estaven cansades de tant voltar.

Van anar les tres a caixa a pagar els pantalons que la Paula es volia comprar.

  • Nenes, us va bé quedar demà per anar a l’ Stradivarius i després ens passem per l’Inside?
  • I si demà anem a fer les fotos al parc de la plaça St. Pere al matí, que no hi hauran nens petits? És que així ens estalviem de gastar i podem fer-nos les fotos tranquil·lament -va dir l’Àlex.
  • A mi em sembla bé -va dir la Maria.
  • Sí noies, doncs com us vagi bé- va dir la Paula una mica enfadada pel comportament de les seves amigues -Doncs quedem demà a les deu del matí a la plaça St. Pere?
  • Perfecte- van dir la zebra i la paona.

Van anar passant els mesos i la llebre, la paona i la zebra anaven a les seves botigues preferides del poble  però l’única de les tres que es comprava roba i complements era la Paula.

Un dia la Maria i l’Alexandra estaven esperant a la Paula a la plaça central del poble per fer-se unes fotos i van estar comentant que últimament la seva amiga s’estava passant amb el tema de gastar-se els diners. Ara ja no només comprava roba, també comprava accessoris innecessaris com rellotges que només es posava per fer-se una foto en concret. El mateix feia amb les arracades, braçalets, collarets i infinitats de coses més. Van decidir que la setmana següent parlarien seriosament amb els seus pares sobre el tema.

Al cap de dos dies la Paula va trucar a les seves amigues, la zebra i la paona i els va explicar que el dia anterior una guineu havia mossegat al seu pare. Les dues amigues, súper preocupades, van decidir que a l’endemà anirien a veure al seu pare al hospital. I així ho van fer. En entrar a l’habitació, van veure que hi havia un metge que parlava amb la Rita i l’Eugeni, els pares de la Paula.

  • Ei! -la Paula estava al passadís de l’hospital i entrava a l’habitació. Tenia els ulls vermells i unes ulleres molt marcades.

Van passar-se tot el matí parlant i passejant pels passadissos de l’hospital. Al voltant de les dues del migdia, la Maria va marxar a casa seva a dinar i va dir que a la tarda no podria anar-hi perquè havia de fer deures i estudiar. L’Alexandra, però, li va dir que aniria a buscar un parell d’entrepans i així dinarien juntes.

Quan va tornar va veure a la Paula que estava plorant i li va preguntar què li passava.

  • Al meu pare l’hauran d’operar de la cama i l’operació és molt costosa i l’hem de pagar amb el petit estalvis que tenia per anar a la universitat. Ara què faré?

La paona desconcertada li va respondre de la següent manera:

  • “Hi havia una vegada un home molt avariciós que es dirigia a un poble. Portava un sac en el qual hi guardava cada una de les precioses pedres que es trobava pel camí. Per arribar al poble havia de travessar un riu. Es va endinsar a l’aigua i com que el sac que duia pesava molt s’anava enfonsant, però va pensar que no tindria problemes per arribar a l’altre costat. Just a la meitat del riu es va adonar que no hi tocava de peus i va sentir a la gent que estava a la vora que li deia “deixi anar al sac o morirà”, “va home, deixi anar el sac” però ell, tan avariciós com sempre no va voler deixar anar les riqueses que duia i va morir ofegat.” Això amiga meva, és el que t’ha passat a tu. La Maria i jo et vam avisar de que havíem de reduir les compres per estalviar per la Universitat però tu no ens vas fer cas. En aquesta vida s’ha de ser previsor, no malgastar i saber gestionar els diners que amb tant d’esforç aconsegueixen els teus pares.

Acte seguit es va aixecar i va abandonar l’hospital.

L’ambició fa perdre la bèstia.

Irene Posada Pérez

La serp i el conill

Publicat el per
Respon

Hi havia una vegada un pagès que tenia un petit hort el qual li donava aliments per poder viure ell bé  i la seva família. El que li quedava ho venia al mercat local per poder treure’s uns diners extres, ja que el seu treball de moliner no estava gaire pagat.

El problema era que quan ja tenia totes les fruites i les hortalisses llestes per arrencar i menjar, els animals del bosc venien i li treien tot o quasi tot el que havia plantat durant els llargs mesos de primavera. El pagès, que era molt llest , va maquinar una trampa pels animals, però que no els matés ja que si algun animal queia volia poder menjar-se’l, però si l’animal es movia molt sí que podia ser mortal ja que la trampa tenia punxes molt afilades per matar-lo si s’estigués escapant.

Quan va arribar el dia que la collita ja no estava verda,  el conill va voler menjar els preciosos raïms que el pagès havia plantat el passat hivern, amb  tanta mala sort que va caure a la trampa. Va començar a cridar i plorar, ja que veia que les seves hores s’acabaven i que el pagès se’l menjaria al vespre. Com que cridava i plorava tant, va poder  atreure a una serp, la qual li va dir que si volia el podia treure d’allí. El conill volia escapar-se de la trampa però també volia que la serp caigués allí, ja que li tenia rancor per ser tan sàbia .La serp va anar a ajudar el conill, però quan ja estava apunt de sortir va estirar la cua de la serp per arrossegar-la a  la trampa. La serp va quedar atrapat però el conill també perquè amb la força que havia fet no li va quedar temps per poder fugir. La serp li va dir que ara moririen els dos per la seva tossudesa el pagès menjaria cua de serp i pota de conill per sopar. Però la serp, que era molt escorredissa, va poder escapar deixant el conill atrapat, mentre li explicava:

Una vegada hi havia una  guineu i un corb que volien agafar un tros de formatge que hi havia al terra , però el corb va ser més ràpid i va poder agafar-ho. La guineu ,amb la seva astúcia , li va dir que li cantés una cançó de les que tan bé cantava. El corb, afalagat per la guineu, va començar a cantar i li va caure el tros de formatge de la boca i la guineu va poder tenir el lacti.

El que volia dir la serp era que la ingenuïtat del corb era la mateixa que la seva i que tots dos acabarien malament per aquell defecte. La serp se’n va anar a temps de no ser vist pel pagès i així  salvar la seva vida. El conill no va tenir la mateixa sort. Per això s’ha de aprendre a conviure amb els altres, així es poden fer bones amistats i cultivar respecte mutu, deixar els orgulls i el que vols que pensi la gent de tu i procurar de viure feliç.  

 

Tracta bé als altres ja que no saps mai quan els necessitaràs

Miquel Vilà                                                            serpinte2

Qui tot ho vol, tot ho perd !

Publicat el per
Respon

Són les nou del matí i el sol comença a brillar sota el mar. En Dylan es desperta perquè ja és hora d’anar a treballar. Es lleva del llit i va nedant cap a la cuina a agafar un pot d’algues marines;  les escalfa i se les menja, es vesteix i surt nedant cap a la feina. Un cop ha arribat, troba el seu cap que li diu que ha d’anar a fer guàrdia a la part oest del mar, on últimament hi havia hagut molts problemes.

Un cop ha arribat troba el peix pallasso i el batallaire discutint-se. En Dylan nedant molt ràpid, va a veure què ha passat i resulta que havia estat un mal entès. I continua fent guàrdia però el mar està molt tranquDofí videoil.

Un cop ha passat el seu torn, torna a casa i com cada dia s’asseu al sofà i obre la tele per mirar si li ha tocat la loteria. De cop i volta li cau el pot d’algues a terra i comença a fer cara de sorprès. Quina sort, li havia tocat la rifa ! Ell no s’ho esperava i ben content agafa el paper i surt de casa volant fins arribar al quiosc, amb molta pressa. Li ensenya el bolletí a la senyora medusa que li dona un txec on hi ha 10.000.000 petxines. Va al banc els lliura el txec i ben sorpresos li ingressen el diners al seu compte. En Dylan, amb un somriure d’orella a orella, el primer que fa es comprar-se una casa al barri més car de sota el mar, Beverly Hills. La seva vivenda, tenia 5 plantes, un enorme jardí i el garatge més gran de l’oceà. Compra tots els mobles necessaris: un sofà més gran que la seva antiga casa, un televisor de plasma enorme,  un llit gegantí per la seva habitació amb una làmpada de perles que penja del sostre… és a dir, compra el més car que troba, fins i tot coses innecessàries.

El dia següent, l’escamarlà el desperta perquè ha d’anar a renunciar a la feina. Amb una trucada n’ha de tenir suficient però el que vol és presumir davant del seus companys de les coses tan luxoses que té. Agafa el seu barnús de pell de tauró, se’l corda, es posa el rellotge d’or, el seu barret de pell de balena i el seu Monkey Balance  i va rodant fins a la comissaria. Un cop ha arribat, li diu al seu cap que deixa la feina, ja que li ha tocat la loteria i ara és el segon animal més ric del mar, després de la medusa. El seu cap li diu que molt bé però que si s’ho repensa no podrà tornar perquè hi ha molta gent que vol el seu càrrec. Els altres dofins el miren amb cara de sorpresos. Li van a demanar si els pots ajudar perquè amb el sou que els paguen no en tenen prou i si nega rotundament.

Més tard, tornant cap a casa, apareixen 4 tortugues encaputxades i amb talls de coral. S’acosten al dofí i ell molt sorprès i espantat comença a nedar ràpidament. Les tortugues però, l’atrapen i el comencen a apallissar. Queda inconscient. El dofí es desperta i no recorda res. La infermera li diu que han passat dos dies des que el van ingressar. Li fa algunes preguntes i l’últim que recorda és que li ha tocat la loteria i que ha anat a la comissaria per deixar la feina. A partir d’aquí, no recorda res més. Pregunta a la infermera si algú l’ha visitat en aquests dos dies, però no ho ha fet ningú. Queda una mica tocat….

Quan porta una estona descansant, entra a l’habitació un cranc. Es presenta. És en Robert. Va ben vestit, amb una camisa i una americana. Porta una corbata lligada al coll, una sabata a cada una de les seves vuit potes i un maletí gairebé més gran que ell. S’acosta al llit. Té una veu una mica irritant i aguda. Puja a la cadira i em diu que li sap molt greu el que ha passat. Després d’una estona de conversa li comenta que fa dies va llegir al diari que li havia tocat la loteria. Li pregunta si estaria interessat a participar en la creació d’un centre de recerca per ajudar als animals malalts i poder trobar una cura contra la Escatum flurodius, una malaltia que afecta a les escates dels peixos i que és mortal. En Dylan està sorprès perquè mai ha sentit a parlar d’aquesta malaltia. En un principi s’hi nega però en Robert li explica una història : quan ell era petit, uns pescadors humans van raptar els seus pares i una una família de llobarros el van adoptar. Havien estat els seus veïns de tota la vida. Va estar molt a gust amb ells. Però un dia van agafar aquesta malaltia i es van morir i va tornar a quedar sol. Com que ja era una mica gran, ningú el va voler tornar a adoptar i es va haver d’espavilar tot sol. A partir d’aquell moment va decidir que no pararia fins poder trobar una cura per aquella malaltia.

En Dylan queda commogut.  Realment és una història molt trista per això acaba acceptant l’oferta. En Robert li comenta que hauria d’invertir uns 10.000.000 milions de petxines. Són moltes petxines ! Pensa en Dylan. De fet, és tot el que té…. Però en Robert li comenta que si troben la cura, es farà més ric i famós del que ja és. Com que en Dylan està dolgut perquè s’adona que ja ho té amics, decideix invertir, pensant que quan això passi, recuperarà els seus amics. Queden que en un parell de dies, quan en Dylan surti de l’hospital es trobaran a cal notari per signar tota la documentació.

El dia següent, els doctors, li diuen a en Dylan que ja està recuperat però que vagi amb compte. Surt de l’hospital i una limusina tirada per petxines gegants, el recullen i el porten a casa. S’estira al seu magnífic sofà, obre la i mirar una la tele de 110 polsades de la marca Samsung que s’havia comprat. Agafa el seu Iphone 10 Plus i consulta el seu Twitter. Veu que ja té 6.000.000 milions de seguidors, però no coneix a cap d’ells. De fet no hi ha cap dels seus antics amics que el segueixin. El primer que va fer a va ser twittejar #Perfiacasa! J.

Està tan cansat, i queda dormit al sofà.

Tres dies després, en Dylan ja està recuperat del tot i el primer que fa és agafar el seu mòbil i quedar amb en Robert i el seu notari. Es troben a les 11 al bar Crustaci per prendre un café i anar-hi junts. Quan arriba veu en Robert amb un roger molt ben vestit i amb el seu porta-documents a les aletes. Els saluda. En Robert li presenta el seu acompanyant : és el notari. Primer s’estranya que no vagin a la seva oficina però el notari li explica que allà estaran més tranquils. S’ho creu.

El senyor notari treu de la bossa 4 folis que en Dylan ha de signar. Intenta llegir el que posa, però el vocabulari que hi surt és una mica complicat per ell. En Robert, li fa un resum. Signa els documents i entrega els 10.000.000 de petxines que havien acordat. Una hora més, el dofí torna a casa content per dos motius : el primer és que ha fet una bona acció, però en el fons el que l’importa més és que serà encara més ric i famós del que és ara.

Passen un parell de dies i decideix telefonar a en Robert. Aquest no el contesta. Ho continua provant i no hi ha resposta. Es comença a posar nerviós. Agafa el seu portàtil d’última generació i comença a investigar sobre la malaltia. La seva sorpresa és que no troba absolutament res d’aquesta malaltia. Passen els dies i continua sense tenir resposta d’en Robert. Nerviós, obre la televisió i la seva sorpresa és que fan un reportatge sobre un cran estafador que enganya a la gent explicant una absurda història sobre una malaltia que no existeix….. És en Robert !!!! El seu món s’ensorra. Ho ha perdut tot !!!!!!

Han passat un parell de dies. Està sol, enfonsat, sense ningú que l’animi. Decideix sortir al carrer i intentar recuperar la seva antiga feina. El seu cap li diu que no, que ja l’havia avisat. Que farà ara ? No té res !!! Surt i es troba els seus antics companys, però passa de llarg. No vol que es riguin d’ell. Però s’endu una gran sorpresa : els seus antics amics han fet una recol·lecta per ajudar-lo !

No s’ho pot creure… després del que ell havia fet als seus antics companys, aquest, li donen una bossa amb petxines i li diuen que no es preocupi que intentaran que recuperi la feina. Ell, que no estava content amb el que tenia i volia més, ho havia perdut tot ! Però s’adona que no havia perdut el més important : els verdaders amics !!!!

Mariona Perarnau

 

Qui molt xerra, algunes n’erra

Publicat el per
Respon

cascabel-gato

En una bella planícia de cases pobres i poc luxe hi habitaven un gat amb la seva mare, l’ovella. El gat va pensar que volia comprar el cascavell més car de la botiga Tous, ja que pensava que això li faria guanyar prestigi i es tornaria el gat més ric i més respectable del regne, tot i que sabia que la seva mare no s’ho podia permetre. Com el felí ja s’havia imaginat, l’ovella no podia pagar el caprici del seu fill. La bèstia, molt enfadada, va marxar de casa seva i es va dirigir al llac del davant. Pel camí es va trobar una bosseta molt maca plena de pedres i per descarregar la seva ira, les va començar a tirar al riu. Va estar tirant pedretes tota la tarda fins que va aparèixer el seu amic, el conill, que li va preguntar què feia tirant pedres al llac i fent mal als peixos. El gat, sense donar explicacions, li va dir que marxés i que no el necessitava per res, que podia viure sense ell perfectament. El conill, en veure el contingut de la bosseta li diu: Què estàs llançant, no et deu pas passar com aquella història d’un home anomenat Xavier que era molt avariciós?

Un dia aquest mal home es va despertar amb ganes de vendre tots els objectes de valor per comprar-se un lingot d’or. Així que es va dirigir a la ciutat per vendre tots els mobles, electrodomèstics, i fins tot, dos dels seus animals de la granja: el burro i el cavall de tir. Va tornar a casa amb el seu lingot de 700 grams. El va amagar a un forat del jardí i va continuar amb la seva rutina, però cada dia gastava 20 minuts del seu temps per observar aquell or tant brillant. Un veí que començava a sospitar, va entrar d’amagat al seu jardí i li va robar. En Xavier, desesperat, va començar a demanar ajuda i a dir que l’havien robat. Un conegut que passejava pel barri, molt preocupat va anar a parlar amb en Xavier i li va dir que per culpa de l’avarícia havia perdut tot el valor que tenia.

Un cop el conill va acabar d’explicar aquella història, el gat es va mirar bé la bosseta i va descobrir que era una pedra preciosa amb molt de valor. Llavors, com que el gat tenia por de l’aigua, no podia anar a buscar les pedres amb les quals es podria quedar el cascavell més valuós de la botiga i molt més. A més, el felí havia perdut tots els amics per culpa de la seva ambició i arrogància i cap dels seus antics amics van tirar-se al llac a recuperar les pedres ja que l’animal mai hauria fet res per ells i només pensava en el seu èxit i en els diners.

PATRÍCIA SALVI MAS