En David era un petit i feliç llop blanc que havia viscut amb el seu pare durant el seu primer any de vida. Tots dos havien passat moments preciosos i havien compartit moltes experiències junts. El pare d’en David, però, no era suficientment prudent, així que de ben jove ell va aprendre les conseqüències que paga un llop si no pensa prou els seus actes.

Per desgràcia una manada de lleons van fer perdre-li el seu pare poc després de complir un any. Ell era un llop espavilat, així que va saber cuidar-se sol aquells tres mesos de tristor i solitud, fins que un bon dia, va veure dos llops negres acostar-se al seu territori. Ell, que s’havia convertit en un animal molt prudent, va decidir observar-los durant dos dies, abans de demanar-los ajuda. Tot i veure que eren dos llops molt honrats, no perdia la por de parlar amb desconeguts . Va estar a punt de dirigir-se a ells ja que tenia molta gana, però va decidir no fer-ho, no s’atrevia.

Un dia, en llevar-se, va anar a ròssec a veure aigua al riu, no tenia prou forces per estar-se dret així que es va tornar a dormir a la vora de la riba. Mentre dormia, es va acostar a la mateixa riba el cadell del llop negre que havia estat observant. Es deia Àxel i tenia la mateixa edat que ell, estava a l’altra vora de l’aigua i s’hi acostava amb un caminar curiós, tenia una actitud segura, així que no s’ho va pensar dues vegades abans de començar a creuar el riu. Intentava no fer soroll, volia mirar-lo d’aprop i no pretenia despertar-lo, però estava tan entusiasmat que la pota davantera dreta li va relliscar i va caure enfonsant tot el cos dins l’aigua. En David es va despertar amb la forta esquitxada, no va pensar en el perill d’un desconegut al seu costat, no va ni recordar que estava sol; simplement va riure amb el llop negre, que després de caure estava ben avergonyit.

Després de les rialles, els dos animals van adonar-se de la confiança immediata que havien sentit, es van mirar i el negre va ser el primer a trobar les paraules. Només al dir-li hola els dos van tornar a riure com bojos, en David estava content de mantenir contacte amb algú més, sobretot si era algú tan graciós, i a l’Àxel li agradava estar envoltat d’algú de la seva edat.

Quan va arribar el pare de l’Àxel, en Roc, un llop majestuós, fort i gran, va veure que aquell petit cadell no era algú perillós, sabia que al seu fill li aniria bé tenir a algú de la seva edat al seu costat, així que va voler conèixer la seva història per assegurar-se que no era perillós. El blanc hi va confiar ràpid ja que en Roc tenia una manera de parlar tranquil·la, li recordava la del seu pare. Va explicar-li la seva vida, amb petits entrebancs, però; era la primera vegada que deia en veu alta el que havia passat.  La seva història no va sorprendre a en Roc, era el que s’esperava tenint en compte com de dèbil i sol que se’l veia. Li va oferir un esmorzar i dies després ja se sentien com una família. S’avenien molt i a tots els convenia aquella unió, a més, els valors i la compassió del pare no li permetien deixar-lo allà sol.

Un any després, els dos (aleshores ja considerats germans) van tornar a anar a aquell riu. Havien estat viatjant i per fi havien tornat al seu territori, durant tot aquell temps, havien canviat molt. Ja no eren aquells petits llops, però reien amb les mateixes ganes, fins i tot amb més força. En David no va sentir pena d’aquells dies tristos, d’aquella època només en treia aprenentatge, seguia essent un llop molt prudent i havia après a controlar els seus impulsos, cosa que feia sentir molt orgullós a en Roc. L’Àxel no ho era tant, tenia sort de tenir a aquell germà al seu costat. Van passar la tarda banyant-se al riu fins que al fer-se fosc van anar a la cova on els esperava el seu pare amb el sopar. Com a cada àpat, en Roc els va explicar contes on es veia la clara intenció d’ensenyar-los coses com tècniques de supervivència, valors, obligacions… D’aquesta manera anaven passant els mesos, s’estimaven i lluitaven plegats, eren una bona família. Però un terrible dia, dos anys després que els germans es trobessin per primera vegada, una manada de lleons els va treure el pare. Deixant-los sols i tristos en aquell món que van començar a odiar. Després d’una setmana de discussions plenes de tristesa i frustració, els dos germans van començar a organitzar-se i a afrontar la realitat. Havien de tirar endavant sense el seu pare i estaven convençuts d’aconseguir-ho, ell els havia criat molt bé. Van canviar de territori ja que no els  venia de gust viure al lloc on havia passat tot, durant tres mesos van estar viatjant. En aquell temps van poder unir-se de nou i tornar a ser forts. Quan van tornar a la seva cova se sentien afortunats, ningú els  havia pres el lloc i contents van anar a banyar-se en aquell riu, van estar jugant i mullant-se fins que van tenir gana. Aleshores van anar a buscar alguna presa. En trobar un cérvol, en David li va dir a l’Àxel que ja s’encarregava ell,  ja que sabia que últimament el seu germà estava més nerviós del normal. El llop negre va acceptar i es va quedar vigilant que cap altre animal els hi prengués el cérvol.  Mentre en David s’acostava lentament, l’Àxel va dir-li que reculés ràpidament, ell no va haver de preguntar-li què passava ja que després de ser avisat, va rebre a l’instant l’olor a lleons que estaven més a prop del que haurien preferit. Van fugir ben ràpid i espantats van anar a dormir a la cova sense sopar, fent guàrdies per vigilar que aquella perillosa manada no s’acostés. No va ser una nit gaire tranquil·la;totss dos estaven espantats. L’endemà l’Àxel va voler anar a buscar l’esmorzar sol, estava fart de sentir al seu germà indicant quines mesures de seguretat haurien de tenir en compte a partir d’aquell moment. Va dirigir-se al riu per atrapar uns quants peixos i beure aigua. En saltar directe sobre una carpa, cinc lleons van voltejar-lo. Havien sortit del no res i feien cara de pocs amics. Va intentar fugir del cercle que l’envoltava però no va atrevir-se a tocar-ne a cap, feien tanta por i eren tants…  El que va identificar com a líder va començar a parlar. ‘Tranquil home… no venim  amb males intencions, tots cinc estem molt plens’. En dir això tots van riure i l’Àxel es va espantar en pensar que es referien a el seu germà com a menjar dins seu.

El lleó cap va seguir parlant, ell es va sorprendre, no s’esperava per res el que li va dir, volia que s’unís a ells perquè com li deia en Fèlix després de presentar-se, trobaven que era un animal amb molt de potencial per ser dels pocs elegits d’altres races que admetien dins la seva manada, l’havien estat observant des que havien tornat. El llop no va estar gens atent al que li explicava, només pensava en la possibilitat que el seu germà fos mort. En Fèlix va dir-li que tot allò era un secret, fins que no l’avisessin no podia dir res, només havia de pensar si acceptava o no. En deixar-lo marxar va anar corrents fins a la cova on per sort va trobar al seu germà parant taula. Ell, en veure la cara de nervis que duia, va preguntar-li què havia passat. Ell va dir-li que no hi havia novetats però que no havia trobat menjar. Després d’insistir que no li passava res van tenir un dia normal i aquella nit l’Àxel va anar a dormir pensant en la possibilitat d’acceptar la proposta; ell no estava bé sense el seu pare, que no s’haguessin cruspit a en David era segons ell un bon senyal i necessitava canviar d’aires. Amb aquestes idees les probabilitats d’unir-se a ells van anar augmentant, al passar una setmana ja desitjava que els lleons l’anessin a buscar.

Van tardar 12 dies després de l’última trobada i aquella vegada es van presentar a la cova. En David el va despertar de cop, era de nit i era ell qui estava vigilant, tot i això era massa tard i no va poder fer res perquè els lleons no entressin. Per ell, tot va anar malament, al dia següent es va despertar sol, va passar el dia igual i va anar a dormir de la mateixa manera… El seu germà l’havia deixat per unir-se als lleons. Estava enfonsat per la traïció de l’Àxel i per com els anirien les coses als dos a partir d’ara. Sabia que ell amb els lleons hi estaria bé, però només al principi. Són cruels, violents i injustos, l’Àxel les acabaria pagant i això el preocupava molt.

L’Àxel va ser un heroi durant les primeres setmanes, caçava amb els lleons i s’ho passava molt bé amb ells. En David va conèixer a una lloba amb la qual va compartir moltes coses, es va enamorar i ella el va ajudar a superar la marxa del seu germà. Tots dos estaven molt bé, però es trobaven a faltar. Després de dos mesos l’Àxel va començar a tenir problemes amb els lleons, l’obligaven a fer actes cruels i ell no estava d’acord amb moltes de les coses que feien. Va anar passant el temps fins que els lleons es van enfadar amb ell. No els obeïa tant com desitjaven, així que van decidir fer-li una emboscada mentre ell anava a buscar aigua al riu. Va dirigir-se a la riba alhora que l’estimada de son germà, ell aleshores no la coneixia. Ella era molt intel·ligent, tenia bona vista i intuïció, així que no va tardar a veure com els lleons observaven massa atentament el germà del seu amor. Va anar corrents a buscar en David, ell va dubtar però la història que li va explicar ella el va convèncer: ‘David, sé el que sents, ell et va trair i et va abandonar, però una vegada la meva àvia em va explicar una història que crec que t’ajudarà: de petita havia tingut una millor amiga que s’estimava molt, aquesta era molt bona nena,no tenia gaires amics. La meva àvia en créixer va participar en una broma que li van fer a aquella amiga molts llops dolents però forts. Va estar penedint-se molt i molt de temps, ella no sabia res de qui havia fet aquella crueltat, ni s’imaginava que havia sigut la seva amiga. Fins que li ho va confessar, des de llavors no van saber mai més l’una de l’altra. La meva àvia es va casar, va ser una gran mare i va ajudar a molts llops de la crueltat d’altres animals, era bona i justa. Em va dir una cosa que em va marcar ‘no m’agraden gens ni mica aquest tipus d’animals, tot i que durant la meva vida les he sigut totes’ .

Així que amor meu, ves a ajudar al teu germà a qui l’únic que li falta és madurar. Et necessita!’

En David va anar corrents al riu on anys abans l’havien acollit aquell vell llop i el seu fill, amb l’ajuda de la Maria, la seva estimada, i amb la del seu germà, que no va tardar a saber que era ell el que s’acostava, van poder espantar els dos lleons que aleshores estaven voltant l’Àxel.

Els dos germans i la Maria van decidir fugir ben lluny d’aquell territori ple de records tristos, van dirigir-se als Alps, que al cap de poc temps va convertir-se en casa seva. van riure, es van conèixer i van establir una rutina plena de vida i diversions. Com tots, es van fer grans, en David i la Maria van tenir dos fills, els quals van gaudir d’un tiet valent i feliç. Eren una gran família i van viure uns anys plens de joia i alegria gràcies a la Maria, que va aconseguir convèncer als dos germans que deixessin l’orgull apartat i se centressin en allò que els havia fet feliços tants anys; l’amor.

Anna Simon