La fina llum de la lluna il·luminava la petita cort de la vall, on tots els animals ja estaven dormint. Mentre, un udol ressonava des de la llunyania i acomiadava el dia.

L’endemà al matí, a la cort, hi havia un cartell a les façanes de les cases que anunciava “Es busca un hereu per poder succeir el rei. Es durà a terme una competició el dia 7 d’agost a la tarda que determinarà qui serà el proper monarca”. Al marge del cartell  posava que el dia sis, és a dir, a les 19 hores, es convocava una reunió per als participants on explicarien les regles i determinarien els terrenys de joc.

Pels voltants de les deu del matí, tothom ja en parlava i a la televisió del barri, era la notícia més destacada. Els més grans discutien sobre qui seria el guanyador mentre els més petits tenien unes ganes immenses de regnar i enfrontar-se a qualsevol obstacle. Els joves s’ho prenien més seriosament ja que si aconseguien el premi, tindrien la vida solucionada.

El lloc convocat era la plaça dels pruners on normalment es feien aquest tipus de reunions. Els participants van entrar en una sala mentre el Lleopard interrompia el soroll que s’havia originat en aquella aula petita i de sostre molt alt. Només s’hi havia presentat l’Elefant, el Rinoceront, el Lleó i les més menudes de la vall, les formigues. Però, tot i així, emplenaven la sala i van escoltar atentament les paraules del rei sense perdre’s cap paraula.  La reunió, on es van explicar les regles del joc, va durar una hora.

L’objectiu principal era el d’aconseguir travessar tot el Bosc perdut que hi havia al final de la vall per poder guanyar el premi. En primer lloc, calia superar tota mena de proves que un futur rei havia de saber passar per protegir el seu poble. Hi podien competir entre un i tres concursants a cada grup. En segon lloc, no podien disposar de cap altra ajuda ni objecte. I en tercer lloc, no podien fer trampes per perjudicar als altres.

L’endemà al matí, tothom estava molt impacient i nerviós i els participants es van acabar de preparar perquè al cap de pocs minuts ja començava la competició. Els quatre concursants es van situar a la línia de sortida i es va sentir “pip”! El campionat havia començat.

Cada un anava al seu ritme però al cap de poc ja havien desaparegut dins d’aquell immens bosc. Els únics que els seguien eren l’ocell i el mico, que amb la vista de l’ocell i l’agilitat del mico, podien vigilar els seus moviments i informar a la tortuga sobre allò ocorregut. Aquesta última tenia la funció de locutor perquè la resta de la població estigués informat detalladament en tot moment.

Al principi semblava que els més igualats eren l’elefant i el rinoceront que estaven a poca distància del lleó i força separats de les formigues, que s’ho prenien més en calma.  “Ja portem 15 minuts i el lleó continua sent el primer de la cursa” deia la tortuga aixecant les celles. “Veurem, però, si al final del recorregut continuaran amb les mateixes posicions ja que segons l’inspector és on hi ha més obstacles”.

“M’informen que el lleó fins ara estava en la primera posició però de sobte s’ha parat perquè no sap com enfrontar-se a l’últim obstacle. Es veu que s’ha aturat a causa d’una roca que li impedeix el pas. A veure si finalment la pot superar.”

“En l’última posició encara hi ha les formigues tot i que han avançat força durant aquest tram. Ara mateix estan passant pel riu que els altres concursants han travessat sense problemes. Veurem com s’hi afronten.”

“Anem a veure com els va al rinoceront i a l’elefant. El rinoceront continua avançant fins a arribar al lleó, que encara intenta passar la roca. Potser el rinoceront ho aconsegueix. Ara mateix tenim el rinoceront i el lleó en primer lloc, l’elefant, en el segon i les formigues a l’últim. M’informen que l’elefant ha tingut dificultats a l’hora de travessar camins estrets però ja ha emprès el camí un altre cop”.

“La competició continua i les formigues arriben a la roca on la resta de concursants s’han encallat. Sembla que fan una escala entre elles per poder travessar-la. M’anuncien que sí! Les formigues estan passant la roca que ha retingut als altres concursants que portaven tant avantatge sobre elles! Qui guanyarà?”

Segurament era el moment que la població estava més concentrada i capficada en aquella competició. Podria ser que guanyessin les formigues? Ningú ho sabia.

“I sí! Finalment em comuniquen que les formigues han travessat la maleïda roca i per tant això les declara guanyadores de la competició!” deia la tortuga amb eufòria i cridant.

Al final del recorregut hi havia tots el familiars dels concursants que esperaven ansiosos per veure els seus fills. També hi havia una taula plena d’ampolletes d’aigua per refrescar-se. De seguida van fer pujar les guanyadores al podi i tothom les va aplaudir sorollosament. Darrere seu hi havia els altres concursants que també van rebre aplaudiments. “Voleu dir algunes paraules?”, va dir la tortuga. “Sí”, va exclamar la més astuta i la principal impulsora de participar a la cursa. I la formigueta va dir:

“Fa molt de temps, un pastor pobre que vivia sol a la muntanya anava a pasturar cada dia el seu ramat de cabres als cims més alts. Però darrerament la sort no anava al seu favor perquè molt sovint no podia controlar el ramat i perdia alguna cabra. Fins que un dia va decidir que no podia continuar fent de pastor sense l’ajuda d’algú. Per això va pensar que seria una bona idea canviar una cabra per un gos que l’acompanyés cada dia a conduir el ramat. I així ho va fer. La saviesa del pastor i l’agilitat del gos van aconseguir pasturar el ramat sense cap pèrdua. Tots dos van formar un equip.”

És més fort el treball en equip que la força individual, per més valent que hom sigui.

Magalí Soler