En David era un petit i feliç llop blanc que havia viscut amb el seu pare durant el seu primer any de vida. Tots dos havien passat moments preciosos i havien compartit moltes experiències junts. El pare d’en David, però, no era suficientment prudent, així que de ben jove ell va aprendre les conseqüències que paga un llop si no pensa prou els seus actes.

Per desgràcia una manada de lleons van fer perdre-li el seu pare poc després de complir un any. Ell era un llop espavilat, així que va saber cuidar-se sol aquells tres mesos de tristor i solitud, fins que un bon dia, va veure dos llops negres acostar-se al seu territori. Ell, que s’havia convertit en un animal molt prudent, va decidir observar-los durant dos dies, abans de demanar-los ajuda. Tot i veure que eren dos llops molt honrats, no perdia la por de parlar amb desconeguts . Va estar a punt de dirigir-se a ells ja que tenia molta gana, però va decidir no fer-ho, no s’atrevia.

Un dia, en llevar-se, va anar a ròssec a veure aigua al riu, no tenia prou forces per estar-se dret així que es va tornar a dormir a la vora de la riba. Mentre dormia, es va acostar a la mateixa riba el cadell del llop negre que havia estat observant. Es deia Àxel i tenia la mateixa edat que ell, estava a l’altra vora de l’aigua i s’hi acostava amb un caminar curiós, tenia una actitud segura, així que no s’ho va pensar dues vegades abans de començar a creuar el riu. Intentava no fer soroll, volia mirar-lo d’aprop i no pretenia despertar-lo, però estava tan entusiasmat que la pota davantera dreta li va relliscar i va caure enfonsant tot el cos dins l’aigua. En David es va despertar amb la forta esquitxada, no va pensar en el perill d’un desconegut al seu costat, no va ni recordar que estava sol; simplement va riure amb el llop negre, que després de caure estava ben avergonyit.

Després de les rialles, els dos animals van adonar-se de la confiança immediata que havien sentit, es van mirar i el negre va ser el primer a trobar les paraules. Només al dir-li hola els dos van tornar a riure com bojos, en David estava content de mantenir contacte amb algú més, sobretot si era algú tan graciós, i a l’Àxel li agradava estar envoltat d’algú de la seva edat.

Quan va arribar el pare de l’Àxel, en Roc, un llop majestuós, fort i gran, va veure que aquell petit cadell no era algú perillós, sabia que al seu fill li aniria bé tenir a algú de la seva edat al seu costat, així que va voler conèixer la seva història per assegurar-se que no era perillós. El blanc hi va confiar ràpid ja que en Roc tenia una manera de parlar tranquil·la, li recordava la del seu pare. Va explicar-li la seva vida, amb petits entrebancs, però; era la primera vegada que deia en veu alta el que havia passat.  La seva història no va sorprendre a en Roc, era el que s’esperava tenint en compte com de dèbil i sol que se’l veia. Li va oferir un esmorzar i dies després ja se sentien com una família. S’avenien molt i a tots els convenia aquella unió, a més, els valors i la compassió del pare no li permetien deixar-lo allà sol.

Un any després, els dos (aleshores ja considerats germans) van tornar a anar a aquell riu. Havien estat viatjant i per fi havien tornat al seu territori, durant tot aquell temps, havien canviat molt. Ja no eren aquells petits llops, però reien amb les mateixes ganes, fins i tot amb més força. En David no va sentir pena d’aquells dies tristos, d’aquella època només en treia aprenentatge, seguia essent un llop molt prudent i havia après a controlar els seus impulsos, cosa que feia sentir molt orgullós a en Roc. L’Àxel no ho era tant, tenia sort de tenir a aquell germà al seu costat. Van passar la tarda banyant-se al riu fins que al fer-se fosc van anar a la cova on els esperava el seu pare amb el sopar. Com a cada àpat, en Roc els va explicar contes on es veia la clara intenció d’ensenyar-los coses com tècniques de supervivència, valors, obligacions… D’aquesta manera anaven passant els mesos, s’estimaven i lluitaven plegats, eren una bona família. Però un terrible dia, dos anys després que els germans es trobessin per primera vegada, una manada de lleons els va treure el pare. Deixant-los sols i tristos en aquell món que van començar a odiar. Després d’una setmana de discussions plenes de tristesa i frustració, els dos germans van començar a organitzar-se i a afrontar la realitat. Havien de tirar endavant sense el seu pare i estaven convençuts d’aconseguir-ho, ell els havia criat molt bé. Van canviar de territori ja que no els  venia de gust viure al lloc on havia passat tot, durant tres mesos van estar viatjant. En aquell temps van poder unir-se de nou i tornar a ser forts. Quan van tornar a la seva cova se sentien afortunats, ningú els  havia pres el lloc i contents van anar a banyar-se en aquell riu, van estar jugant i mullant-se fins que van tenir gana. Aleshores van anar a buscar alguna presa. En trobar un cérvol, en David li va dir a l’Àxel que ja s’encarregava ell,  ja que sabia que últimament el seu germà estava més nerviós del normal. El llop negre va acceptar i es va quedar vigilant que cap altre animal els hi prengués el cérvol.  Mentre en David s’acostava lentament, l’Àxel va dir-li que reculés ràpidament, ell no va haver de preguntar-li què passava ja que després de ser avisat, va rebre a l’instant l’olor a lleons que estaven més a prop del que haurien preferit. Van fugir ben ràpid i espantats van anar a dormir a la cova sense sopar, fent guàrdies per vigilar que aquella perillosa manada no s’acostés. No va ser una nit gaire tranquil·la;totss dos estaven espantats. L’endemà l’Àxel va voler anar a buscar l’esmorzar sol, estava fart de sentir al seu germà indicant quines mesures de seguretat haurien de tenir en compte a partir d’aquell moment. Va dirigir-se al riu per atrapar uns quants peixos i beure aigua. En saltar directe sobre una carpa, cinc lleons van voltejar-lo. Havien sortit del no res i feien cara de pocs amics. Va intentar fugir del cercle que l’envoltava però no va atrevir-se a tocar-ne a cap, feien tanta por i eren tants…  El que va identificar com a líder va començar a parlar. ‘Tranquil home… no venim  amb males intencions, tots cinc estem molt plens’. En dir això tots van riure i l’Àxel es va espantar en pensar que es referien a el seu germà com a menjar dins seu.

El lleó cap va seguir parlant, ell es va sorprendre, no s’esperava per res el que li va dir, volia que s’unís a ells perquè com li deia en Fèlix després de presentar-se, trobaven que era un animal amb molt de potencial per ser dels pocs elegits d’altres races que admetien dins la seva manada, l’havien estat observant des que havien tornat. El llop no va estar gens atent al que li explicava, només pensava en la possibilitat que el seu germà fos mort. En Fèlix va dir-li que tot allò era un secret, fins que no l’avisessin no podia dir res, només havia de pensar si acceptava o no. En deixar-lo marxar va anar corrents fins a la cova on per sort va trobar al seu germà parant taula. Ell, en veure la cara de nervis que duia, va preguntar-li què havia passat. Ell va dir-li que no hi havia novetats però que no havia trobat menjar. Després d’insistir que no li passava res van tenir un dia normal i aquella nit l’Àxel va anar a dormir pensant en la possibilitat d’acceptar la proposta; ell no estava bé sense el seu pare, que no s’haguessin cruspit a en David era segons ell un bon senyal i necessitava canviar d’aires. Amb aquestes idees les probabilitats d’unir-se a ells van anar augmentant, al passar una setmana ja desitjava que els lleons l’anessin a buscar.

Van tardar 12 dies després de l’última trobada i aquella vegada es van presentar a la cova. En David el va despertar de cop, era de nit i era ell qui estava vigilant, tot i això era massa tard i no va poder fer res perquè els lleons no entressin. Per ell, tot va anar malament, al dia següent es va despertar sol, va passar el dia igual i va anar a dormir de la mateixa manera… El seu germà l’havia deixat per unir-se als lleons. Estava enfonsat per la traïció de l’Àxel i per com els anirien les coses als dos a partir d’ara. Sabia que ell amb els lleons hi estaria bé, però només al principi. Són cruels, violents i injustos, l’Àxel les acabaria pagant i això el preocupava molt.

L’Àxel va ser un heroi durant les primeres setmanes, caçava amb els lleons i s’ho passava molt bé amb ells. En David va conèixer a una lloba amb la qual va compartir moltes coses, es va enamorar i ella el va ajudar a superar la marxa del seu germà. Tots dos estaven molt bé, però es trobaven a faltar. Després de dos mesos l’Àxel va començar a tenir problemes amb els lleons, l’obligaven a fer actes cruels i ell no estava d’acord amb moltes de les coses que feien. Va anar passant el temps fins que els lleons es van enfadar amb ell. No els obeïa tant com desitjaven, així que van decidir fer-li una emboscada mentre ell anava a buscar aigua al riu. Va dirigir-se a la riba alhora que l’estimada de son germà, ell aleshores no la coneixia. Ella era molt intel·ligent, tenia bona vista i intuïció, així que no va tardar a veure com els lleons observaven massa atentament el germà del seu amor. Va anar corrents a buscar en David, ell va dubtar però la història que li va explicar ella el va convèncer: ‘David, sé el que sents, ell et va trair i et va abandonar, però una vegada la meva àvia em va explicar una història que crec que t’ajudarà: de petita havia tingut una millor amiga que s’estimava molt, aquesta era molt bona nena,no tenia gaires amics. La meva àvia en créixer va participar en una broma que li van fer a aquella amiga molts llops dolents però forts. Va estar penedint-se molt i molt de temps, ella no sabia res de qui havia fet aquella crueltat, ni s’imaginava que havia sigut la seva amiga. Fins que li ho va confessar, des de llavors no van saber mai més l’una de l’altra. La meva àvia es va casar, va ser una gran mare i va ajudar a molts llops de la crueltat d’altres animals, era bona i justa. Em va dir una cosa que em va marcar ‘no m’agraden gens ni mica aquest tipus d’animals, tot i que durant la meva vida les he sigut totes’ .

Així que amor meu, ves a ajudar al teu germà a qui l’únic que li falta és madurar. Et necessita!’

En David va anar corrents al riu on anys abans l’havien acollit aquell vell llop i el seu fill, amb l’ajuda de la Maria, la seva estimada, i amb la del seu germà, que no va tardar a saber que era ell el que s’acostava, van poder espantar els dos lleons que aleshores estaven voltant l’Àxel.

Els dos germans i la Maria van decidir fugir ben lluny d’aquell territori ple de records tristos, van dirigir-se als Alps, que al cap de poc temps va convertir-se en casa seva. van riure, es van conèixer i van establir una rutina plena de vida i diversions. Com tots, es van fer grans, en David i la Maria van tenir dos fills, els quals van gaudir d’un tiet valent i feliç. Eren una gran família i van viure uns anys plens de joia i alegria gràcies a la Maria, que va aconseguir convèncer als dos germans que deixessin l’orgull apartat i se centressin en allò que els havia fet feliços tants anys; l’amor.

Anna Simon

En una plana no gaire lluny d’aquí, hi vivien una Hiena presumida i prepotent, un Goril·la forçut i malcarat, una Pantera àgil i bocamolla i un Gos amic dels seus amics però amb molt poca personalitat.

Un bon dia, a la plaça d’un petit poblet, el Gos estava passejant tranquil·lament. Primer va anar a comprar al mercat i després a la pastisseria dels afores on feien el millor pa i els millors croissants. Després d’haver comprat tot allò necessari va decidir anar a fer una petita passejada per una plana que hi havia més enllà.

Quan va haver arribat a la plana va veure de lluny el que semblava un Goril.la, una Hiena i una Pantera; el Gos s’hi va acostar, es van saludar i el Gos els hi va preguntar:

-Hola, vosaltres sou aquells animals a qui tothom tem?

-Per tota resposta, cada animal va rugir.

-Si us plau, què puc fer per unir-me amb vosaltres? Estic fart que tothom em digui que no valc per a res! Vull que quan la gent em vegin agafin por de mi! -Va dir el Gos

-Mira, va dir el Goril.la. T’ajudarem si estàs disposat a fer una cosa per nosaltres.

-Sí, perfecte, faré el que sigui!

-Molt bé doncs, vull que vagis a la pastisseria i ens portis 3 croissants i 4 barres de pa- va dir la Pantera.

-Estàs dient que vols que robi a la millor pastisseria?

-Sí, has dit que faries el que fos, oi? Ha ha ha ha! -Va dir la Hiena

-D’acord- va dir el Gos-. Ho faré…

El Gos es va dirigir cap a la pastisseria i com que hi havia anat aquest matí i va veure que no tenien ensaïmades  li va dir pastissera si ara ja en tenien. La pastissera va anar a mirar-ho.  Aleshores ell va aprofitar per agafar el pa i croissants però amb la mala sort que quan es disposava a marxar, la pastissera el va enxampar.

– Ep! Alto, -va cridar.

El Gos es va intentar explicar-se però no va servir de res i la pastissera va trucar a la policia.

El Gos es va estar una nit a la comissaria del poble i mentre estava assegut va pensar que no valia la pena haver intentat ajuntar-se amb aquells brètols perquè havia perdut l’ocasió de tornar a pastisseria més bona de totes, com aquella història del Conill i la Guineu el qual el Conill es va voler fer amic de la Guineu i aquesta li va proposar un tracte semblant al del Gos i el Conill va acabar molt malament, ficant-se en molts embolics i ser perseguit per la gent del poble.

Mentre el Gos mirava per la petita finestreta de la cel.la, va veure passar els tres brètols pel carrer, es van aturar i quan el van veure van començar a riure;  finalment el van ajudar a sortir trencant la finestreta i els quatre animals van desaparèixer del poble.

-Vinga va,  marxem abans  que ens descobreixi la policia. Va dir la Hiena.

-Sí, afanyem-nos, va afegir el goril·la.

I avui en dia encara no han tornat a aparèixer per aquelles terres.

Això sí, es van oferir 150 monedes d’or per a qui els trobés, ja que els tres brètols havien fet molts delictes abans que es trobessin amb el Gos.

Creu més en tu i no vulguis ser com els altres.

Nil Segalés

Una tarda d’estiu, un Os i un  Os rentador jugaven al bosc a córrer al voltant dels arbres. Comptaven fins a tres i corrien veloçment fins a arribar a l’altre costat del riu.
Van fer diverses carreres però  l’Os rentador guanyava contínuament. Com a excel·lent pica-soques que era i acostumat a pujar a la part alta dels arbres per arribar al seu cau, corria tan de pressa que  quan arribava l’ Os, l’ Os rentador ja havia tingut temps de descansar per a la propera cursa.
L’Os estava fart de perdre i ja s’havia cansat d’arribar sempre l’últim, així que es va enfadar i es va posar a ploriquejar. Se sentia trist perquè el seu amic no el comprenia i ja no va voler jugar més amb ell.
Més tard un gos, que era un altre amiguet que solia jugar amb ells al bosc, va  veure que feien carreres, en va voler córrer una amb ells i van tornar a comptar per començar. En aquesta ocasió, per a sorpresa del’ Os rentador, va guanyar el gos, i com que va deixar de ser el guanyador, va començar a saltar de ràbia i  cridava:

Vull guanyar jo, vull guanyar jo!

Aleshores el seu amic gos, els mirà a tots dos i sorprès els va preguntar:
Però, no estàveu jugant a carreres? Si és un joc, per què us enfadeu?

I aleshores va explicar l’ exemple de la cursa de sabates, i la història començava així:

    “Havia arribat el gran dia de la competició i la girafa que era la més presumida de tots els animals s’ anava rient dels defectes dels altres animals.

Quan era l’ hora de començar la carrera tots els animals portaven unes sabates molt boniques; el rinoceront les portava verdes amb ralles blanques, la tortuga les portava blanques, la guineu taronges, la zebra vermelles i la girafa marrons.

Però just abans de començar la cursa se’n va adonar  que no es podia cordar les sabates de tan alta com era, i va demanar ajuda suplicant.

Llavors la guineu li va dir que, com podia haver comprovat, tots tenien defectes, així que era millor no anar rient dels altres.”

Van acabar la carrera i ho van celebrar tots molt contents i com a grans amics. D’ aquesta manera va ser com el gos va fer veure a l’ Os rentador i a l’ Os que,a l’ esport, no  sempre s’ ha de guanyar:

Allò important és que gaudim i que ens alegrem pel que arriba primer, no que ens enfadem per no ser-ho nosaltres. Els amics són feliços quan estan junts sense importar qui guanya.

Allò millor de l’esport són les amistats que s’hi creen

Adrià Pacheco Bartrina

Una tarda grisa d’hivern, un gos anava caminant pel carrer  buscant menjar, ja que quan era petit l’havien abandonat a causa de la seva mala aparença. Després d’una llarga caminada, per fi va trobar una bossa plena de restes de menjar que algú havia deixat al carrer al costat de les deixalleries. A qualsevol altre gos allò li haurien semblat simples escombraries, però per a ell era una delícia. Estava molt content d’ haver trobat aliment però just en aquell moment, abans de començar a menjar, va veure passar un gat molt prim que semblava estar afamat i el gos amb tota la seva bona voluntat va oferir-li’n una mica.

El gat, sense dubtar-ho, va anar corrents cap a aquella bossa i s’ ho va menjar tot sense donar ocasió  que el gos pogués menjar. Ell, molt trist i decebut, se’ n va anar a buscar més menjar. La gent  del carrer el mirava amb pena, però ningú feia res per ajudar-lo.

En aquell moment va recordar un exemple que li havia posat un cop la seva mare quan era petit. Aquest exemple anava així

“Vet aquí un home tan pobre que no tenia diners ni per menjar. Un dia un repartidor de pizza el va veure i va fer-li tanta pena que li va donar la pizza que portava a la moto.

El rodamón va agrair-li de bon grat el que havia fet. Quan ja es disposava a menjar-se- la va veure un altre home que semblava tenir més gana que ell i va oferir-li’ n una mica. Aquest no va dubtar-ho i s’ ho va menjar tot. El pobre home va quedar-se sense menjar per culpa d’ haver deixat que l’ altre home s’aprofités d’ ell i en aquell moment va adonar-se que no podia deixar que la gent tragués profit de la seva generositat”

El gos va estar reflexionant mentre caminava fins que no va poder més i va caure afamat a terra. Una senyora, que estava fent un volt, el va veure i va pensar que estava mort. Va apropar-se per comprovar-ho i va adonar-se que encara respirava. El va agafar en braços i se’l va emportar a casa per netejar-lo i donar-li  menjar perquè millorés.

Quan el gos va despertar va sentir una flaire de galetes de carn i va pensar que seguia somiant. La dona, en veure que s’ havia despertat, va anar a acariciar-lo però ell va apartar-se perquè no estava acostumat a rebre afecte dels humans. La dona va insistir i li va oferir una d’ aquelles galetes, de la qual ja havia sentit la seva olor anteriorment. El gos va apropar-se cautelosament i va deixar-se acariciar mentre se la menjava. En aquell moment va sentir una pau interior que no havia sentit abans.

La dona va agradar-li tant la companyia d’ aquell gos que va decidir quedar-se`l. A partir  d’ aquell moment mai més va tornar a tenir gana i va sentir finalment què era la felicitat.

El cangur, el lleó i el panda eren veïns en el bosc, no eren amics i gairebé no es parlaven. Al gos i al gat els havien abandonat i havien de  buscar refugi en algun lloc fins que van arribar al bosc i es van trobar amb els tres animals. Aquests els van ajudar els van donar menjar, un lloc per dormir i els van alimentar cada dia perquè ells es poguéssim recuperar dels dies dolents que havien tingut. A partir d’aquelles dues setmanes el cangur, el panda i el lleó van començar a parlar sobre els seus problemes, es van protegir entre ells i van sortir junts pel bosc.

A poc a poc el gos i el gat es van anar recuperant gràcies a l’ajuda dels tres animals. Un dia van decidir anar a casa del panda  per estar junts, van veure moltes pel·lícules, van jugar a molts jocs i fins i tot es van quedar a dormir. Aquell dia els 5 animals s’ ho van passar molt bé. Des d’ aquell moment van planejar moltes activitats per fer entre ells i es trobaven cada dia.

Va arribar l’ estiu, era el primer que tots cinc estarien junts i acabant les classes van anar junts de vacances. S’ ho van passar molt bé. Van fer moltes fotos i cada dia va ser inoblidable.  Van tornar al bosc però encara l’ estiu no havia acabat així que menjaven junts, anaven a jugar al riu que estava a prop i cada dia estaven en casa del lleó.  Van tenir moltes baralles però cap va fer que l’ amistat que tenien s’ acabés. Ho solucionaven de seguida i es demanaven perdó.

Un dia d’ estiu el gos i el gat estaven molt tristos perquè s’acordaven de que els dos no tenien germans, ni una mare no tenien família i ploraven molt però el cangur, el panda i el lleó es van abraçar i van plorar amb ells. Van sentir la mateixa tristesa que els dos estaven patint en aquell moment. També es alegraven quan un d’ ells aconseguien el que volien. Van plorar i van riure junts fos per el que fos.

El cangur i el gat van passar un dia junts. El gat li va dir en secret al cangur que li agradava el lleó, però que ell no hauria de dir res als altres sobre allò i ho va complir. El cangur poc a poc va anar agafant confiança amb els altres animals. El gos li va confiar una cosa que només ell sabia i el lleó li va dir que a ell li agradava una lleona que vivia a prop del bosc. El panda li va explicar les seves penes. El cangur només escolta tot el que ells li deien.

Un dia el lleó estava molt enfadat amb tots perquè ningú li va convidar a anar al parc i es va enfadar més amb el cangur que va ser qui havia organitzar tot.

-Com es possible que no m’ hàgiu convidat?- va dir el lleó

-Ho sentim, lleó. No sabíem si voldries venir- va replicar el cangur

-Saps què? Estic molt enfadat i no vull estar amb tu- va acabar el lleó i se’ n va anar.

Així doncs el cangur es va sentir molt enfadat i amb rancor i va començar a dir a tots els animals del bosc  els secrets del lleó i poc a poc va anar explicant també tot el que sabia de la resta d’amics. El panda que es va adonar immediatament de la situació i va parlar amb el cangur i li va explicar un exemple:

En un riu hi havia tots els peixos que quan no tenien menjar s’ ajudaven entre ells. Fins que un dia un dels peixos va tenir tanta gana que va anar amagant menjar per el sol. Els altres peixos confiaven en ell i no es creien que ell estava amagant menjar fins que es va quedar sense i va anar a buscar ajuda perquè s’ estava morint de gana

-Si us plau ajudeu-me, tinc fam!- va dir el peix

-Com tothom. Tu vas amagar menjar i no li vas donar a ningú ara no ens busquis, no estarem per tu, que ens has enganyat.   – van dir els altres peixos i se’ n van anar.

El cangur es va adonar  que els seus íntims amics no estarien per ell quan ho necessités, però això va fer que s’ enfadés molt i no parés de malparlar dels seus amics i es va inventar mentides.

Un dia el cangur tornant a casa es va ferir la pota perquè anava saltant. Es va fer molt de mal i li va costar aixecar-se. Ningú el va ajudar, els seus amics no hi eren per ajudar-lo i no tenia ningú a prop. Van passar els dies i ningú va aparèixer, així doncs, el cangur va morir de gana i de dolor per la ferida.

Qui mal parla dels seus amics no els tindrà quan els necessiti. 

Betsabé Caballero

Era el primer dia de l’institut, tothom estava nerviós, els alumnes tenien moltes ganes de començar. L’hàmster no coneixia a ningú. A classe la tutora va explicar com funcionava el centre. Era l’hora del pati, molta gent ja tenia amics perquè anaven junts en el col·legi. Ell es va seure en un banc. Mentre estava esmorzant va arribar una companya de la seva classe, la lloba. Tots dos van parlar de la seva vida i es van fer amics, una amistat que duraria tot el curs. També van conèixer més gent.

Al curs següent, arribava el dia de tornar a classe. L’hàmster i la lloba no s’havien vist en tot l’estiu. Les classes havien començat, tot anava bé fins que va arribar el treball de síntesi. Els grups eren de vuit, el treball consistia a fer un petit curtmetratge. Tenien una setmana per fer-ho… L’hàmster es va fer molt amic de la guineu. Després del treball la guineu i l’hàmster van seguir sent amics, però a la lloba no li agradava la guineu i els seus companys. Ella sabia que la guineu s’estava aprofitant de l’hàmster, per alguns detalls que havia observat. Per fer-li entendre, la lloba li va explicar un exemple al rosegador:

Dos amics anaven junts per un camí quan veieren sortir un ós enorme que llançava terribles rugits.

 – Socors! Auxili! – van cridar

El més prim de tots dos no va trigar a trobar refugi entre les branques d’un arbre, però el seu amic, massa gras, no va poder fer el mateix.

– Dóna’m la mà i puja’m! – va suplicar – Corre! afanya’t!

– No puc! – va replicar el més prim mentre pujava cada cop més amunt – Si ajudo a algú tan gras com tu corro el risc de caure … i no vull que l’os em devori!

La temible fera guanyava terreny poc a poc. De la seva boca en sortien rugits temibles, i cada vegada s’anaven apropant més a l’homenet gras. Però de sobte, es va deixar caure a terra.

“He sentit a dir que un os mai ataca a un cadàver” – va pensar l’homenet gras – “Em faré el mort”.

Immòbil, es va fer el mort, mentre l’ós l’anava ensumant. Després l’animal se’n va anar, realment convençut que l’home estava mort. Quan l’ós se n’havia anat, l’altre viatger va baixar de l’arbre i li va dir al seu amic:

– Has tingut molta sort! Te n’has escapat pels pèls! Em pregunto per què se n’haurà anat l’ós. Fins i tot m’ha semblat que et xiuxiuejava alguna cosa a l’orella! – va dir – Què t’ha dit?

– L’os m’ha recomanat que no torni a viatjar, d’ara endavant, amb algú que només pensa en si mateix i que no ofereix ajuda quan la teva vida està en perill. És en els moments difícils quan es reconeix als veritables amics. I amb aquestes paraules, l’home va seguir el seu camí sol.

L’ hàmster no li va fer cas i va seguint sent amic de la guineu.

El 2n cicle començava, els companys de classe havien canviat però tots els amics seguien junts. Ara anaven a 3rC, l’hàmster estava molt content perquè anava amb la lloba i la guineu. A la classe la guineu es va fer dues amigues més. Ara ell sempre feia cas a les seves noves amigues. L’hàmster no entenia per què la guineu no volia ser la seva amiga. La lloba va parlar molt amb ell i li va explicar que la guineu era una trapella. Ell ho va entendre i va deixar de ser amic de la guineu.

No et deixis enganyar pels amics falsos que s’aprofiten de tu, i no estan amb tu quan el necessites.

Muskan Kaur 3rA

Fa molt de temps a la sabana africana va haver-hi una gran sequera. Feia mesos que no plovia i el llac cada cop tenia menys aigua, per això un dia es van reunir tots els animals per acordar una treva. Tots podien anar a beure sense que ningú els fes mal. Els animals tenien por que aquest aviat es quedés sec, però no feien res. Un dia, un ratolí molt valent i intel·ligent va decidir sortir del seu cau per anar a buscar aigua. Pel camí va trobar al lleó dormint i li va explicar les seves intencions, però com era costum aquest se’n va riure d’ell i li va dir:

• Tu ets massa petit, lleig, escanyolit i dèbil. Ja t’ho dic cada dia. Jo, en canvi, sóc el rei de la selva, l’animal més ferotge i amb la crinera més bella. Moriràs abans de fer dues passes! I dient això va continuar dormint.

Al ratolí no li agradava que el lleó es burlés d’ell cada dia i l’afectava les seves paraules. Però, aquesta vegada, es va fer el fort perquè tenia una missió més important que lamentar-se i va continuar el seu camí. Més tard, va trobar a l’elefant descansant sota un arbre i aquest li va preguntar a on anava tan de pressa. El ratolí li va explicar i l’elefant va exclamar:

• Però tu ets massa petit i el teu cervell també, ja t’ho diu tothom! No seràs capaç de trobar ni una pedra. Jo, en canvi, sóc gran i savi i sé que no cal moure’s perquè aviat plourà.

Al ratolí no li complaïa que li prengués el pèl amb la mida del seu cervell, com sempre li feia, però aquesta vegada tenia un deure més important que amoïnar-se. Llavors, el ratolí li va explicar l’exemple de la guineu i el corb famolenc amb aquestes paraules:

• Una vegada hi havia un feble, prim i famèlic corb que es va col·locar sota una figuera, i en adonar-se que les figues encara estaven verdes, es va mantenir en el seu lloc esperant que maduressin. Poc després va passar una guineu i en veure al famolenc corb allà plantat li va preguntar què feia. Llavors, en conèixer el motiu la guineu li va dir que estava molt equivocat perdent temps creient en una esperança distant. I va afegir que l’esperança només es proveeix de belles il·lusions, però no pas de menjar.

A continuació es va acomiadar de l’elefant i va continuar el seu trajecte fins que va veure el rinoceront donant cops amb la seva banya a una gran pedra, per tal d’esmolar-se-la. Aquest el va mirar de reüll amb menyspreu, ja que pensava que era un animal insignificant i per això no es relacionava amb ell. Era del parer que tot s’aconseguia amb força i corpulència. El ratolí sabia què opinava d’ell i tampoc li feia gens de gràcia. Es va adonar que feia anys que tots els animals se’n burlaven d’ell i li feien bullying, rient del seu aspecte petit i dèbil. Però ara la seva fita era més important que preocupar-se i va continuar el seu trajecte.

Van passar dies i dies sense que el ratolí veiés cap signe d’aigua. Se li estaven acabant les forces i pensava que els altres animals tenien raó quan se’n reien d’ell. Començava a creure que potser no estaven equivocats quan es mofaven de la seva mida, de la seva força i de la seva intel·ligència.  Llavors, se li van emplenar els ulls de llàgrimes, que no li deixaven veure amb claredat i de cop va veure a l’horitzó el que li va semblar ser un miratge. Es va fregar els ulls per veure amb nitidesa si era real o imaginació del seu petit cervell. Va ser en aquell moment quan va descobrir un immens llac envoltat de frondosa vegetació. Ell amb el seu diminut cos havia aconseguit la salvació de tots els animals de la sabana i se sentia orgullós de la seva gran proesa. Es va aprovisionar d’aigua i va tornar a casa seva per explicar a tots els animals el que havia trobat. En aquell llac podrien disposar de tota l’aigua que necessitessin, ja que era tan gran que no es podia veure  on s’acabava.

El lleó, l’elefant i el rinoceront es van sentir avergonyits d’haver-se’n burlat del ratolí tants anys pensant que era un animal inferior a ells, per no tenir un cos tan perfecte. Es van adonar que tots tenim defectes, però sobretot virtuts que ens fan diferents, únics i peculiars. I van elogiar al ratolí per la seva valentia i perseverança.

David Bouzas

Temps era temps, en un parc d’un poble llunyà, hi vivia un lleó que governava tot el poble. Quan va ser molt vell va morir i el seu fill va ocupar el seu lloc, tal i com es feia en aquelles terres.  Al seu costat i donant-li sempre suport tenia un ratolí petit i molt intel·ligent. Entre tots dos redactaven les lleis però no sempre eren al gust de tots els habitants. La gent no li deia res al rei perquè tenien de ser devorats.

Entre els habitants del poble hi havia un escarabat molt golafre que vivia sol. Tenia molta gana i sempre molestava a tothom per aconseguir menjar.

El gat del poble volia ocupar el lloc del lleó perquè li tenia molta enveja. Pensava que ser rei era la millor feina del món, que tot era molt fàcil i tindria tots els luxes possibles. Tenia un amic que vivia amb ell, el colom, que sempre l’ajudava amb tot. El colom va ser expulsat de casa seva perquè havia robat al seu pare i el gat el va acollir. El gat va decidir que matarien al rei per poder ser-ho ell.

El gat i el colom van parlar amb l’escarabat perquè els ajudés amb el que volien portar a terme. Li van dir i prometre que si el gat aconseguia ser rei, ell tindria tot el menjar que volgués durant molts anys i podria viure amb ells.

Tots dos van explicar-li un exemple per animar-lo a col·laborar, i deia així: Un dia hi havia tres amics humans que van quedar aturats amb el cotxe i no es posaven d’ acord alhora d’ empènyer. Cadascun d’ ells feia força a un lloc diferent. Finalment tots tres van empènyer al mateix lloc i van aconseguí arrencar el cotxe.

 Amb aquesta història el van convèncer perquè fessin un equip i els ajudés a matar al rei.

L’escarabat va entrar de nit al parc i es va menjar al lleó, aconseguint així el propòsit que volien.

Però quan el gat va esdevenir ser rei, un munt de feina i responsabilitat se li va girar a sobre. Havia de redactar lleis, solucionar problemes i no tenia cap dia lliure. Unes setmanes més tard, va decidir deixar el càrrec de rei per evitar tants maldecaps i va fugir sol. Mai ningú va saber res d’ ell i el colom va ocupar el seu lloc.

No sempre, lo que tenen els altres és millor, si no saps el compromís que comporta.

      Marc Martinez Jorge

En un bosc vivien un cavall i un llop. El llop era molt poderós i tenia el cavall al seu servei. El cavall sempre l’ ajudava i l’acompanyava a tot arreu, era un servent noble i lleial. Quan el llop necessitava alguna cosa, el cavall sempre hi era per complaure’l, però el llop mai li agraïa el seu servei.

Aquell any, quan va arribar l’època de sequera, tots els animals del bosc van començar a passar molta gana.

Un dia, una guineu molt astuta va anar a veure el llop i li va adreçar les següents paraules:

-Senyor Llop, en un bosc havia arribat l’època del fred i el menjar escassejava. Tots els animals estaven passant molta gana, i el lleó, que era el rei, volia sortir a caçar però tenia por de sentir remordiments per menjar-se els altres animals quan no es podien defensar. El rei tenia un conseller molt savi, i quan li va demanar ajuda ell li va dir que el rei era la prioritat a la cort, perquè sense ell no es podien prendre decisions i el regne s’enfonsaria. D’aquesta manera, el lleó va entendre que no havia de sentir remordiments per menjar-se els altres animals.

El llop va entendre el que la guineu li volia dir, i va fer cridar el cavall per matar-lo.               Però el mussol, que havia escoltat la conversa entre la guineu i el llop, va anar-lo a    avisar. El cavall no volia fer cas al mussol perquè deia que ell sempre havia servit al llop, però el mussol no es va donar per vençut i li va dir:

-Un llop que sempre havia intentat menjar-se una guineu va caure en un forat fet per          l’ home. Més tard, també hi va caure la guineu. El llop la volia devorar, però ella li va dir que si se la menjava es quedaria sol i no podria sortir del forat. Després, la guineu va convèncer el llop de pujar al seu llom i escapar, i quan hagués sortit l’ ajudaria a escapar-se. El llop va accedir i va deixar pujar a la guineu. Però quan la guineu va ser a fora li va dir al llop que no li permetria sortir perquè sempre se l’ havia intentat menjar i així ella podria viure tranquil·la.

Quan el mussol va acabar, el cavall va veure que ni el llop ni la guineu eren animals nobles i va decidir fugir del bosc.Va córrer durant setmanes fins arribar a un bosc on les bèsties que hi vivien no van dubtar en acollir-lo. Allà va ajudar a molts animals que venien de fora buscant refugi i protecció.

Aquell dia el cavall havia après a no confiar en qui no demostrés que s’ ho mereixia, perquè quan en tinguessin necessitat no dubtarien a trair-lo.

Laia Asiaín

A la sabana africana molt lluny de la civilització hi havia un suricata que no podia menjar perquè no arribava als aliments dels arbres, però tenia el colom, el seu millor amic, que sempre l’ ajudava a aconseguir fruits perquè pogués sobreviure a la calor i a la mancança d’ aliment.

Un dia el Suricata va anar a buscar al seu amic colom però quan va arribar casa seva estava plena de sang i va veure que havien disparat al colom i que la coloma l’estava cuidant. Però això al suricata li era una mica igual, perquè el colom era un amic per necessitat, que li aconseguis aliment dels arbres, així que, en aquell moment no estava preocupat per si el colom s’havia fet mal sinó per com aconseguiria el menjar per no morir-se de gana. Així que el suricata després de fer veure que s’interessava pel colom, va anar a buscar altres animals que l’ajudessin a aconseguir aliment.

Primer va anar a buscar a la girafa, que era molt alta i no gaire espavilada, així que es va posar a parlar amb ella, i li va explicar que si l’ajudava ella també hi sortiria guanyant ja que aconseguiria un amic; quan la girafa estava apunt d’acceptar va venir el lleó que feia dies que no menjava i volia una presa fàcil, llavors el suricata li va dir:

–Quan el faraó va dir que els hebreus no podien sortir d’Egipte Jesucrist va enviar 10 plagues pels seus mals actes i es va penedir dels seus actes, no facis tu el mateix.

Quan el Lleó el va sentir, va dir que per aquell cop passava, li havia d’explicar on podia trobar una presa i el Suricata va pensar en el colom que com que ja no li servia de res perquè s’havia trencat l’ala i seria una presa fàcil.

Quan el Lleó se’n va anar el suricata es va adonar comte que la girafa se n’havia anat corrent, així que va anar a buscar al rinoceront que no era gaire alt però tenia molta força i el podria llençar cap a dalt dels arbres. Però quan el va veure feia una cara d’enfadat que al suricata ni li va fer tanta por que es no va atrevir-se a acostar-hi així que només li quedava l’elefant, però el problema de l’elefant és que era molt intel·ligent i no seria fàcil de convèncer i quan li va dir el que volia fer l’elefant va dir que no perquè no hi hauria prou menjar per a tothom, i quan el Suricata ja marxava va venir el lleó a ajudar-lo, ja que s’acabava de menjar el colom gràcies a ell, i li va dir a l’elefant que sinó ajudava al suricata, el mataria, l’elefant s’hi negava perquè ell era l’unic que es podia fer a la idea del que passaria si ajudava al suricata però quan va veure que el lleó ja s’estava enfadant, va ajudar al suricata però amb una condició que ell es podia quedar un arbre per a ell sol i el lleó va acceptar.

Quan el suricata va haver-se enfilat a l’arbre va fer una escala per poder-hi pujar sempre que volgués, i en acabar de fer l’escala va avisar a tota la seva família que era molt nombrosa i es van començar a menjar tots el arbres un per un fins que només quedava el que l’elefant es va guardar per a ell sol.

Com que no hi havia aliment als arbres per als altres animals tots van acabar morint per la falta d’aliment i el lleó com a conseqüència es va quedar sense i també va acabant morint; l’únic que va quedar en peu va ser l’elefant. Perquè el seu pare sempre li deia guarda’t una poma per les set, que vol dir que sempre has de ser previsor.

Roc Freixes