En un bosc on hi vivien molts animals, hi havia un corb i una serp molt malèvols, tant, que tenien una tècnica per aconseguir el seu aliment a costa d’altres bèsties. Consistia  que cada vegada que es trobaven amb un animal pel bosc, el guiaven cap a una direcció incorrecta expressament que els portava al prat de la serp i el corb i, així, els mataven i se’ls menjaven.

Un bon dia, un ase que anava caminant una mica distret pel bosc, va topar-se amb el corb i la serp i li van dir:

-Sembles una mica perdut, necessites ajuda?

L’ase, estranyat que animals com ells el volguessin ajudar, va respondre:

-M’he perdut, que em podríeu ajudar a trobar la direcció per arribar al final del bosc?

La serp i el corb li van dir que no hi havia cap problema, i el van indicar de manera que sense que l’ase en fos conscient, l’enviaven cap al famós prat.

Va aprendre el camí, i just quan estava a punt d’arribar al prat, es va trobar a la seva colla d’amics. En veure’l, li van preguntar que com era que havia arribat fins allà, i l’ase els va explicar el que havia succeït amb el corb i la serp. Quan va haver acabat, els seus amics van adonar-se de seguida del que el corb i la serp pretenien, i planejaren la venjança contra ells dos. Van pensar que si s’esperaven al prat fins que el corb i la serp arribessin, podrien fer veure que volien matar-lo i cruspir-se’ls, i així els donarien una bona lliçó.

Quan el corb i la serp varen arribar, estaven bastant espantats. Es van trobar a l’ase i els seus amics amb un posat que transmetia mal humor i ganes de venjar-se. L’ase i els seus amics s’aproparen cap als seus contraris fent veure que els matarien, i just quan el corb i la serp pensaven que els sacrificarien, els amics de l’ase, sense dir res més, van explicar-los un exemple:

-En una terra llunyana, totes les bèsties van acordar de donar cada dia una bèstia al lleó per evitar que les perseguís quan caçava. El lleó va acceptar el tracte. Cada dia aquelles bèsties triaven a l’atzar quin havia de ser l’àpat del lleó. Un dia, la dissort va recaure sobre una llebre, i aquella llebre va trigar fins al migdia a anar cap al lleó, perquè la mort la tenia atordida. El lleó es va enfurismar molt, i va preguntar a la llebre quin era el motiu d’aquella tardança. La llebre es va excusar, i va explicar que prop d’aquell lloc hi havia un lleó que afirmava ser el rei d’aquella terra, i que l’havia estat a punt d’agafar. El lleó es va indignar i va creure que allò que deia la llebre era veritat, i li va demanar que li ensenyés aquell altre lleó. La llebre es va posar de camí i el lleó la va seguir. Aleshores la llebre va anar fins a una gran extensió d’aigua, que era una bassa envoltada per un mur. Els dos animals es van situar damunt del mur, molt a la vora de l’aigua, i els reflexos de la llebre i el lleó van aparèixer damunt de la superfície aquàtica. Aleshores la llebre va dir al lleó: <<Senyor, veieu el lleó que és a l’aigua i que es vol menjar una llebre?>>. El lleó es va pensar que el seu reflex era l’altre lleó, i va saltar a l’aigua per combatre contra aquell animalàs. La llebre, gràcies al seu enginy, va matar el lleó, que va morir ofegat.

Un cop el corb i la serp van haver sentit i entès aquest exemple, van demanar perdó a l’ase i els seus amics, i no varen tornar a matar cap bèstia mai més.

Laura  Mora