Era estiu. En un bosc molt càlid vivia un corb que passava tot el dia rient-se d’un pobre rossinyol que aprofitava el temps per buscar menjar, abans que arribés l’hivern.

Un dia, el castor i el rossinyol estaven parlant sobre el temps que feia. El castor li va dir al rossinyol:

• Has vist que l’ únic que no es preocupa per l’hivern és el Corb? Per què deu ser?

El Rossinyol, molt pensatiu, li va  contestar:

• No ho sé, la veritat, però ell es passa tot el dia rient de mi perquè busco el menjar abans que arribi l’hivern.
• Ja, ell sempre ho deixa tot per última hora- va dir el Castor un poc molest.

Però un dia va  ploure i la casa del corb es va destruir perquè la tempesta era molt forta. El rossinyol, en veure això, va ajudar al Corb perquè no es mullés. El corb un poc apesarat li va donar les gràcies. Al passar la tempestat el rossinyol li va a explicar al castor el que li havia passat al corb per ajudar li fer la seva casa de nou.

• El castor li va a dir que no ajudaria al Corb perquè quant ell necessitava la seva ajuda no s’hi podia comptar.
• Esta bé, jo l’ ajudaré- li va contestar el Rossinyol un poc alegre.

Uns dies després, el Rossinyol  estava molt cansant perquè el corb s’aprofitava d’ell. No ajudava per res i esperava que el mussol fes tota la feina de la llar  sol.

Fins que un dia el rossinyol molt enutjat li va dir:

– No t’aprofitis de la meva bondat!  Solament sóc un pobre ingenu que vol ajudar-te.

El corb es va riure d’ell i li va respondre:

• Doncs a la pròxima no m’ajudis, jo no necessito la teva ajuda. D’ara endavant jo me les apanyaré sol, ho has entès?.

El Rossinyol molt molest li va respondre:

• Espero que així sigui però quan necessitis alguna cosa ningú t’ho darà perquè solament et preocupes per tu mateix, no pels altres.

El Corb estava rient-se de les paraules que li deia el pobre Rossinyol.

En passar els dies l’hivern va arribar. Mai s’ havia vist un hivern molt gelat com aquest. El Rossinyol estava a casa seva menjant la fruita que havia recollit en l’estiu i molt alegre va dir:

• Gràcies Déu, per aquest clima molt fresc i perquè no em falta el menjar.

Mentre, el Corb es preguntava : jo per què no vaig recollir res per menjar durant l’estiu? Estava molt preocupat perquè ja tenia gana. Ja sé què faré:  aniré a casa del Rossinyol a veure si ell em regala alguna cosa per menjar.

Ell Rossinyol, en veure que el corb s’aproximava a casa seva va pensar : Ve a visitar-me? O a demanar-me perdó pel que li vaig dir aquell dia?.

Quan el Corb arribà a casa del Rossinyol molt content li va dir: hola, amic meu,  vinc a casa teva a demanar-te menjar, és que ja tinc gana i com que a l’estiu no vaig tenir temps per recollir el menjar, em regalaries alguna fruita que no et mengies tu?

• Que et regali una de les meves fruites?- va contestar el Rossinyol una mica molest.
• Sí, una de les teves fruites, per què no em regalaries una fruita eres molt egoista amb mi?- Li va dir el Corb amb cara trista.
• Jo, egoista amb tu? A veure, quan jo passava tot el dia buscant el menjar tu et reies de mi, així que no em reclamis res.

El corb molt  enutjat va marxar a casa seva. Però van passar els dies i ningú sabia del corb, fins un dia que el castor i el rossinyol  es van posar d’acord  per anar-lo a veure.  Però quan van anar-hi el van trobar mort. No s’ho podien  creure, això! El corb havia mort per falta de menjar!

Aquell que solament pensa en ell mateix, quan té una desgràcia ha de córrer.

Dariela Valladares