Són les nou del matí i el sol comença a brillar sota el mar. En Dylan es desperta perquè ja és hora d’anar a treballar. Es lleva del llit i va nedant cap a la cuina a agafar un pot d’algues marines;  les escalfa i se les menja, es vesteix i surt nedant cap a la feina. Un cop ha arribat, troba el seu cap que li diu que ha d’anar a fer guàrdia a la part oest del mar, on últimament hi havia hagut molts problemes.

Un cop ha arribat troba el peix pallasso i el batallaire discutint-se. En Dylan nedant molt ràpid, va a veure què ha passat i resulta que havia estat un mal entès. I continua fent guàrdia però el mar està molt tranquil.

Un cop ha passat el seu torn, torna a casa i com cada dia s’asseu al sofà i obre la tele per mirar si li ha tocat la loteria. De cop i volta li cau el pot d’algues a terra i comença a fer cara de sorprès. Quina sort, li havia tocat la rifa ! Ell no s’ho esperava i ben content agafa el paper i surt de casa volant fins arribar al quiosc, amb molta pressa. Li ensenya el bolletí a la senyora medusa que li dona un txec on hi ha 10.000.000 petxines. Va al banc els lliura el txec i ben sorpresos li ingressen el diners al seu compte. En Dylan, amb un somriure d’orella a orella, el primer que fa es comprar-se una casa al barri més car de sota el mar, Beverly Hills. La seva vivenda, tenia 5 plantes, un enorme jardí i el garatge més gran de l’oceà. Compra tots els mobles necessaris: un sofà més gran que la seva antiga casa, un televisor de plasma enorme,  un llit gegantí per la seva habitació amb una làmpada de perles que penja del sostre… és a dir, compra el més car que troba, fins i tot coses innecessàries.

El dia següent, l’escamarlà el desperta perquè ha d’anar a renunciar a la feina. Amb una trucada n’ha de tenir suficient però el que vol és presumir davant del seus companys de les coses tan luxoses que té. Agafa el seu barnús de pell de tauró, se’l corda, es posa el rellotge d’or, el seu barret de pell de balena i el seu Monkey Balance  i va rodant fins a la comissaria. Un cop ha arribat, li diu al seu cap que deixa la feina, ja que li ha tocat la loteria i ara és el segon animal més ric del mar, després de la medusa. El seu cap li diu que molt bé però que si s’ho repensa no podrà tornar perquè hi ha molta gent que vol el seu càrrec. Els altres dofins el miren amb cara de sorpresos. Li van a demanar si els pots ajudar perquè amb el sou que els paguen no en tenen prou i si nega rotundament.

Més tard, tornant cap a casa, apareixen 4 tortugues encaputxades i amb talls de coral. S’acosten al dofí i ell molt sorprès i espantat comença a nedar ràpidament. Les tortugues però, l’atrapen i el comencen a apallissar. Queda inconscient. El dofí es desperta i no recorda res. La infermera li diu que han passat dos dies des que el van ingressar. Li fa algunes preguntes i l’últim que recorda és que li ha tocat la loteria i que ha anat a la comissaria per deixar la feina. A partir d’aquí, no recorda res més. Pregunta a la infermera si algú l’ha visitat en aquests dos dies, però no ho ha fet ningú. Queda una mica tocat….

Quan porta una estona descansant, entra a l’habitació un cranc. Es presenta. És en Robert. Va ben vestit, amb una camisa i una americana. Porta una corbata lligada al coll, una sabata a cada una de les seves vuit potes i un maletí gairebé més gran que ell. S’acosta al llit. Té una veu una mica irritant i aguda. Puja a la cadira i em diu que li sap molt greu el que ha passat. Després d’una estona de conversa li comenta que fa dies va llegir al diari que li havia tocat la loteria. Li pregunta si estaria interessat a participar en la creació d’un centre de recerca per ajudar als animals malalts i poder trobar una cura contra la Escatum flurodius, una malaltia que afecta a les escates dels peixos i que és mortal. En Dylan està sorprès perquè mai ha sentit a parlar d’aquesta malaltia. En un principi s’hi nega però en Robert li explica una història : quan ell era petit, uns pescadors humans van raptar els seus pares i una una família de llobarros el van adoptar. Havien estat els seus veïns de tota la vida. Va estar molt a gust amb ells. Però un dia van agafar aquesta malaltia i es van morir i va tornar a quedar sol. Com que ja era una mica gran, ningú el va voler tornar a adoptar i es va haver d’espavilar tot sol. A partir d’aquell moment va decidir que no pararia fins poder trobar una cura per aquella malaltia.

En Dylan queda commogut.  Realment és una història molt trista per això acaba acceptant l’oferta. En Robert li comenta que hauria d’invertir uns 10.000.000 milions de petxines. Són moltes petxines ! Pensa en Dylan. De fet, és tot el que té…. Però en Robert li comenta que si troben la cura, es farà més ric i famós del que ja és. Com que en Dylan està dolgut perquè s’adona que ja ho té amics, decideix invertir, pensant que quan això passi, recuperarà els seus amics. Queden que en un parell de dies, quan en Dylan surti de l’hospital es trobaran a cal notari per signar tota la documentació.

El dia següent, els doctors, li diuen a en Dylan que ja està recuperat però que vagi amb compte. Surt de l’hospital i una limusina tirada per petxines gegants, el recullen i el porten a casa. S’estira al seu magnífic sofà, obre la i mirar una la tele de 110 polsades de la marca Samsung que s’havia comprat. Agafa el seu Iphone 10 Plus i consulta el seu Twitter. Veu que ja té 6.000.000 milions de seguidors, però no coneix a cap d’ells. De fet no hi ha cap dels seus antics amics que el segueixin. El primer que va fer a va ser twittejar #Perfiacasa! J.

Està tan cansat, i queda dormit al sofà.

Tres dies després, en Dylan ja està recuperat del tot i el primer que fa és agafar el seu mòbil i quedar amb en Robert i el seu notari. Es troben a les 11 al bar Crustaci per prendre un café i anar-hi junts. Quan arriba veu en Robert amb un roger molt ben vestit i amb el seu porta-documents a les aletes. Els saluda. En Robert li presenta el seu acompanyant : és el notari. Primer s’estranya que no vagin a la seva oficina però el notari li explica que allà estaran més tranquils. S’ho creu.

El senyor notari treu de la bossa 4 folis que en Dylan ha de signar. Intenta llegir el que posa, però el vocabulari que hi surt és una mica complicat per ell. En Robert, li fa un resum. Signa els documents i entrega els 10.000.000 de petxines que havien acordat. Una hora més, el dofí torna a casa content per dos motius : el primer és que ha fet una bona acció, però en el fons el que l’importa més és que serà encara més ric i famós del que és ara.

Passen un parell de dies i decideix telefonar a en Robert. Aquest no el contesta. Ho continua provant i no hi ha resposta. Es comença a posar nerviós. Agafa el seu portàtil d’última generació i comença a investigar sobre la malaltia. La seva sorpresa és que no troba absolutament res d’aquesta malaltia. Passen els dies i continua sense tenir resposta d’en Robert. Nerviós, obre la televisió i la seva sorpresa és que fan un reportatge sobre un cran estafador que enganya a la gent explicant una absurda història sobre una malaltia que no existeix….. És en Robert !!!! El seu món s’ensorra. Ho ha perdut tot !!!!!!

Han passat un parell de dies. Està sol, enfonsat, sense ningú que l’animi. Decideix sortir al carrer i intentar recuperar la seva antiga feina. El seu cap li diu que no, que ja l’havia avisat. Que farà ara ? No té res !!! Surt i es troba els seus antics companys, però passa de llarg. No vol que es riguin d’ell. Però s’endu una gran sorpresa : els seus antics amics han fet una recol·lecta per ajudar-lo !

No s’ho pot creure… després del que ell havia fet als seus antics companys, aquest, li donen una bossa amb petxines i li diuen que no es preocupi que intentaran que recuperi la feina. Ell, que no estava content amb el que tenia i volia més, ho havia perdut tot ! Però s’adona que no havia perdut el més important : els verdaders amics !!!!

Mariona Perarnau