Hi havia una vegada, en un petit poble situat a la Garrotxa, una llebre que es deia Paula. Feia uns anys que la ella i les seves amigues havien decidit fer-se influencers de la moda a través de xarxes socials com instagram, twitter, facebook, etc. Ja feia bastant que totes tenien el mateix hobby però estaven estudiant quart d’ ESO i cada dia estaven més a prop d’anar a la Universitat.

• Hauríem de començar a reduir les nostres compres i estalviar per la Universitat, no creieu, noies? -va dir l’Alexandra un dia que la Paula s’estava emprovant uns pantalons blaus al Bershka.
• Ui, no sé pas què dir-te, d’això que dius -va dir la Paula- la Universitat encara ens queda lluny podem disminuir les compres més endavant.
• Doncs jo crec que l’Àlex te raó -va apuntar la Maria.
• Mireu, noies, jo ja tinc un fondo per la Universitat, si voleu començar a estalviar ara em sembla bé, però jo seguiré comprant cada divendres i dissabte -va dir la Paula.
• D’acord -la Maria va pensar que era millor no discutir amb la Paula sobre aquell tema i menys a aquelles hores de la tarda que ja estaven cansades de tant voltar.

Van anar les tres a caixa a pagar els pantalons que la Paula es volia comprar.

• Nenes, us va bé quedar demà per anar a l’ Stradivarius i després ens passem per l’Inside?
• I si demà anem a fer les fotos al parc de la plaça St. Pere al matí, que no hi hauran nens petits? És que així ens estalviem de gastar i podem fer-nos les fotos tranquil·lament -va dir l’Àlex.
• A mi em sembla bé -va dir la Maria.
• Sí noies, doncs com us vagi bé- va dir la Paula una mica enfadada pel comportament de les seves amigues -Doncs quedem demà a les deu del matí a la plaça St. Pere?
• Perfecte- van dir la zebra i la paona.

Van anar passant els mesos i la llebre, la paona i la zebra anaven a les seves botigues preferides del poble  però l’única de les tres que es comprava roba i complements era la Paula.

Un dia la Maria i l’Alexandra estaven esperant a la Paula a la plaça central del poble per fer-se unes fotos i van estar comentant que últimament la seva amiga s’estava passant amb el tema de gastar-se els diners. Ara ja no només comprava roba, també comprava accessoris innecessaris com rellotges que només es posava per fer-se una foto en concret. El mateix feia amb les arracades, braçalets, collarets i infinitats de coses més. Van decidir que la setmana següent parlarien seriosament amb els seus pares sobre el tema.

Al cap de dos dies la Paula va trucar a les seves amigues, la zebra i la paona i els va explicar que el dia anterior una guineu havia mossegat al seu pare. Les dues amigues, súper preocupades, van decidir que a l’endemà anirien a veure al seu pare al hospital. I així ho van fer. En entrar a l’habitació, van veure que hi havia un metge que parlava amb la Rita i l’Eugeni, els pares de la Paula.

• Ei! -la Paula estava al passadís de l’hospital i entrava a l’habitació. Tenia els ulls vermells i unes ulleres molt marcades.

Van passar-se tot el matí parlant i passejant pels passadissos de l’hospital. Al voltant de les dues del migdia, la Maria va marxar a casa seva a dinar i va dir que a la tarda no podria anar-hi perquè havia de fer deures i estudiar. L’Alexandra, però, li va dir que aniria a buscar un parell d’entrepans i així dinarien juntes.

Quan va tornar va veure a la Paula que estava plorant i li va preguntar què li passava.

• Al meu pare l’hauran d’operar de la cama i l’operació és molt costosa i l’hem de pagar amb el petit estalvis que tenia per anar a la universitat. Ara què faré?

La paona desconcertada li va respondre de la següent manera:

• “Hi havia una vegada un home molt avariciós que es dirigia a un poble. Portava un sac en el qual hi guardava cada una de les precioses pedres que es trobava pel camí. Per arribar al poble havia de travessar un riu. Es va endinsar a l’aigua i com que el sac que duia pesava molt s’anava enfonsant, però va pensar que no tindria problemes per arribar a l’altre costat. Just a la meitat del riu es va adonar que no hi tocava de peus i va sentir a la gent que estava a la vora que li deia “deixi anar al sac o morirà”, “va home, deixi anar el sac” però ell, tan avariciós com sempre no va voler deixar anar les riqueses que duia i va morir ofegat.” Això amiga meva, és el que t’ha passat a tu. La Maria i jo et vam avisar de que havíem de reduir les compres per estalviar per la Universitat però tu no ens vas fer cas. En aquesta vida s’ha de ser previsor, no malgastar i saber gestionar els diners que amb tant d’esforç aconsegueixen els teus pares.

Acte seguit es va aixecar i va abandonar l’hospital.

L’ambició fa perdre la bèstia.

Irene Posada Pérez