Fa molt de temps a la sabana africana va haver-hi una gran sequera. Feia mesos que no plovia i el llac cada cop tenia menys aigua, per això un dia es van reunir tots els animals per acordar una treva. Tots podien anar a beure sense que ningú els fes mal. Els animals tenien por que aquest aviat es quedés sec, però no feien res. Un dia, un ratolí molt valent i intel·ligent va decidir sortir del seu cau per anar a buscar aigua. Pel camí va trobar al lleó dormint i li va explicar les seves intencions, però com era costum aquest se’n va riure d’ell i li va dir:

• Tu ets massa petit, lleig, escanyolit i dèbil. Ja t’ho dic cada dia. Jo, en canvi, sóc el rei de la selva, l’animal més ferotge i amb la crinera més bella. Moriràs abans de fer dues passes! I dient això va continuar dormint.

Al ratolí no li agradava que el lleó es burlés d’ell cada dia i l’afectava les seves paraules. Però, aquesta vegada, es va fer el fort perquè tenia una missió més important que lamentar-se i va continuar el seu camí. Més tard, va trobar a l’elefant descansant sota un arbre i aquest li va preguntar a on anava tan de pressa. El ratolí li va explicar i l’elefant va exclamar:

• Però tu ets massa petit i el teu cervell també, ja t’ho diu tothom! No seràs capaç de trobar ni una pedra. Jo, en canvi, sóc gran i savi i sé que no cal moure’s perquè aviat plourà.

Al ratolí no li complaïa que li prengués el pèl amb la mida del seu cervell, com sempre li feia, però aquesta vegada tenia un deure més important que amoïnar-se. Llavors, el ratolí li va explicar l’exemple de la guineu i el corb famolenc amb aquestes paraules:

• Una vegada hi havia un feble, prim i famèlic corb que es va col·locar sota una figuera, i en adonar-se que les figues encara estaven verdes, es va mantenir en el seu lloc esperant que maduressin. Poc després va passar una guineu i en veure al famolenc corb allà plantat li va preguntar què feia. Llavors, en conèixer el motiu la guineu li va dir que estava molt equivocat perdent temps creient en una esperança distant. I va afegir que l’esperança només es proveeix de belles il·lusions, però no pas de menjar.

A continuació es va acomiadar de l’elefant i va continuar el seu trajecte fins que va veure el rinoceront donant cops amb la seva banya a una gran pedra, per tal d’esmolar-se-la. Aquest el va mirar de reüll amb menyspreu, ja que pensava que era un animal insignificant i per això no es relacionava amb ell. Era del parer que tot s’aconseguia amb força i corpulència. El ratolí sabia què opinava d’ell i tampoc li feia gens de gràcia. Es va adonar que feia anys que tots els animals se’n burlaven d’ell i li feien bullying, rient del seu aspecte petit i dèbil. Però ara la seva fita era més important que preocupar-se i va continuar el seu trajecte.

Van passar dies i dies sense que el ratolí veiés cap signe d’aigua. Se li estaven acabant les forces i pensava que els altres animals tenien raó quan se’n reien d’ell. Començava a creure que potser no estaven equivocats quan es mofaven de la seva mida, de la seva força i de la seva intel·ligència.  Llavors, se li van emplenar els ulls de llàgrimes, que no li deixaven veure amb claredat i de cop va veure a l’horitzó el que li va semblar ser un miratge. Es va fregar els ulls per veure amb nitidesa si era real o imaginació del seu petit cervell. Va ser en aquell moment quan va descobrir un immens llac envoltat de frondosa vegetació. Ell amb el seu diminut cos havia aconseguit la salvació de tots els animals de la sabana i se sentia orgullós de la seva gran proesa. Es va aprovisionar d’aigua i va tornar a casa seva per explicar a tots els animals el que havia trobat. En aquell llac podrien disposar de tota l’aigua que necessitessin, ja que era tan gran que no es podia veure  on s’acabava.

El lleó, l’elefant i el rinoceront es van sentir avergonyits d’haver-se’n burlat del ratolí tants anys pensant que era un animal inferior a ells, per no tenir un cos tan perfecte. Es van adonar que tots tenim defectes, però sobretot virtuts que ens fan diferents, únics i peculiars. I van elogiar al ratolí per la seva valentia i perseverança.

David Bouzas