Un dia a la Selva Tropical Africana, es va celebrar una cursa on només podien participar el simis. La carrera consistia a portar 5 quilograms de plàtans d’un lloc a un altre. Les normes eren que es podia utilitzar qualsevol objecte o mètode per portar-los, però ningú els podia ajudar. El premi era un any de plàtans gratis de la millor qualitat.

Eren les 10 del matí, justament l’hora que havia de començar la cursa dels simis. Els participants ja estaven col·locats per començar la cursa.  El goril·la era el favorit per guanyar, però tothom pensava que el ximpanzé li podia plantar cara. Ningú, però, confiava amb el mangabei ja que era un petit simi dèbil. Tot estava a punt per començar.

A les 10 i cinc minuts va començar la carrera. El goril·la, amb la seva increïble força, portava una gran quantitat de plàtans a tota velocitat. El ximpanzé anava fent, anava ràpid però no tant com el goril·la. Mentrestant, el mangabei portava pocs plàtans i no tan veloçment com els seus competidors. Passats els primers 35 minuts, al goril·la ja només li quedaven 2 quilos i mig per portar. El ximpanzé, com que era un trampós i veia que no podia amb aquella bèstia, va cridar els seus amics perquè junts el poguessin guanyar. En canvi, el mangabei anava lent i pensava que no els podria guanyar quan de sobte, el seu pare li va explicar un exemple:

Una vegada una llebre s’havia d’oferir com a menjar d’un lleó però es va enrederir amb l’excusa que un altre lleó l’havia reclamat abans. El primer lleó volia que li presentés aquest altre i el va portar davant d’una bassa d’aigua i, en veure’s reflectit, el primer lleó es va llançar contra l’aigua ja que es va pensar que veia l’altre i es va ofegar.

Llavors al petit simi se li va acudir una gran idea: posaria els plàtans en un arbre i el tensaria perquè quan es deixessin anar, tots els plàtans anessin al lloc d’arribada.

Passada la primera hora, el goril·la ja portava 4 quilos i només li’n quedava un. El ximpanzé, amb l’ajuda dels seus amics, ja portava 3 quilos i mig i al ritme que anava, en poc temps acabaria posant-se líder. El mangabei ja portava 3 quilos i anava a molt bon ritme gràcies al seu enginy.

El director de carrera, veient com de ràpid anava el ximpanzé, va fer un seguiment per descobrir si algú l’estava ajudant. En un moment determinat es va fixar que el simi era substituït per un company seu. Va ser així com gràcies a les seves trampes, el simi va quedar desqualificat. Per tant, a la competició només quedaven en peu dos participants.

Passada la primera hora i quart, al goril·la només li quedaven uns 200 grams per acabar i al mangabei, que anava molt ràpid, ja només li’n quedaven uns 300. La carrera estava molt tensa i podia guanyar qualsevol.

Finalment, però, el mangabei amb un tir espectacular va aconseguir superar el goril·la que estava a 100 metres de proclamar-se campió. Amb crits d’eufòria el petit simi va guanyar i va ser guardonat amb un any de plàtans gratis de la millor qualitat.

Toni Borés

Una vegada, en unes terres verges i llunyanes, hi habitaven molts animals un dels quals, el lleó, era el rei. A cap dels animals d’aquell paratge li agradava que fos el seu monarca. Molts habitants ja havien intentat vèncer-lo anteriorment, des del més fort al més enginyós de tots, però el rei sempre aconseguia derrotar-los.

Un dia que el rei descansava tranquil·lament a la seva luxosa tribuna reial, va veure volar un petit pardal davant del balcó i va ordenar que el capturessin, perquè ell també volia saber volar com el pardal, cosa que no podia fer.

L’endemà al matí el pardal es va despertar a una sala palau del monarca, quan de sobte van entrar uns soldats que li van ordenar que s’aixequés i que anés cap a la sala, on es trobava el rei. Tot seguit, el pardal sorprès es va agenollar davant del monarca, fent-li una reverència.

Després d’uns segons en silenci, el rei va aixecar la veu.

-Pardal! Tu que saps volar tan bé i tan elegantment, t’ordeno que me n’ensenyis a mi també, perquè si tu ho pots fer, jo també i millor.

El pobre pardal no va gosar dir res.

Passada una setmana el rei va cridar-lo per poder començar aquelles classes. L’ocell va intentar explicar-li que ell no podia fer-ho perquè no tenia ales i no era possible, però el lleó orgullós com ell sol va insistir que claríssimament ho podia fer, millor i més elegantment que el pardal.

El pardal va decidir pujar a la muntanya més alta de totes aquelles terres, on hi havia els penya-segats més alts de tots. El monarca, que era tan refinat, va voler que el pugessin en un carro per no cansar-se.
Mentrestant el pardal va haver d’anar volant amb les coses del rei que pesaven com un mort. Finalment quan va haver arribat a dalt de tot, el rei l’estava esperant tranquil·lament a l’obra d’un cirerer i ajagut en una butaca, amb els seus criats fent-li vent amb fulles de palmera.

Ja havia arribat l’hora de la veritat, el moment en què el lleó es llençaria des de dalt del penya-segat per poder volar com el pardal. De seguida el monarca va ordenar a l’ocell que li donés uns consells per tal de fer-ho.

El pardal va dir-li que primer de tot havia de tenir ales, cosa que el rei va ignorar completamen;, també li va dir que no havia de tenir por i que havia de ser molt valent, i el rei va afirmar que ja ho era.

Finalment el rei va saltar darrere del pardal, de manera que el pardal pujava volant i el lleó pujava mort cap al cel, o més aviat baixava encara més cap a l’infern.
Tots els animals d’aquelles terres van agrair-li aquest gest al pardal i ell davant de tots aquells animals va contar una història:

–Hi havia una vegada un home molt poderós, que sempre feia burla de la resta, de manera que no tenia amics, i tant l’odiaven els que el coneixien, que cada dia desitjaven la seva mort.
Un dia va veure que un nen corria molt i molt de pressa, la qual cosa que ell també volia fer.
Després d’uns dies pensant com aconseguir-ho va decidir que cada dia es deixaria perseguir per un animal més ràpid que l’anterior.
Va començar amb una tortuga, però com que ho va trobar massa fàcil. El dia següent va optar pel lleopard.
El bon home va començar a córrer com un esperitat davant del lleopard, cosa que va acabar amb una tragèdia, i un bon dinar pel lleopard.

Un bon matí al fons marí, el sol travessava l’aigua il·luminant la sorra. De lluny se sentia el so de les balenes que passaven entre els vaixells enfonsats. La Llagosta es va despertar i va pensar que aquell dia tenia ganes de veure els seus amics. Va fer una trucada des del seu den-den-mushi per trucar-los. Van quedar que es reunirien a les 12.

Els seus amics van anar cap al lloc de quedada, la Llagosta com sempre arribava tard. Aquest dia, els seus amics la van esperar però quan portaven una estona van decidir marxar sense ella.

• Hem d’esperar la Llagosta perquè és la nostra amiga – va dir el Dofí.
• Estic fart de que sempre faci el mateix, si es queda a una hora es queda a una hora! Nosaltres hem vingut a l’hora, per què sempre ella ha d’arribar tard? – va dir la Truita molt seriosa i enfadada.
• Aquest tio li demana permís al peu dret per moure l’esquerre, per tant, com vols que sàpiga mirar el rellotge i arribar puntual! – va dir rient el Cranc.

Van decidir esperar-lo deu minuts més però tampoc arribava.

• Ja n’estic fart, marxem! – va dir la Truita.
• Sí que vagi a buscar perdius la Llagosta – va dir el Cranc.
• No sigueu mala gent, ella us esperaria una mica més. – va dir el Dofí.
• Si ella fos tan bona com tu dius no arribaria tard! – va replicar la Truita.
• Espereu una estona més que jo la vaig a buscar – va dir el Dofí.
• Entesos esperem! – van dir tots

El Dofí el va anar a buscar la Llagosta i quan caminava va veure en una cala, uns nens cridant mentre posaven les mans dins de l’aigua. Va veure que intentaven agafar a la Llagosta. El Dofí va donar mitja volta per anar a buscar a la resta dels seus amics per ajudar a la Llagosta a escapar dels nens.

• Acompanyeu-me, correu, que el mataran! ­­– va dir el Dofí agitat.
• Què li passa a aquest ara? – va dir la Truita molt seriosa.
• Ja l’hem liat! – va dir el Cranc amb un to burleta.

Els amics van planejar com podien rescatar a la Llagosta. El pla era el següent: el Dofí havia de fer uns quants trucs per distreure als nens i la resta agafava a la Llagosta per fugir. El Dofí va anar saltant com si estigués a una exhibició i els nens es van distreure i la Llagosta va poder escapar-se amb la Truita i el Cranc.

Més tard el Dofí es va reunir amb tots.

• Gràcies, nois, però ja estava a punt de posar-me a donar-li cops a aquests nanos! – va dir la Llagosta molt sobrada.
• Sí i jo puc caminar com els éssers humans, no et fot! – va dir la Cranc amb un to burleta.
• Llagosta, hem estat a punt de no venir-te a buscar i llavors hauria passat una desgràcia. Si dius que vindràs a una hora, has de complir la teva paraula. Si sempre vens tard hi haurà algun dia que ens cansarem d’esperar, no ens preocuparem que t’hagi passat alguna cosa perquè és normal que arribis tard, i aquell dia pot ser sí te’n passarà alguna de greu. – va dir la Truita molt seriosa.
• Et recordes de la història d’aquell nen que deia sempre: que ve el llop, que ve el llop! Al principi tothom li feia cas i el volia ajudar però va arribar un dia que es van cansar de les mentides i quan va cridar que venia el llop, ningú el va creure. Aquell dia era veritat i el llop es va menjar tots els seus xais. – va dir el Dofí. Això també et pot passar a tu si no compleixes el que dius.

            Has de complir amb la teva paraula perquè si no poden passar-te coses dolentes.                                                                         

     Emersson Núñez

Era estiu. En un bosc molt càlid vivia un corb que passava tot el dia rient-se d’un pobre rossinyol que aprofitava el temps per buscar menjar, abans que arribés l’hivern.

Un dia, el castor i el rossinyol estaven parlant sobre el temps que feia. El castor li va dir al rossinyol:

• Has vist que l’ únic que no es preocupa per l’hivern és el Corb? Per què deu ser?

El Rossinyol, molt pensatiu, li va  contestar:

• No ho sé, la veritat, però ell es passa tot el dia rient de mi perquè busco el menjar abans que arribi l’hivern.
• Ja, ell sempre ho deixa tot per última hora- va dir el Castor un poc molest.

Però un dia va  ploure i la casa del corb es va destruir perquè la tempesta era molt forta. El rossinyol, en veure això, va ajudar al Corb perquè no es mullés. El corb un poc apesarat li va donar les gràcies. Al passar la tempestat el rossinyol li va a explicar al castor el que li havia passat al corb per ajudar li fer la seva casa de nou.

• El castor li va a dir que no ajudaria al Corb perquè quant ell necessitava la seva ajuda no s’hi podia comptar.
• Esta bé, jo l’ ajudaré- li va contestar el Rossinyol un poc alegre.

Uns dies després, el Rossinyol  estava molt cansant perquè el corb s’aprofitava d’ell. No ajudava per res i esperava que el mussol fes tota la feina de la llar  sol.

Fins que un dia el rossinyol molt enutjat li va dir:

– No t’aprofitis de la meva bondat!  Solament sóc un pobre ingenu que vol ajudar-te.

El corb es va riure d’ell i li va respondre:

• Doncs a la pròxima no m’ajudis, jo no necessito la teva ajuda. D’ara endavant jo me les apanyaré sol, ho has entès?.

El Rossinyol molt molest li va respondre:

• Espero que així sigui però quan necessitis alguna cosa ningú t’ho darà perquè solament et preocupes per tu mateix, no pels altres.

El Corb estava rient-se de les paraules que li deia el pobre Rossinyol.

En passar els dies l’hivern va arribar. Mai s’ havia vist un hivern molt gelat com aquest. El Rossinyol estava a casa seva menjant la fruita que havia recollit en l’estiu i molt alegre va dir:

• Gràcies Déu, per aquest clima molt fresc i perquè no em falta el menjar.

Mentre, el Corb es preguntava : jo per què no vaig recollir res per menjar durant l’estiu? Estava molt preocupat perquè ja tenia gana. Ja sé què faré:  aniré a casa del Rossinyol a veure si ell em regala alguna cosa per menjar.

Ell Rossinyol, en veure que el corb s’aproximava a casa seva va pensar : Ve a visitar-me? O a demanar-me perdó pel que li vaig dir aquell dia?.

Quan el Corb arribà a casa del Rossinyol molt content li va dir: hola, amic meu,  vinc a casa teva a demanar-te menjar, és que ja tinc gana i com que a l’estiu no vaig tenir temps per recollir el menjar, em regalaries alguna fruita que no et mengies tu?

• Que et regali una de les meves fruites?- va contestar el Rossinyol una mica molest.
• Sí, una de les teves fruites, per què no em regalaries una fruita eres molt egoista amb mi?- Li va dir el Corb amb cara trista.
• Jo, egoista amb tu? A veure, quan jo passava tot el dia buscant el menjar tu et reies de mi, així que no em reclamis res.

El corb molt  enutjat va marxar a casa seva. Però van passar els dies i ningú sabia del corb, fins un dia que el castor i el rossinyol  es van posar d’acord  per anar-lo a veure.  Però quan van anar-hi el van trobar mort. No s’ho podien  creure, això! El corb havia mort per falta de menjar!

Aquell que solament pensa en ell mateix, quan té una desgràcia ha de córrer.

Dariela Valladares

Hi havia una vegada un cérvol que tenia l’ego molt alt. Els altres animals l’envejaven ja que era una bèstia prima, ràpida, de colors macos i molt llest. Cada matí sortia a córrer pels prats i a lluir-se davant dels qui l’admiraven.

-Bon dia cérvol! Veig que has dormit bé aquesta nit, sempre estàs radiant i plena d’energia- va dir el conill.

El conill el podríem considerar el seu professor particular i sobretot el seu millor amic, sempre l’aconsellava per anar per bon camí, no tot es basava en la imatge, que ja era bona.

-Bon dia Matik! Dons sí, he descansat molt bé perquè avui toca classe de mates. Abans de començar la classe m’agradaria explicar-te un problema que tinc i no sé resoldre. – El problema és el següent: la guineu m’ha demanat que deixi en ridícul al granota perquè segons ella està grassa i li cau molt malament.

-Mira, t’explicaré un conte…

Hi havia una vegada un nen que feia bullying a un company de classe. Els abusos que sofria aquell noi eren diversos, des de psicològics a físics. Aquell noi no li havia fet res, i no s’explicava el perquè de les tortures. Passat un temps, en el qual  tot anava a més, el nen va decidir acabar amb tot aquell sofriment de la manera més ràpida però no pas la més bona…

El nen que li provocava aquells abusos i que el va portar a aquella situació es va penedir moltíssim del que havia fet, només per diversió de veure sofrir a una persona que per l’aparença que té no li queia bé. Aquell nen va haver de suportar la mort del seu company en la seva consciència i els retrets de tots els pares…

“ No jutgis ni facis mal a qui no coneixes perquè el temps t’ho acabarà pagant”

Al dia següent, el cérvol va anar a veure a la guineu i li va dir que estava amb ella i que s’enfrontarien totes dues contra la granota. Per convèncer a la seva companya li va dir que elles eren perfectes i que tothom estaria a favor seu.

A la guineu això li va semblar fantàstic, per fi deixaria a la granota en ridícul per sempre i no l’hauria de veure més pel seu voltant.

Les dues van emprendre camí fins al riu que passava pel bosc, on tots els animals adolescents es trobaven per parlar i passar-ho bé. Just quan van arribar el cérvol va deixar que la guineu parlés i, òbviament, va atacar a la granota pel seu pes i poc més, no la coneixia de res i tampoc és que ella tingués un alt nivell de vocabulari. Quan aquesta va haver acabat el cérvol va avançar cap a la granota amb molta tranquil·litat. La guineu i la víctima esperaven que li fes alguna cosa per perjudicar-la encara més si es podia, però tothom es va sorprendre quan li va fer  una abraçada  i li va repetir una i altra vegada aquestes paraules.

-Estàs perfecta, i mai has de deixar que ningú t’insulti d’aquesta manera.

La granota, emocionada, li va donar les gràcies, va mirar a la guineu i ja no sentia aquella por  que una bèstia sense cultura li provocava. Es va adonar que encara que el cérvol  tingués l’ego molt alt, tenia un cor enorme i li agraïa contínuament amb la mirada.

Mara Olteanu

La fina llum de la lluna il·luminava la petita cort de la vall, on tots els animals ja estaven dormint. Mentre, un udol ressonava des de la llunyania i acomiadava el dia.

L’endemà al matí, a la cort, hi havia un cartell a les façanes de les cases que anunciava “Es busca un hereu per poder succeir el rei. Es durà a terme una competició el dia 7 d’agost a la tarda que determinarà qui serà el proper monarca”. Al marge del cartell  posava que el dia sis, és a dir, a les 19 hores, es convocava una reunió per als participants on explicarien les regles i determinarien els terrenys de joc.

Pels voltants de les deu del matí, tothom ja en parlava i a la televisió del barri, era la notícia més destacada. Els més grans discutien sobre qui seria el guanyador mentre els més petits tenien unes ganes immenses de regnar i enfrontar-se a qualsevol obstacle. Els joves s’ho prenien més seriosament ja que si aconseguien el premi, tindrien la vida solucionada.

El lloc convocat era la plaça dels pruners on normalment es feien aquest tipus de reunions. Els participants van entrar en una sala mentre el Lleopard interrompia el soroll que s’havia originat en aquella aula petita i de sostre molt alt. Només s’hi havia presentat l’Elefant, el Rinoceront, el Lleó i les més menudes de la vall, les formigues. Però, tot i així, emplenaven la sala i van escoltar atentament les paraules del rei sense perdre’s cap paraula.  La reunió, on es van explicar les regles del joc, va durar una hora.

L’objectiu principal era el d’aconseguir travessar tot el Bosc perdut que hi havia al final de la vall per poder guanyar el premi. En primer lloc, calia superar tota mena de proves que un futur rei havia de saber passar per protegir el seu poble. Hi podien competir entre un i tres concursants a cada grup. En segon lloc, no podien disposar de cap altra ajuda ni objecte. I en tercer lloc, no podien fer trampes per perjudicar als altres.

L’endemà al matí, tothom estava molt impacient i nerviós i els participants es van acabar de preparar perquè al cap de pocs minuts ja començava la competició. Els quatre concursants es van situar a la línia de sortida i es va sentir “pip”! El campionat havia començat.

Cada un anava al seu ritme però al cap de poc ja havien desaparegut dins d’aquell immens bosc. Els únics que els seguien eren l’ocell i el mico, que amb la vista de l’ocell i l’agilitat del mico, podien vigilar els seus moviments i informar a la tortuga sobre allò ocorregut. Aquesta última tenia la funció de locutor perquè la resta de la població estigués informat detalladament en tot moment.

Al principi semblava que els més igualats eren l’elefant i el rinoceront que estaven a poca distància del lleó i força separats de les formigues, que s’ho prenien més en calma.  “Ja portem 15 minuts i el lleó continua sent el primer de la cursa” deia la tortuga aixecant les celles. “Veurem, però, si al final del recorregut continuaran amb les mateixes posicions ja que segons l’inspector és on hi ha més obstacles”.

“M’informen que el lleó fins ara estava en la primera posició però de sobte s’ha parat perquè no sap com enfrontar-se a l’últim obstacle. Es veu que s’ha aturat a causa d’una roca que li impedeix el pas. A veure si finalment la pot superar.”

“En l’última posició encara hi ha les formigues tot i que han avançat força durant aquest tram. Ara mateix estan passant pel riu que els altres concursants han travessat sense problemes. Veurem com s’hi afronten.”

“Anem a veure com els va al rinoceront i a l’elefant. El rinoceront continua avançant fins a arribar al lleó, que encara intenta passar la roca. Potser el rinoceront ho aconsegueix. Ara mateix tenim el rinoceront i el lleó en primer lloc, l’elefant, en el segon i les formigues a l’últim. M’informen que l’elefant ha tingut dificultats a l’hora de travessar camins estrets però ja ha emprès el camí un altre cop”.

“La competició continua i les formigues arriben a la roca on la resta de concursants s’han encallat. Sembla que fan una escala entre elles per poder travessar-la. M’anuncien que sí! Les formigues estan passant la roca que ha retingut als altres concursants que portaven tant avantatge sobre elles! Qui guanyarà?”

Segurament era el moment que la població estava més concentrada i capficada en aquella competició. Podria ser que guanyessin les formigues? Ningú ho sabia.

“I sí! Finalment em comuniquen que les formigues han travessat la maleïda roca i per tant això les declara guanyadores de la competició!” deia la tortuga amb eufòria i cridant.

Al final del recorregut hi havia tots el familiars dels concursants que esperaven ansiosos per veure els seus fills. També hi havia una taula plena d’ampolletes d’aigua per refrescar-se. De seguida van fer pujar les guanyadores al podi i tothom les va aplaudir sorollosament. Darrere seu hi havia els altres concursants que també van rebre aplaudiments. “Voleu dir algunes paraules?”, va dir la tortuga. “Sí”, va exclamar la més astuta i la principal impulsora de participar a la cursa. I la formigueta va dir:

“Fa molt de temps, un pastor pobre que vivia sol a la muntanya anava a pasturar cada dia el seu ramat de cabres als cims més alts. Però darrerament la sort no anava al seu favor perquè molt sovint no podia controlar el ramat i perdia alguna cabra. Fins que un dia va decidir que no podia continuar fent de pastor sense l’ajuda d’algú. Per això va pensar que seria una bona idea canviar una cabra per un gos que l’acompanyés cada dia a conduir el ramat. I així ho va fer. La saviesa del pastor i l’agilitat del gos van aconseguir pasturar el ramat sense cap pèrdua. Tots dos van formar un equip.”

És més fort el treball en equip que la força individual, per més valent que hom sigui.

Magalí Soler

Tot va començar quan un dia en un estany tropical d’Austràlia un cocodril ja no tenia menjar per alimentar-se, ja que s’havia cruspit a tots els animals del llac, i va decidir que faria un pla per aconseguir nous nutrients. Havia de trobar la manera de fer-se amic de les altres bèsties , i guanyar-se la seva confiança per després poder-se’ls menjar.

L’endemà, quan tothom estava despert, va sortir de l’aigua i va fer veure que plorava desconsoladament. La granota, que prenia el sol en una roca, en sentir el plor s’acostà al cocodril i li preguntà que li passava:

-Com és que plores?

– Perquè no tinc amics, sóc l’animal més temut del regne i ningú es vol acostar a mi, tothom em té por…

La granota en escoltar les paraules del cocodril va sentir una gran empatia i li va prometre al cocodril que serien bons amics.

Va passar el temps, la granota i el cocodril van agafar molta confiança, eren amics inseparables , fins que un dia la bèstia ,afamada i cansada d’esperar el seu menjar, li va explicar un exemple:

Un  vell  lleó afamat va decidir utilitzar  la seva astúcia per aconseguir menjar,  va dirigir-se a una cova i es va estirar a terra, gemegant i fingint que estava malalt. D’aquesta manera, quan els altres animals passaven per fer-li una visita, els atrapava immediatament per menjar-se’ls. Tothom qui s’acostava a la cova, acabarà morint a les seves urpes.

Després d’aquelles paraules la granota va sentir una gran por i va voler marxar d’aquell lloc, va cridar i va fer un petit salt, però no va tenir temps de fer cap més moviment ,el cocodril es va menjar a l’amfibi sense compassió.

Una amiga de la granota que estava amagada sota les pedres, veient tot el que havia passat ,va sentir una gran pena però també una gran ràbia i va decidir que es volia venjar del cocodril. Va cridar tots els animals de l’estany, havia preparat una venjança.

Un matí que el cocodril estava tranquil dins l’aigua prenia el sol sense cap preocupació, va veure que tots els animals es movien, que s’acostaven a ell, però no va immutar-se. Aleshores va arribar la granota i es va posar a cridar. Llavors el cocodril va sortir de l’aigua i es va queixar de el soroll que estava fent. La granota juntament amb els seus companys li van recriminar la seva actuació ,però el cocodril amb to prepotent els va dir que callessin.

En acabar aquestes paraules la petita bèstia i els seus companys van unir les seves forces per matar a l’animal que no va tenir temps d’aprendre la lliçó.

Marta Pérez

Hi havia una vegada, un gos que vigilava un ramat d’ovelles. El gos Rocco estava cansat de vigilar-les cada dia però era la seva feina, que feia molt responsablement i l’amo n’estava molt orgullós. Però un dia, el gos va veure una serp i…

En Rocco es va fer molt amic de la serp, perquè van passar molts dies junts i també perquè la serp s’interessava molt per la feina que feia i cada dia l’adulava dient-li que era el millor vigilant que havia vist mai. El gos va acabar agafant-li confiança malgrat la mala fama de la serp i ell pensà que era bona.

La serp i el gos es van anar fent molt amics i cada dia la serp l’anava a visitar i a vegades li portava menjar…

Un bon dia, la serp li va dir que en el prat del costat on pasturaven les seves cabres, hi havia una gossa en perill i estava apunt de ser atacada per un llop i la pobra gossa necessitava ràpidament l’ajuda d’en Rocco. El gos va començar a córrer com un boig per intentar salvar la gossa i no es va recordar de dir-li a la serp que li vigilés el ramat. Quan Rocco va arribar va veure un prat que semblava mort, no hi havia ni la gossa ni el llop ni ningú. El gos es va estranyar i va pensar que potser estava en un prat més enllà. En Rocco va tornar a córrer per arribar a el prat on se suposava que la gossa estava sent atacada però no va veure a ningú.

En Rocco va anar corrents cap al prat on hi havia les seves ovelles i va veure que n’hi havia una a terra plena de sang, i les altres ja no hi eren: havien sortit corrents pels altres camps. En Rocco es va adonar que la serp l’havia enganyat. Va sortir corrents desesperadament per trobar-les, i va estar quatre hores però només en va trobar a tres de vint-i-cinc. En arribar a casa, l’amo es va desesperar.

Tot i així gràcies a tot el treball que havia fet per ell tants anys li va dir que no passava res. Aleshores l’amo li va explicar una història d’un rei i el seu cavaller.

Hi havia una vegada, un rei molt dolent que sempre maltractava als seus cavallers, però amb aquest últim sempre era molt amable. Fins que un dia va equivocar-se matant a una persona, i més ni menys era la filla del rei. Ell va dir que el matessin, i a l’últim instant abans de que el matessin va de que no ho fessin, que tothom tenia dret a equivocar-se i després el rei va ser bona persona amb tothom.

Després d’aquest exemple, l’amo i en Rocco van sortir junts van sortir corrents a buscar les altres ovelles i al final les van trobar.

Sergi Cotano