Arxiu de la categoria: F

- A-Z, F

Farigola (Thymus vulgaris)

Deixa un comentari

MORFOLOGIA:

  • THYMUS: Thymum, -i (substantiu, 2a declinació, masculí): farigola.
  • VULGARIS: Vulgaris, -e (adjectiu de dues terminacions, 3a declinació, neutre): vulgar, ordinari.

ETIMOLOGIA:

Thymum, -i (En el català oriental s’anomena Farigola, que prové del llatí vulgar Ferricula. Mentre que en el català occidental s’anomena Timó i prové del llatí culte Thymus).

USOS:

És un dels condiments tradicionals de la cuina mediterrània.

A l’antiga Grècia la utilitzaven com a perfum durant els banys i la cremaven com a encens als seus temples creient que la farigola era una font de valor. Segons Columel·la, en el llibre Herbes, espècies i condiments en la cuina romana, els romans l’utilitzaven per donar millor gust a la mel i també s’usava com a condiment. S’utilitzava en moltes receptes i també com a medicina.

Actualment també s’utilitza amb objectius medicinals, com per exemple per la bronquitis, asma, laringitis, dispèpsia, pels tractaments de faringitis o estomatitis, o fins i tot també per a usos antibacterians o antiespasmòdics.

- A-Z, F

Figuera (Ficus Carica)

Deixa un comentari

MORFOLOGIA:

  • FICUS: Ficus, -i, (substantiu, 2a declinació, masculí): figuera.
  • CARICA: Carex, caricis (substantiu, 3a declinació, femení): arbre amb fruits.

ETIMOLOGIA:

  • Ficus, -i (Figuera, ja que en llatí rebia aquest nom).

USOS:

Hi ha diverses llegendes que tenien com a protagonista la figuera, com Alexandria en el seu llibre Història de les plantes o el poeta Ferenico.

A l’Antiga Grècia, les figues formaven part de la dieta dels atletes durant l’entrenament per als Jocs Olímpics.

En el món romà, la figuera més important fou la Ruminal, on, segons la mitología, van ser amamentats Ròmul i Rem, la qual va rebre un gran culte. En general, la Figuera rep un doble sentit en totes les regions mitològiques, ja sigui de prosperitat, fecunditat i abundància, a símbol d’esterilitat. En el quadre de Rubens podem veure Ròmul i Rem a sobre una figuera.

Imatge relacionada

Plini, al segle I ja fa constància d’aquest arbre en el llibre Les Illes A Les Fonts Clàssiques, “Totes les figues tenen un tacte suau: les madures, llavors a dintre; les que van madurant, un suc de llet;, les madures, la mel. Van envellint a l’arbre i, quan són velles, destil·len llàgrimes de goma. Es posen a secar les més apreciades per la seva exquisidesa i es guarden en caixes. A l’illa d’Ebusus es troben les millors i més grosses; després a Marrucin”, diu ell.

Solias i Huélamo al llibre La Cuina Romana expliquen que “la figa és una de les de les fruites bàsiques del món antic. Es menjava fresca, no com a postres, sinó com un acompanyament similar el pa.  També es menjava seca i, fins i tot, es donava a les oques perquè el fetge n’agafés la seva aroma i poder-ne fer el ficatum, l’antecedent del paté de foie.”

- A-Z, F

Freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia)

Deixa un comentari

MORFOLOGIA:

  • FRAXINUS: Fraxinus, -i (substantiu, 2a declinació).
  • ANGUSTIFOLIA: Angustus, -a, -um (adjectiu, 2a declinació).
  • FOLIA: de folium,  -i (substantiu, 2a declinació, neutre).

ETIMOLOGIA:

Fraxinus, -i (el freixe de fulla petita agafa el nom a partir que en llatí rebia aquest nom).

USOS:

És una planta que s’ha utilitzat en la medicina popular, emprant-se l’escorça i les fulles, ja que tenen propietats diürètiques (al ser ingerida provoca una eliminació d’aigua i sodi en l’organisme, a través de l’orina), laxants (facilita l’evacuació de l’intestí de manera natural, sense provocar diarrea) i antiartrítiques (lubrica les articulacions). Els romans en feien servir la seva fusta per a fer principalment llances.