MELISSA: prové del mot Melissus, -i (2a declinació, masculí): Melís.
OFFICINALIS: prové del mot Officina, -ae (1a declinació, femení) i d’aquí fem l’adjectiu Officinalis.
ETIMOLOGIA:
Tarongina prové del mot àrab Turunga, que significa taronja. Un derivat d’aquesta és Tarongina, que prové del mot Torongina, com a nom d’herba medicinal, traduint Melissa. S’identifica com a Melissa Officinalis.
USOS:
Tracta la irritabilitat i els trastorns de son, també els trastorns digestius i l’herpes labial ja sigui amb infusions o extracte fluid.
SALVIA: de la paraula llatina salvus,-a,-um (2a declinació, adjectiu): curar, salvar.
OFFICINALIS: prové del mot Officina, -ae (1a declinació, femení) i d’aquí fem l’adjectiu.
ETIMOLOGIA:
Sàlvia prové de la paraula llatina Salvia Officinalis, que sembla ser una paraula derivada de Salvus per les virtuts benèfiques d’aquesta herba.
USOS:
La sàlvia s’usa com a bactericida contra les afeccions respiratòries (refredats, mal de coll, tos…), també per combatre a les intoxicacions alimentàries. A l’antiguitat es creia que amb aquesta planta servia contra les malediccions i també servia en tractaments per als ulls. Els romans feien servir les seves fulles per rentar-se les dents.
TOMENTOSA: prové del mot llatí Tomentum, -i (2a declinació, neutre): borra, palla, clin (qualsevol material usat per omplir coixins).
ETIMOLOGIA:
El nom de Tomentosa prové del llatí Tomentosus, -a, -um, que significa “amb toment”, que fa referència a la part densa de darrere de les fulles.
USOS:
Les seves fulles, un cop caigudes, proporcionen un humus d’alt contingut mineral i de nutrients, que resulta molt útil per a millorar terres escasses de minerals i altres nutrients. També són usades com a tranquil·litzant o somnífers, preparats en forma d’infusió anomenada til·la. Les seves flors són molt aromàtiques i són conegudes per les seves propietats curatives per combatre refredats o altres afeccions. Està documentat que a Roma feien servir la fusta de Til·ler per dibuixar-hi a sobre.
SUBER: epítet llatí que prové del mot llatí suber, -eris: suro.
ETIMOLOGIA:
La paraula suro prové del llatí Suber, -eris. En el català oriental s’utilitza el derivat Surera per denominar l’arbre.
USOS:
Les alzines sureres s’exploten des de l’antiguitat, però amb l’aparició del tap de suro a mitjants del segle XVIII, la demanda ha augmentat. Els principals productes que s’aprofiten són l’escorça i els fruits. De l’escorça, se n’extreu el suro i el pelegrí (un material que es pot utilitzar triturat o per fer aglomerats), i el fruit, les glans, són l’aliment de diversos animals, com els porcs.
Negundo: epítet específic que prové del sànscrit (una de les 22 llengues oficials de l’India i una de les llengües indoeuropees més antigues documentades) nirgundi o nurgundi. Denomina a un arbust o un arbre petit.
USOS:
Principalment és un arbre ornamental, ja que, al tenir mala fusta i la seva capacitat de produir fruits, no s’utilitza gaire per construcció o altres aspectes. És possible que els romans també l’utilitzessin com arbre ornamental.
MALUS: del llatí malus, -i (substantiu, 2a declinació): pomer.
DOMESTICA: epítet llatí provinent de domus, -us (substantiu, 2a declinació): casa. Fa referència al cultiu domèstic.
ETIMOLOGIA:
La paraula poma prové de la paraula Pomum (fruit mengívol d’un arbre o arbust). D’aquí apareix la paraula Poma, Pomera i Pomer. La paraula Pomera és la que s’utilitza més en les terres del sud de Catalunya.
USOS:
La poma, el fruit del pomer, té propietats antiinflamatòries de l’aparell digestiu contra l’acidesa estomacal i antidiarreica i laxant.
En l’alimentació, els romans utilitzaven les pomes per acabar els banquets.
A nivell medicinal, la poma era un antídot. També era considerat un bon astringent o un bon estimulant estomacal alhora que tenia una dolçor especial. Centrant-nos en les flors i les fulles tenen propietats anticatarrals (bronquitis i tos sobretot), colesterol, hipotensor (propietat vasodilatadora) i per baixar la febre.
LLEGENDA
En la mitologia grega, la poma era un fruit sagrat, com expliquen moltes llegendes d’aquesta mitologia. Com per exemple les pomes de les Hespèrides o La poma de la discòrdia. En les Pomes de les Hespèrides explica la llegenda que al jardí de les Hespèrides creixia un arbre de pomes d’or que Zeus li havia regalat a Hera. La custòdia de l’arbre anava a càrrec d’un drac immortal, Ladó. Només les tres filles de Atles, que s’anomenaven Hespèrides, podien collir les pomes d’or.Cap mortal sabia cert on estava aquell jardí. En el viatge cap a l’oest Hèrcules es va trobar tres nimfes i els va preguntar on podia trobar el jardí. Les nimfes, que eren filles de Nereu, li van dir que el seu pare ho sabia, però el van avisar que havia de subjectar-lo; si no se li escaparia. Hèrcules el va trobar i se li va llançar damunt. Nereu va fer tot el possible per escapar-se, però no ho va aconseguir i aleshores es va rendir, Seguidament li va dir que trobaria aquest jardí a Àfrica, en el mont Atles. Durant el trajecte es va enfrontar amb el gegant Anteu i el va vèncer. Finalment Hèrcules va trobar el jardí, però el drac guardià anava avançant cap a ell amb intencions de matar-lo. Hèrcules el mat i va pujar cap a la muntanya on es va trobar amb el gegant Atles. Hèrcules li demanà si podia demanar-los a les seves filles que li colliren les pomes. Atles va acceptar però amb la condició que mentrestant li subjectara el món. Així va ser. Atles portà les pomes als peus de Hèrcules. Atles va intentar enganyar a Hèrcules perquè es quedés aguantant el món mentre ell li duia les pomes a Euristeu de Micenes, però Hèrcules va ser més llest; li va dir que l’ajudara a col·locar-se bé el món a l’esquena, amb un coixí per no fer-se mal. Quan Atles va accedir i va agafar el món, Hèrcules va començar a córrer. Hèrcules li portà les pomes a Euristeu però aquest va dir que les tornara de seguida per evitar que Hera, l’ama del jardí el castigués. Hèrcules les donà a la deessa Atena, que les tornà.
El jardí de les Hespèrides de Edward Coley Burne-Jones (1833-1998).
Juglans, nom antic de la noguera. Deriva del llatí i significa “Nou de Júpiter”. Regia, vol dir reial.
USOS:
De la noguera es mengen els fruits (nous) principalment secs a causa del seu alt valor nutritiu. També s’usa per a la reducció del colesterol, nodrir el sistema nerviós i mantenir les seves funcions (del sistema nerviós) i té propietats regeneratives.
A part del fruit, es fa una infusió de fulles de noguera amb propietats aperitives, és a dir, fa entrar la gana, per estimular i evitar la retenció de líquids, per a tractar infeccions urinàries o els càlculs renals.
ETRUSCA: Etruscus,-a,-um(adjectiu de 3 terminacions) vol dir estruc que venia de la regió de la Itàlia central, avui en dia es diu Toscana.
ETIMOLOGIA:
La paraula lligabosc prové del verb lligar, Ligare en llatí.
USOS:
El lligabosc és una espècie emprada principalment en les malalties respiratòries com la tos, l’asma, el refredat, la bronquitis, la grip, la tuberculosi…
També és emprada per a la tonificació del fetge i ajuda a la neteja de productes tòxics ingerits ( l’alcohol principalment). Emprada també contra les pedres als ronyons, artritis i retenció de líquids.
En els seus usos externs, el lligabosc s’usa contra ferides, les angines, contra el sangrat de les genives i les arrugues.
Antigament es preparava un xarop de lligabosc. Després de prendre’l, els malalts, lleugerament intoxicats, vomitaven i això els proporcionava alleujament.
JUNIPERUS: nom provinent del llatí iuniperus, -i (substantiu, 2a declinació) que és el nom del ginebre.
COMMUNIS: nom provinent del llatí Communis, -e (adjectiu, 3a declinació): epítet llatí que significa comú o vulgar.
ETIMOLOGIA:
Juniperus (provinent del llatí iuniperus que usaven per determinar el nom del ginebre).
USOS:
Està considerat un tònic estomacal. Es feia servir com a antisèptic de les vies urinàries en casos de cistitis. El ginebró entra en la composició de diversos licors, entre ells la ginebra, a la qual confereix aroma.
Un ús molt antic d’aquesta planta va ser com a fumigant. Es cremaven les branques verdes i, en alguns casos, també les baies, per purificar l’aire de les habitacions on estaven els malalts o per prevenir la disseminació d’infeccions.
HYDRANGEA:nom genèric que deriva de les paraules gregues (ὕδωρ hydra) (aigua) i (ἄγγος gea) (florer) en referencia a la forma de les seves càpsules en forma de copa.
MACROPHYLLE: epítet llatí que significa (fulles grans).
ETIMOLOGIA:
Hortènsia: Hortènsia, llatí (planta arbustiva).
USOS:
La hortènsia és utilitzada principalment com a planta d’ornamentació o de jardí.
Les arrels de l’ hortènsia tenen diversos usos medicinals usant la seva decocció com a
tractament de les úlceres intestinals i duodenals, el reflux esofàgic i la colitis ulcerosa.
Donat el seu alt índex de toxicitat, es desaconsella l’ús a casa.
-En dosis menors: produeix diarrea, vòmits i dolor estomacal.
– En dosis majors: la seva ingestió és gairebé impossible a causa del seu mal gust. diversos símptomes són: asfixia, pudor en l’alè (halitosis), augment del ritme cardíac, parada respiratòria i finalment la mort.
