MORFOLOGIA:

• FICUS: Ficus, -i, (substantiu, 2a declinació, masculí): figuera.
• CARICA: Carex, caricis (substantiu, 3a declinació, femení): arbre amb fruits.

ETIMOLOGIA:

• Ficus, -i (Figuera, ja que en llatí rebia aquest nom).

USOS:

Hi ha diverses llegendes que tenien com a protagonista la figuera, com Alexandria en el seu llibre Història de les plantes o el poeta Ferenico.

A l’Antiga Grècia, les figues formaven part de la dieta dels atletes durant l’entrenament per als Jocs Olímpics.

En el món romà, la figuera més important fou la Ruminal, on, segons la mitología, van ser amamentats Ròmul i Rem, la qual va rebre un gran culte. En general, la Figuera rep un doble sentit en totes les regions mitològiques, ja sigui de prosperitat, fecunditat i abundància, a símbol d’esterilitat. En el quadre de Rubens podem veure Ròmul i Rem a sobre una figuera.

Plini, al segle I ja fa constància d’aquest arbre en el llibre Les Illes A Les Fonts Clàssiques, “Totes les figues tenen un tacte suau: les madures, llavors a dintre; les que van madurant, un suc de llet;, les madures, la mel. Van envellint a l’arbre i, quan són velles, destil·len llàgrimes de goma. Es posen a secar les més apreciades per la seva exquisidesa i es guarden en caixes. A l’illa d’Ebusus es troben les millors i més grosses; després a Marrucin”, diu ell.

Solias i Huélamo al llibre La Cuina Romana expliquen que “la figa és una de les de les fruites bàsiques del món antic. Es menjava fresca, no com a postres, sinó com un acompanyament similar el pa.  També es menjava seca i, fins i tot, es donava a les oques perquè el fetge n’agafés la seva aroma i poder-ne fer el ficatum, l’antecedent del paté de foie.”