El municipi de Mauthausen, a l’Alta Àustria, està situat a la confluència del Danubi i l’Enns, i entre 1938 i 1945 hi va haver un camp de concentració nazi que tenia internats, entre d’altres, republicans espanyols procedents de l’exili. En aquest poble austríac hi ha la gran pedrera de Wienergraben, motiu pel qual els nazis van decidir construir-hi el camp, poc després de l’annexió d’Àustria al Reich. El camp de Mauthausen, situat dalt d’un turó a escassos tres quilòmetres de la població, va ser el centre d’un grup de 49 subcamps o “kommandos” (grups de treball, dins i fora del camp) situats en un radi força ampli.
Unes 200.000 persones van ser deportades a Mauthausen i els seus “kommandos” o subcamps, i unes 120.000 hi van morir. Fins a principis de 1940, el grup més nombrós de deportats eren presos polítics, austríacs i alemanys, presos comuns i polonesos. A partir del maig, l’ocupació francesa va fer caure en mans dels nazis nombrosos republicans que s’havien refugiat al país veí i havien ajudat l’exèrcit francès. Amb tot, els alemanys van posar-los a disposició del govern franquista. El ministre d’Afers Estrangers espanyol, Serrano Súñer, va renunciar a fer-se’n càrrec al·legant que no els reconeixia com a espanyols i, finalment, els republicans van anar a parar al camp de Mauthausen. Dins del camp, els nazis els van col·locar en el triangle blau dels apàtrides.
Arran de la invasió de la Unió Soviètica el 1941, milers de soviètics van ser internats a Mauthausen, com també tots aquells homes que els alemanys van detenir al seu pas per Europa. El 1944 milers de jueus hongaresos i holandesos van ser deportats i exterminats sistemàticament. Finalment, al camp de concentració hi van anar a parar homosexuals, gitanos i testimonis de Jehovà, fins a un total de disset col·lectius diferents.
Els nazis consideraven tots els detinguts que enviaven a Mauthausen de grau III, irrecuperables, i els destinaven a ser exterminats o a treballs forçosos de per vida. En el cas dels republicans catalans i espanyols, els consideraven detinguts de demostrada hostilitat vers el règim nazi: havien lluitat contra els militars insurrectes durant la Guerra Civil espanyola i en les files franceses contra Alemanya.
Els grups de treball dins del mateix camp eren molt variats: des dels privilegiats peladors de patates a la cuina, els destinats als magatzems i als serveis de neteja interna del camp, o els infermers del “revier” (infermeria), fins als més degradats, que feien feines horribles, com els destinats a la gestió de les cambres de gas i els forns crematoris -els “sonderkommando”, escamots especials-, així com els destinats a la companyia de càstig, encarregada de pujar els blocs de la pedrera fins a l’exterior del camps. Aquests darrers, amb escasses possibilitats de supervivència. Els “kommandos” externs encara tenien un caràcter més divers: treball en fàbriques de guerra o en la construcció de vies de comunicació o obres hidràuliques. Un bon nombre de deportats catalans van anar a parar als “kommandos” externs de Redl-Zipf, Wöcklabrück, Ternberg o Ebensee, que depenien de Mauthausen.
Cada dia despertaven els presos amb una sirena i els cridaven a la formació matinal a la plaça de recomptes, l'”Apellplatz”, cap a les cinc del matí, tot i que l’horari d’estiu i el d’hivern eren diferents. Els donaven el brou anomenat “cafè” i marxaven a treballar amb els respectius “kommandos”. Al migdia rebien un litre de sopa preceptiu, a base de peles de patata i naps, i immediatament després tornaven a la feina. Al vespre, de retorn al camp, es tornava a fer el recompte de presos i es repartia la ració diària de pa, amb margarina i salami un cop per setmana. Després d’una breu estona de lleure, hi havia el toc de retreta i el silenci nocturn.
Aquesta ignomínia va durar fins que, amb l’arribada de l’11a Divisió Cuirassada de l’exèrcit dels Estats Units, encapçalada pel general Omar Bradley, el camp va ser alliberat el 5 de maig.
http://www.3cat24.cat/noticia/180376/societat/El-camp-de-concentracio-de-Mauthausen
